Els Mossos i la Policia espanyola han col·laborat activament per perseguir activistes independentistes, especialment aprofitant el context de les protestes contra la sentència del Procés. Aquesta col·laboració va més enllà de les investigacions sobre gihadisme o crim organitzat.
En aquest sentit, els Mossos han constituït parelles de treball amb la policia espanyola per dur a terme aquesta investigació. El cas específic de la qual hi ha sentència es refereix a quatre joves de Tarragona acusats de participar en les protestes, amb tres d’ells sentenciats a un any de presó i multes inferiors als 350 euros. Tot i que inicialment es van investigar fins a quinze persones, només quatre van ser processades. Es destaca que fins aleshores, els Mossos solien participar en casos sota supervisió de la policia espanyola. Així i tot, en aquest cas, han tingut un paper més actiu en la investigació.
És més, el cas de les diligències prèvies 277/220 del jutjat d’instrucció número 6 de Tarragona revela una tàctica policial diferent en la persecució contra l’independentisme. Concretament, es destaca la formació de parelles integrades per membres de les Comissaries Generals d’Informació dels Mossos d’Esquadra i de la Policia espanyola. Aquesta és una operació conjunta que ha comptat amb recursos considerables per dur a terme investigacions contra independentistes mitjançant operatius policials, realitzant intervencions de comunicacions, seguiments, monitoratge a les xarxes, anàlisi forense d’imatges i fins i tot, estudis sobre els tatuatges dels sospitosos.
Clara criminalització en el relat
En aquest cas tarragoní, els Mossos adopten la tònica i l’orientació habitual de les policies espanyoles en els seus informes contra els independentistes. Per exemple, descriuen les manifestacions com una «onada de violència sense precedents». No dubten en usar termes com «provocadors», «actes vandàlics», «incidents violents», «actituds hostils», «ús de mitjans coactius amb una alta dosi de violència» o una «evident intenció de causar dany al principi d’autoritat», així com una «clara voluntat de ferir i lesionar els agents en acció». Tot això s’exposa utilitzant formes verbals condicionals com «haurien fet» o «podrien haver fet». És a dir, conjectures sense fonaments sòlids.
Especialment revelador és el cas de la persona absolta, Arnau M., que ha estat posat en el punt de mira pel grup policial combinat. Segons aquests, no només va participar activament en els seriosos disturbis de Tarragona, sinó que també tenia un paper de lideratge durant tot el procés. En resum, la policia espanyola i Mossos consideraven a Arnau M. com un dels principals líders agitadors dels aldarulls a Tarragona.
Així i tot, el magistrat del jutjat penal 1 de Tarragona, que va presidir el judici dels acusats, no comparteix la conclusió dels policies. De fet, Arnau M. és l’únic que ha estat absolt, amb el jutge expressant «dubtes raonables sobre la participació de l’acusat en els fets». El magistrat constata que la versió policial no invalida la veracitat de les explicacions de l’absolt. És més, recrimina que els policies no hagin aportat cap prova substancial que sustenti l’acusació policial. Així doncs, cal destacar que malgrat els abundants recursos dedicats a aquesta «investigació conjunta», els resultats no han estat convincents.
