La qüestió del finançament singular de l’autonomia catalana ha capitalitzat les pàgines de política dels principals diaris del país i de l’Estat Espanyol els darrers dies. Carles Puigdemont, líder de Junts per
Catalunya, va criticar amb vehemència la proposta dels socialistes de dotar Catalunya d’un »finançament singular», no pel seu contingut, sinó per les condicions en què es planteja: com a part d’una negociació entre dos partits per a la formació d’un govern estable a l’autonomia, posant com a condició la investidura del seu candidat. Aquesta postura ha sobtat al PSOE atès que Junts va negociar l’amnistia amb aquesta formació, amb la condició de fer president Pedro Sánchez, un acord que finalment es va materialitzar.

Puigdemont també afirma: »Catalunya necessita un concert econòmic propi no pas com a concessió perquè governin uns o altres, sinó perquè ho ha reclamat el poble de Catalunya a través del seu Parlament i ho ha ratificat en diferents eleccions.», és a dir, dona suport directe a la qüestió del concert econòmic, que no és més que un pacte fiscal amb l’Estat i una renúncia clara a la independència i l’autodeterminació, afirmant a més, que és la voluntat del poble de Catalunya.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va respondre l’acusació de Puigdemont, traslladada
al Congreso de los Diputados per la diputada Míriam Nogueras, negant que el finançament singular sigui condició de cap investidura i vinculant-la als pressupostos generals, relat favorable a Junts. Els de Puigdemont volen recuperar la iniciativa que semblava amenaçada pels resultats electorals de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que donaven a Junts una posició irrellevant, en contraposició a la importància que les eleccions estatals van donar a la formació postconvergent.

El que està fent Junts, de facto, és traspassar les minvades competències -engrunes de sobirania- del Parlament de Catalunya al Congreso de los Diputados, que és on actualment gaudeixen d’una posició de força. L’estratègia de Junts és molt clara, vincular qualsevol reforma de l’autonomia (el nou full de ruta de l’autonomisme, tant el d’ERC com el de Junts passa per aquí) a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, és a dir, garantir la continuïtat de Sánchez a la Moncloa.

ERC per la seva banda es manté en una posició d’inestabilitat que, malgrat la seva posició de força al Parlament per condicionar un Govern del PSOE i Comuns -inevitable si vol eludir la cita amb les urnes- no sembla oposar resistència a l’estratègia de Junts que sembla anar sempre tres passes endavant de Junqueras i Rovira, enfeinats en la creació d’un relat per la transició d’ERC a l’autonomisme moderat que Puigdemont gràcies al personalisme que han construït al seu partit, no ha
necessitat.

Junts, per tant, ha aconseguit una nova »victòria» en traslladar de Catalunya a Madrid el debat sobre la reforma de l’autonomia, i amb això també ha proporcionat una daga emmetzinada al bipartidisme PP-PSOE. Amb la majoria dels governs autonòmics en mans del Partit Popular, Pedro Sánchez amb assistència de Puigdemont posarà a prova el lideratge de Feijóo forçant-lo a imposar una posició
conjunta del Partit Popular a totes les autonomies, que actualment tenen posicions contradictòries en l’afer de la fiscalitat autonòmica. Feijóo, si aconsegueix posar ordre a casa, tornarà a la vella estratègia de fer servir la catalanofòbia dels espanyols per obtenir rèdits electorals a la Meseta castellana, amb la col·laboració de Sumar, que ja s’ha posicionat en contra d’un tractament especial a Catalunya.
L’espanyolisme fa estranys companys de llit.

Aquesta ràpida i àgil transició de Junts de l’independentisme a l’autonomisme consumada aquests dies i a la col·laboració indirecta amb PP i PSOE traslladant els afers catalans a la cambra espanyola, ha deixat l’independentisme al Parlament en dos diputats. Així ho va evidenciar la batllessa de Ripoll i líder d’Aliança Catalana al Parlament de Catalunya, Sílvia Orriols, en ser l’únic partit que va posar com a condició per a la formació d’un govern autonòmic ‘’l’alliberament de Catalunya de manera
imminent’’.

Caldrà, aleshores, esperar al 26 d’agost per veure el fruit de les maniobres de Junts a Madrid i la cúpula d’ERC per imposar-se a bona part de la seva militància. A la ronda de consultes del president Rull amb els partits de l’hemicicle català, que va finalitzar el passat dimecres, s’ha evidenciat que
només Salvador Illa té possibilitats reals d’esdevenir president de la Generalitat. No obstant això, Illa ha demanat temps per a les negociacions, que hauran de tenir un resultat com a més tard el 26 d’agost.

En cas que Illa no aconsegueixi els suports necessaris, Catalunya es veuria abocada a una nova convocatòria electoral el 13 d’octubre. La data, amb considerable pes simbòlic, comportaria que la jornada de reflexió fos eclipsada pels actes de la festa imperialista castellana arreu de l’Estat.