El passat 15 de setembre va fer un any de la mort de Mahsa Amini, una jove assassinada pel règim iranià per no portar ben posat el vel. La seva mort va despertar una onada de protestes al seu país i ha comportat centenars de detencions. A Catalunya, diversos polítics catalans es van manifestar en suport a la revolta iraniana. Però, mentre miren a Iran, Catalunya s’islamitza a marxes forçades sense que els polítics diguin res.
Fa temps, un usuari d’X sota, el nom de ploma Ciutadà De Yzaquirre (@deyzaguirre), començava un llarg fil amb aquesta afirmació: “tenim a Catalunya una esquerra líquida que no ha llegit ni Marx ni Lenin i que està més pendent de les modes ianquis que de fer la revolució”.
Així definia ell una esquerra que ha abandonat tots els seus terrenys de lluita tradicionals i que ara assumeix tot tipus de propostes teòricament subversives però que oculten un puritanisme propi de monges de clausura del segle XIX.
Una esquerra que mostra una absoluta manca de respecte a tots els valors d’occident, des de la llibertat d’expressió i de pensament fins a la pròpia línia cultural pagana i judeocristiana. Una esquerra plenament capaç d’identificar el racisme, el masclisme i l’homofòbia latent en la seva pròpia cultura, però completament incapaç de veure aquestes mateixes tares en altres cultures en les que veuen el mateix halo de seducció i exotisme que els atorgàvem fa 150 anys.
La majoria de religions són (des del punt de vista dels seus textos sagrats), completament contràries a la diversitats sexual i a la igualtat entre home i dona. Tan la Biblia com l’Alcorà condemnen l’homosexualitat en algun grau.
Però l’esquerra actual prefereix obviar aquest punt quan es tracta de cultures alienes a la nostra tradició. Si un capellà fa una declaració homòfoba l’ataquen sense pietat, però obvien que l’Alcorà també inclou l’homosexualitat en els versicles de l’Hadiz dedicats als pecats sexuals. Com obvien que, en el cas de l’Islam, els corrents més fanàtics tenen el suport de molts governs i de la major part de l’esquerra occidental.
Així ho denuncien vàries autores d’origen musulmà, com Yasmine Mohammed o Ayaan Hirsi Ali. Mentre a Iran moren dones per no dur ben posat el vel aquí es permet la celebració d’un dia internacional de l’hijab. Es dóna suport a la revolta a Iran però es continua considerant el vel una opció més.
Activistes ex-musulmanes com Nao, activistes feministes com Hakima Abdoun i altres personalitats, com l’escriptora vigatana Najat El-Hachmi, han expressat repetidament el seu rebuig al fet que l’acceptació social de la dona musulmana depengui directament del respecte a normes completament extemporànies.
En el pregó de les Festes de la Mercè, per exemple, El Hachmi ha denunciat com a Catalunya hi ha nenes que són obligades a dur el vel, amenaçades o agredides o obligades a contraure matrimoni forçat. Aquesta és una realitat cada cop més freqüent a Catalunya i els que es manifestaven en suport a la revolta de les dones iranianes ho ignoren sistemàticament. Catalunya s’islamitza i no se’n pot ni parlar.
I aquest és un problema principal a la nostra societat. No pas la immigració en sí mateixa, que pot ser controlada i fiscalitzada i integrada sempre que hi hagi voluntat política per fer-ho (encara que ara aquesta voluntat sigui inexistent), sinó la completa passivitat davant la dissolució dels propis valors que deriva d’acceptar tots i cadascun dels postulats religiosos amb els que arriba aquesta immigració. Catalunya s’islamitza mentre mirem cap una altra banda.
Acceptar l’islamisme fanàtic i sectari implica condemnar als immigrants que n’han fugit a seguir-lo patint fins i tot fora dels seus països d’origen, i això sí que és islamofòbia.
