La Generalitat de Catalunya ha commemorat aquest dilluns 2 de novembre els 900 anys de la mort d’Abu Bakr al-Turtuxí (Tortosa, c. 1059 – Alexandria, 1126), jurista, teòleg, pensador polític i poeta musulmà nascut a Tortosa durant el període andalusí. L’acte, celebrat al Palau Robert de Barcelona i organitzat per la Direcció General d’Afers Religiosos, ha estat presidit pel conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler.
La commemoració ha inclòs intervencions musicals i poètiques, la projecció d’un audiovisual i una taula rodona titulada «Qui va ser Abu Bakr de Tortosa?», amb la participació de Dolors Bramon, professora emèrita d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat de Barcelona, i Miquel Àngel Llorenç, responsable de l’edició i traducció al català dels poemes del pensador andalusí.
Al-Turtuxí és considerat un dels intel·lectuals musulmans més destacats nascuts a les terres que avui formen part de Catalunya. Tanmateix, més enllà de la seva producció literària i de les reflexions sobre l’exercici del poder, la seva obra conté plantejaments religiosos i jurídics que permeten conèixer una concepció especialment rigorista de les relacions entre musulmans i cristians.
Un pensament religiós rigorista i contrari a la igualtat entre cristians i musulmans
Format en la tradició jurídica malikí, una de les principals escoles de jurisprudència de l’islam sunnita, Abu Bakr al-Turtuxí defensava una interpretació estricta de la doctrina religiosa i criticava les pràctiques que considerava contràries a l’ortodòxia islàmica.
La seva obra més coneguda, Sirāj al-Mulūk (La llàntia dels prínceps), escrita al segle XII, és un tractat de pensament polític que reflexiona sobre les obligacions dels governants, la justícia i la moralitat en l’exercici del poder. Però el llibre també conté un capítol especialment significatiu per comprendre la seva concepció de la societat: el capítol 51, dedicat al tractament de les comunitats no musulmanes sotmeses al domini islàmic.
En aquest apartat, al-Turtuxí recull les anomenades condicions d’Úmar, un conjunt de disposicions tradicionals que regulaven la situació dels cristians i jueus sota autoritat musulmana.
Les restriccions descrites són nombroses. Entre altres qüestions, s’hi estableix que els cristians no poden construir noves esglésies ni reconstruir determinats temples, exhibir públicament les seves creus, fer proselitisme religiós ni vestir de la mateixa manera que els musulmans. També s’hi contemplen limitacions relatives a la possessió d’armes i a les muntures, així com obligacions de deferència envers els musulmans, fins al punt que els cristians havien de cedir-los el seient quan aquests ho demanessin.
També s’hi estableixen restriccions sobre l’altura dels habitatges dels no musulmans, que no havien de superar la dels musulmans.
Aquestes disposicions s’inscriuen en el sistema de la dhimma, que reconeixia una protecció jurídica condicionada a les comunitats cristianes i jueves a canvi de determinades obligacions, entre les quals el pagament de la jizya, un impost específic.
Per tant, el model de convivència que descriu l’autor no es basava en la igualtat jurídica entre les diferents confessions religioses, sinó en una jerarquia que situava els musulmans en una posició superior.
La investigadora Maribel Fierro, especialista en història d’al-Àndalus, també ha estudiat les posicions d’al-Turtuxí sobre les comunitats no musulmanes i assenyala que el pensador era partidari de promoure’n la conversió a l’islam, tant mitjançant la predicació com mitjançant la força.
La intervenció almoràvit i la desaparició dels regnes de taifes
Un altre aspecte rellevant del context històric en què va viure al-Turtuxí és l’expansió dels almoràvits, una dinastia i moviment religiós nord-africà que va intervenir militarment a la península Ibèrica a partir del segle XI.
Després de la fragmentació del poder musulmà en els regnes de taifes i de l’avanç dels regnes cristians, diversos governants musulmans van reclamar l’ajuda de Yusuf ibn Taixfin, dirigent almoràvit, que va travessar l’estret de Gibraltar i va derrotar les forces d’Alfons VI de Lleó i Castella a la batalla de Sagrajas (1086).
La intervenció, inicialment presentada com una operació de defensa dels territoris musulmans, va acabar transformant-se en una conquesta política. A partir del 1090, Yusuf ibn Taixfin va començar a deposar els governants de taifes i a incorporar els seus territoris al poder almoràvit.
La justificació religiosa d’aquest procés va comptar amb el suport de juristes malikís, que qüestionaven la legitimitat dels governants de taifes per la seva conducta moral i la seva incapacitat per defensar els territoris musulmans.
Al-Turtuxí va viure aquest període des de la seva trajectòria intel·lectual a Orient, on s’havia traslladat el 1083 i on acabaria establint-se a Alexandria. La historiografia ha estudiat les seves posicions rigoristes envers els cristians en el context de l’avanç dels regnes cristians i de la necessitat, segons la seva concepció religiosa, de reforçar l’ortodòxia musulmana.
Resulta, com a mínim, sorprenent que la Generalitat commemori en termes elogiosos una figura com Abu Bakr al-Turtuxí sense posar prou èmfasi en les seves conviccions religioses i polítiques. Parlem d’un pensador que defensava la subordinació jurídica dels cristians als musulmans, recollia restriccions severes contra les comunitats cristianes i jueves i propugnava una interpretació molt rigorista de l’islam.
