El català oficial a la UE. Aquesta va ser una de les propostes estrella en la negociació sobre formació de la Mesa del Congrés. Però, finalment, s’ha pactat posposar el tema per més endavant. La raó? Encara que cap estat ha exercit un veto, «alguns estats membres han demanat més temps per analitzar el seu desenvolupament i la seva implantació», com ha explicat José Manuel Albares, ministre espanyol d’Exteriors.
Les llengües de la UE
Sobre el paper, la Unió Europea promou la diversitat lingüística i el multilingüisme, i rarament emet resolucions contràries a l’ús de llengües minoritàries. No obstant, el Reglament 1 de 1958 del Consell de la CEE i les seves anotacions posteriors no reconeixen com a oficials moltes d’aquestes llengües.
Actualment, només l’anglès, l’alemany, el castellà, el croat, el danès, l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, el finès, el francès, el grec, l’hongarès, l’italià, el letó, el lituà, el maltès, el neerlandès, el polonès, el portuguès, el suec, el txec, el búlgar, el gaèlic irlandès, i el romanès són oficials a nivell europeu. Totes elles tenen la particularitat de ser llengües oficials a tot l’estat allà on es parlen, però no són, per se, llengües més exteses que altres que es queden fora de la llista. El portuguès, per exemple, només és la llengua principal d’un 2% de la població europea, i el gaèlic només és llengua principal d’unes 70.000 persones.
D’altra banda, les llengües considerades minoritàries són aquelles que són oficials només en algunes regions o que ni tan sols són oficials, independentment del nombre de parlants. El català i l’euskera estan en aquest grup, juntament amb llengües com el còrnic. El gallec, molts cops englobat a efectes de parlants en el portuguès, és un cas apart.
Per protegir aquestes llengües es va redactar l’any 1992 la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que Espanya va ratificar el 2001. Aquesta Carta estableix que aquestes llengües són una expressió de riquesa cultural i se n’ha de garantir l’ensenyament i l’ús a l’administració. Però aquest us administratiu, pel que sembla, no passa per fer-les oficials a la UE.
Per què no es vol fer el català oficial a la UE?
Hi ha dos obstacles bàsics per a fer el català oficial a la UE.
Per una banda, alguns estats temen que l’oficialitat d’algunes llengües minoritàries creï un precedent que reverteixi en demandes similars als seus països. Espanya no és l’únic estat europeu amb diverses llengües, i els estats temen el conflicte lingüístic per les implicacions polítiques que se’n puguin derivar. No en va la llengua ha estat sovint cavall de batalla dels moviments nacionalistes.
Per altra banda, reconèixer més llengües com a oficials implicaria un cost econòmic que molts estats no estan disposats a assumir. En aquest sentit, Espanya s’ha ofert a assumir les despeses que comporti la traducció de documents al català, euskera i gallec, però no sembla que aquesta oferta hagi convençut a la resta d’estats membres.
Però, a més, hi ha una tercera raó amb la que s’ha de comptar, i és que la UE és un club d’estats, i els estats es donen suport entre ells. O, en altres paraules: existeix també un suport velat a Espanya en la negativa d’altres estats a permetre que certes llengües siguin oficials. Seria ingenu no valorar la possibilitat de que l’Estat espanyol hagi pactat amb determinats països que aquests posin traves.
Hi ha encara possibilitats?
La realitat és que la proposta està aturada sine die, en espera d’una serie de consideracions que s’han explicat només parcialment. Albares ha afirmat que s’està avançant en la modificació del Reglament de la UE i que només és qüestió de temps. I, a més, ha assegurat que el procés d’oficialització, quan es produeixi, s’iniciarà amb el català, ja que han estat els catalans els qui ho han sol·licitat i és la llengua minoritària amb més parlants.
Però, és això garantia d’alguna cosa? En realitat no. I és que el fet és que la proposta continua havent de ser aprovada per tots els estats membres, i ja n’hi ha alguns que s’hi han mostrat contraris. És altament improbable que França, un estat que reprimeix l’ús del català sistemàticament, hi voti a favor. I, òbviament, també la inestabilitat del govern espanyol ens va a la contra, ja que un hipotètic govern de PP i Vox probablement retiraria la proposta.
