Avui fa just 139 anys de la cerimònia d’inauguració de les obres de restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll, un símbol dels orígens de la nostra Nació i de la seva continuïtat i projecció cap a un futur amb plenitud nacional.
El Monestir de Santa Maria de Ripoll, un dels monuments més emblemàtics del romànic català, va ser objecte d’un ambiciós projecte de restauració durant el segle XIX, culminant amb la seva inauguració el 21 de març de 1886. Aquesta restauració, liderada per l’arquitecte Elies Rogent, va suposar la recuperació d’un edifici històric que havia patit greus danys a causa de guerres i destruccions al llarg dels segles.
El monestir va ser fundat pel comte Guifré el Pelós al segle IX i es va convertir en un centre cultural i religiós de primer ordre a la Catalunya medieval. No obstant això, com molts altres edificis religiosos, va patir els efectes de la desamortització de Mendizábal (1835), moment en què es va abandonar i va començar a degradar-se. A més, els conflictes bèl·lics, especialment durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), van agreujar la seva destrucció, deixant-lo en un estat ruïnós.
A la segona meitat del segle XIX, el moviment de la Renaixença va fomentar la recuperació del patrimoni medieval català. En aquest context, es va impulsar la restauració del monestir de Ripoll sota la direcció d’Elies Rogent, un dels arquitectes més destacats del moment. El seu objectiu era restituir l’esplendor original del monestir basant-se en els vestigis que encara es conservaven i en els models del romànic català.
La reconstrucció es va centrar en elements fonamentals com l’església i el claustre, tot i que l’obra de Rogent va ser en part una recreació idealitzada del passat més que una restauració fidel a l’original. Aquest enfocament, habitual en el segle XIX, responia a una voluntat de recuperar el patrimoni medieval com a símbol d’identitat nacional.
Després d’anys de treballs, el monestir va ser solemnement inaugurat el 21 de març de 1886 en una cerimònia que va comptar amb la presència de destacades figures de l’època. L’acte va tenir un fort component simbòlic, ja que es presentava el monestir com una peça clau en la reivindicació de la història i la cultura catalanes en el marc de la Renaixença i de l’incipient moviment nacionalista català. El naixent nacionalisme català volia simbolitzar, amb aquesta restauració, la continuïtat històrica entre l’Edat Mitjana, el moment de màxima grandesa nacional de Catalunya, amb el moment present d’aleshores. Hom volia projectar en l’Art i el patrimoni històric l’esplendor polític i nacional de la Catalunya lliure i catalana d’època medieval.
El 21 de març de 1886 una multitud s’aplegà al voltant del monestir de Ripoll per a donar la benvinguda al bisbe de Vic, Josep Morgades, que arribava amb la seva nombrosa comitiva. Les despulles del venerable comte Guifré, Pare de la Pàtria, i de l’abat Radulf, foren portades de l’església de Sant Pere en unes urnes amb l’escut de Catalunya. Tota una demostració potent i ben visible de nacionalisme simbòlic català. El bisbe oficià una missa a les ruïnes del monestir, durant el qual va destacar que Santa Maria de Ripoll era un símbol de la Fe i de la identitat nacional catalana.
D’aleshores ençà, el Monestir de Ripoll ha estat considerat un referent del patrimoni arquitectònic i espiritual de Catalunya. La seva portalada romànica, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, i la seva història vinculada als comtes de Barcelona han fet d’aquest indret un espai de gran valor històric i artístic.
