Espanya viu la seva pitjor crisi immigratòria en cinc anys. Des de mitjan juliol, la ciutat autònoma espanyola de Ceuta pateix una entrada contínua d’immigrants irregulars. La majoria són joves marroquins que arriben nadant, vorejant l’espigó de la platja del Tarajal. El govern de Pedro Sánchez, però, es nega a activar els mecanismes d’emergència.

Una frontera desbordada

De fet, les xifres s’han desbocat. Durant setmanes van entrar entre 100 i 250 persones cada dia, sobretot de matinada. Però el dijous 30 de juliol la situació va esclatar. Segons el Ministeri de l’Interior, unes 40.000 persones van travessar cap a Ceuta en poques hores, l’allau més gran des del 2021.

A més, el cost humà d’aquesta crisi és tràgic. Almenys divuit persones han mort ofegades intentant arribar a la costa espanyola. La imatge recorda els pitjors dies del maig del 2021, quan uns 8.000 immigrants van creuar en poques jornades en plena crisi diplomàtica amb el Marroc.

«L’efecte crida» del Suprem

Per contra, l’origen d’aquesta allau té nom i cognoms jurídics. Una recent sentència del Tribunal Suprem prohibeix les devolucions en calent immediates dels qui arriben nadant. D’aquesta manera, les màfies de tràfic de persones han trobat una escletxa legal. El mateix Ministeri de l’Interior admet que les xarxes «instrumentalitzen» la sentència.

Tot seguit, el sistema d’acollida ha col·lapsat. El Centre d’Estada Temporal (CETI) fa setmanes que està ple. Els centres de menors, també. Cada nit hi arriben entre 40 i 50 menors no acompanyats nous. Ceuta, una ciutat de 85.000 habitants, no té capacitat per absorbir aquest degoteig constant.

Sánchez mira cap a una altra banda

Tanmateix, la resposta del Govern central ha estat la passivitat. El president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, ha reclamat que es declari l’emergència nacional i el comandament únic. La Moncloa s’hi nega en rodó. Segons Interior, la immigració no justifica una emergència nacional formal.

Aquesta negativa té conseqüències directes. Sense emergència declarada, les autoritats locals no poden accedir als fons especials ni desplegar l’exèrcit amb plens poders. El Govern insisteix a fer servir només reforços policials ordinaris i els procediments legals habituals.

Europa deixa Espanya en evidència

Aquesta passivitat, a més, ha tingut conseqüències diplomàtiques immediates. Itàlia ha estat el primer país a reaccionar. La primera ministra, Giorgia Meloni, ha plantejat obertament suspendre l’espai Schengen amb Espanya. El seu ministre d’Exteriors, Antonio Tajani, ha estat encara més dur: «Estic a favor de tancar Schengen amb Espanya».

Tot seguit, Finlàndia s’hi ha sumat. La seva ministra de l’Interior, Mari Rantanen, ha demanat directament excloure Espanya de Schengen. «Espanya ha fracassat completament a protegir la frontera exterior», ha etzibat. França, per la seva banda, ja ha reforçat els controls a la frontera amb l’Estat espanyol.

Per contra, la reacció del Govern de Sánchez ha estat l’enuig. El ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, ha convocat l’ambaixador italià. Ha titllat les paraules de Tajani de «demagògia partidista». Mentrestant, els socis europeus assenyalen que el problema no és menor: la política migratòria espanyola compromet la seguretat de tot Europa.

Finalment, el contrast és demolidor. Mentre mig continent tanca fronteres per protegir-se, el Govern espanyol es limita a pactar amb el Marroc devolucions cas per cas. Una gestió que arriba tard, deixa Ceuta abandonada i posa Espanya al banc dels acusats d’Europa.