L’equip de Puigdemont treballa sobre el text dels Acords de Divendres Sant com a nou model d’autodeterminació. Segons declaracions a la premsa, aquest acord permeté a totes les parts implicades en el conflicte de l’Ulster veure reconeguts els seus plantejaments i va suposar un punt d’inflexió en la seva resolució.
Ara bé, què van ser realment els Acords de Divendres Sant? Són realment aplicables al cas català? I, per sobre de qualsevol altra consideració, han estat un èxit en relació a la lliure determinació dels irlandesos de l’Ulster?
Què són els acords de Divendres Sant?
Els Acords de Divendres Sant, també anomenats Acords de Belfast o Acords d’Stormont, pel lloc on es van prendre, es van signar el 10 d’abril de 1998. Els signants van ser els dirigents del Partit Socialdemòcrata Laborista, el Partit Unionista de l’Ulster i el Sinn Féin, el primer ministre britànic i el president de la república d’Irlanda. Posteriorment el text va ser sotmès a referèndum a tota l’illa d’Irlanda, i aprovat amb un 72% de vots afirmatius a Irlanda del Nord i un 94,4% a Irlanda.
El contingut del text era bastant ampli, però bàsicament implicava la renúncia per part d’Irlanda de la reivindicació de l’Ulster com a part integrant del seu estat, el reconeixement per part del Regne Unit de la possibilitat de que en algun moment sense concretar en el futur l’Ulster pogués decidir democràticament unir-se a Irlanda, un compromís de desarmament immediat per part de tots els grups paramilitars, el reconeixement del gaèl·lic com a llengua oficial a l’Ulster i la desmilitarització de la Policia Reial de l’Ulster. A més, s’hi va incloure una llei d’amnistia pels paramilitars empresonats.
Tanmateix, la major part del text de l’Acord va resultar ser simbòlic, i l’aplicació de les parts més pràctiques va resultar lenta i parcial. Per exemple, l’amnistia només va incloure els membres dels grups que es mostressin a favor del text de l’Acord. Se’n van beneficiar 428 presos, sobretot catòlics. I, com l’amnistia no es va vincular amb el desarmament dels grups paramilitars, previst en dos anys des de la signatura, aquest no es va produir almenys fins una dècada més tard.
Possiblement l’aspecte més exitós dels Acords va ser la desaparició de les fronteres físiques entre l’Ulster i Irlanda i el reconeixement de la nacionalitat irlandesa als nascuts a l’Ulster. Però aquest fet no va ajudar a la zona a avançar en la seva independència del Regne Unit. De fet, va facilitar als nordirlandesos catòlics seguir essent britànics. En terminologia catalana, els va facilitar l’encaix dins l’estat que ocupa la seva nació.
Un bon model per a l’autoderminació?
Passats 25 anys des que es va signar l’Acord, l’Ulster continua essent part integrant del Regne Unit. S’ha reduït molt la violència, però l’únic referèndum d’autodeterminació d’Irlanda del Nord continua essent el que es va produir l’any 1973 entre bombes de l’IRA i repressió policial.
El text dels Acords de Divendres Sant estableix que «el desig de la majoria de la població d’Irlanda del Nord és mantenir la Unió». Aquesta era la situació l’any 1998. I avui, amb el Sinn Féin com a primera força al parlament de l’Ulster? Cap canvi. Fins i tot el professor Colin Harvey, líder del moviment pro-reunificació «Ireland’s Future» considera que no existeixen condicions per un referèndum.
Per això, la via a la autodeterminació que pugui veure Puigdemont en aquest Acords és tot un misteri, ja que, lluny de facilitar la reunificació irlandesa, han intentat demostrar que és innecessària. El que ha suposat és una mena d’unificació de facto sense efectes jurídics ni econòmics rellevants. Però és probable que l’equip de Waterloo hi vegi una manera de vendre una amnistia general com un avanç cap a la desjudicialització. I la desjudicialització és el que més ha mogut als polítics catalans fins ara. El referèndum, si de cas, un altre dia.
