El projecte «Barxiluna» de l’Ajuntament de Barcelona fa un pas més i entra de ple als instituts de la ciutat. La iniciativa, impulsada per l’Oficina d’Afers Religiosos, es proposa de revisar el que anomena el «passat islàmic» de Barcelona dins el currículum escolar. Una operació que ara es trasllada directament a les aules dels centres de secundària.
«Barxiluna» és el nom amb què la propaganda municipal rebateja la Barcelona dels vuitanta anys —entre els segles VIII i IX— en què la ciutat va formar part de l’estat islàmic d’al-Àndalus. Sobre aquest episodi, breu i acabat amb la conquesta franca de l’any 801, l’Ajuntament hi ha bastit tot un relat: el d’una ciutat de profund llegat musulmà que els historiadors —tots, pel que sembla— haurien silenciat per racisme.
Un llegat que cal fabricar amb diners públics
El detall revelador és que aquest llegat tan «evident» ha calgut construir-lo a còpia de subvencions, cicles, taules rodones i materials educatius pagats amb fons públics. Si una herència cultural ha de ser inventada amb pressupost municipal i imposada per via de currículum, la pregunta s’imposa tota sola: de quina herència parlem, exactament?
La lògica del projecte és la de sempre. Tot allò que no encaixa en el relat es declara sospitós de racisme estructural i passa per la trituradora de la revisió. Sota aquesta mirada, ni la cultura popular se’n salva: els contes de tota la vida, la rateta que escombrava l’escaleta o l’aneguet lleig, esdevenen de cop transmissors de prejudicis que cal corregir. I, en aquesta operació de neteja del passat, fins el llegat jueu de la ciutat queda assenyalat com una nova «víctima» a inventariar.
Reescriure el passat per imposar el present
El que hi ha al fons no és cap interès històric. És una operació política d’enginyeria del relat: reescriure el passat de Barcelona per justificar-ne la transformació present, una operació totalment orweliana. Si convencen els alumnes que la ciutat sempre ha estat musulmana, que el seu veritable rostre és el d’al-Àndalus i no el de mil anys de cristiandat i de nació catalana, aleshores tot el que ve després es presenta com un simple retorn a la normalitat.
És el mateix mètode que ja hem vist en tants altres àmbits: ocupar les institucions, capturar l’escola i fabricar una memòria a mida. Mentre l’Oficina d’Afers Religiosos s’esmerça a documentar oratoris i a revisar contes, el país real —el català, el de debò— continua sense que ningú a l’Ajuntament en defensi la llengua, la història ni la continuïtat.
Que aquesta operació arribi ara als instituts no és un detall menor. És a les aules on es decideix quin relat hereta la pròxima generació. I el relat que els volen llegar no és el de la Barcelona que va ser, sinó el de la que pretenen que sigui.
