Una nova enquesta sociolingüística constata el retrocés accelerat del català al nord del país, però revela que el 79% de la població defensa l’ensenyament bilingüe i el 63% aposta per la cooficialitat.
La situació de la llengua catalana a la Catalunya del Nord continua empitjorant. La nova Enquesta d’Usos Lingüístics elaborada per l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC) confirma una davallada important del coneixement, la transmissió familiar i l’ús social del català, fins al punt que només un 3% dels habitants el parla habitualment.
Les dades, presentades el passat 3 de novembre, dibuixen una situació especialment preocupant per al futur de la llengua en aquest territori històricament català, sotmès des de fa segles a ocupació francesa i a les polítiques d’assimilació lingüística de l’Estat francès.
Segons l’enquesta, el 44% de la població entén el català, però només un 15% declara tenir prou coneixements per mantenir una conversa senzilla. La comparació amb les dades de fa onze anys evidencia la magnitud del retrocés: el 2015, un 61% dels habitants afirmava entendre la llengua i un 35% assegurava que la parlava bé. L’ús habitual també ha disminuït, passant del 5,7% al 3%.
Un dels indicadors més preocupants és la situació entre les generacions joves. Només un 8% dels habitants d’entre 15 i 29 anys manifesta que pot mantenir una conversa senzilla en català. A més, gairebé la meitat dels parlants tenen més de 65 anys, un fet que evidencia les dificultats de transmissió generacional de la llengua.
L’enquesta també constata que el català ha perdut pes com a llengua familiar. Només un 3% dels enquestats declara que el català és la seva única primera llengua, davant del 9% registrat el 2015. L’escola ha anat assumint progressivament un paper més important en l’aprenentatge de la llengua, especialment entre les generacions més joves.
Un ampli suport social a la recuperació del català
Malgrat aquest retrocés, l’estudi també posa de manifest una realitat que contrasta amb les dades de coneixement i ús: existeix un suport social considerable a la promoció de la llengua catalana.
El 79% dels habitants es mostra favorable a l’ensenyament bilingüe català-francès, mentre que un 78% defensa reforçar el bilingüisme en la vida pública. Igualment, un 63% aposta perquè el català sigui reconegut com a llengua cooficial a la Catalunya del Nord.
A més, un 57% dels enquestats voldria que el català tingués més presència en el futur. Aquest percentatge representa un increment notable respecte del 2015, quan aquesta demanda se situava en el 27%.
Les dades mostren, per tant, que el retrocés de la llengua no implica necessàriament una desaparició del sentiment de pertinença ni de la simpatia envers el català. La demanda de més presència pública i de més oportunitats d’aprenentatge continua tenint un suport social ampli.
La manca de mitjans i de reconeixement institucional
Un dels principals problemes és la distància entre aquesta predisposició social i la realitat institucional. La Catalunya del Nord continua formant part de l’Estat francès, on el francès és l’única llengua oficial de la República i el català no disposa d’un reconeixement jurídic equivalent.
L’Oficina Pública de la Llengua Catalana considera que cal reforçar l’oferta educativa, la transmissió familiar i els espais d’ús social. El seu director, Xavier Espinet, ha apuntat també la necessitat d’ampliar l’ensenyament bilingüe mitjançant un acord amb les institucions educatives franceses.
Des de Plataforma per la Llengua, per la seva banda, s’adverteix de la insuficiència dels recursos humans i econòmics destinats a la promoció del català. L’entitat reclama un reconeixement efectiu dels drets lingüístics dels catalanoparlants, més oferta educativa i un finançament estable per a l’aprenentatge d’adults.
El repte de la Catalunya del Nord és, doncs, transformar la simpatia social envers la llengua en una recuperació efectiva del seu ús quotidià. Les dades demostren que encara hi ha una base social favorable a la seva preservació, però també que la continuïtat del català com a llengua viva de la terra depèn de la independència respecte de França i la reunificació amb la resta de Catalunya.








