Frederic J. Porta és politòleg, historiador i un dels principals investigadors contemporanis del nacionalisme i l’independentisme catalans. Al llarg dels darrers anys ha centrat bona part de la seva recerca en figures cabdals de l’independentisme històric, com Josep Maria Batista i Roca, Daniel Cardona, Josep Dencàs o Carles Muñoz i Espinalt, amb l’objectiu de recuperar un llegat polític i intel·lectual que, al seu parer, ha estat sovint ignorat, amagat o tergiversat. Aquest setembre, a més, l’editorial Veles i Vents publicarà el seu nou llibre dedicat a l’independentisme de Joan Salvat-Papasseit.
A banda de la seva tasca investigadora, Porta és una veu habitual en el debat públic sobre història, identitat nacional i pensament polític. Amb només 30 anys és director de la revista Esperit, una publicació que s’ha consolidat com un laboratori d’idees de l’independentisme català conservador. També és director de la històrica Revista de Catalunya, contribuint a revitalitzar el debat intel·lectual al país.
El seu pensament es reivindica obertament nacionalista català, conservador i independentista. Aquest posicionament, però, també l’ha situat en el centre de diverses polèmiques, en aquest país que, a voltes, és tant mesquí. Alguns sectors mediàtics han intentat desacreditar-lo etiquetant-lo d’«ultradretà» o situant-lo fora dels marges del debat acceptable, una qualificació que ell rebutja i que interpreta com una forma de deslegitimar determinades idees sense confrontar-ne els arguments.
Conversem amb Frederic J. Porta sobre història, pensament polític, independentisme i el futur de la Nació catalana.
Què et va portar a interessar-te per l’estudi de l’independentisme català?
En primer lloc, la meva identitat com a català, les intuïcions i la consciència política que vaig començar a sentir o desenvolupar cap als quinze anys i la meva militància com a independentista des dels setze anys. Vaig començar a anar a les manifestacions del Procés el 2012. Volia entendre d’on sorgia tot allò tan bèstia que estava passant, el moviment al qual m’estava sumant com a voluntari. A dinou anys llegia treballs acadèmics sobre l’independentisme polític del segle XX, el que sorgeix amb Daniel Cardona i Francesc Macià. I vaig acabar per dedicar el treball de final de grau, el de màster i la tesi doctoral i un contracte postdoctoral a investigar qüestions relacionades amb la tradició independentista catalana, com ara les persones, les idees i les organitzacions.
Creus que avui existeix una escola catalana d’historiografia nacional o encara depenem massa dels marcs interpretatius imposats per Espanya?
La historiografia catalana està molt desenvolupada en molts àmbits, però és permanentment asfixiada pels governs espanyols (i la seva historiografia afí) i per un creixent desinterès dels governs catalans respecte de la pròpia història de Catalunya. Només cal pensar en què havia representat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i l’hostilitat amb què el tracten els socialistes avui. L’han abocat pràcticament a la desaparició. Falta voluntat política per tornar a impulsar els estudis nacionals: l’acadèmia catalana té un potencial enorme, i no només en història.
Ets el director de la revista Esperit, una publicació digital de cultura, política i pensament, independentista i d’ideologia conservadora, de dreta. Pots explicar breument què hi podem trobar?
Jo començaria dient que, abans de res, som nacionalistes i independentistes. La major part dels autors ens identifiquem com a conservadors, però n’hi ha que es defineixen com a progressistes o d’esquerres. És una plataforma lliure, fundada el 2020 per quatre amics, i que a dia d’avui ha publicat més de 1300 articles, desenes de podcasts i ha aplegat vora una vuitantena de veus, sobretot dels nascuts a la dècada de 1990. Pensem la Catalunya que volem sense hipoteques partidistes, sense publicitat ni subvencions, intentant actualitzar la tradició del nacionalisme català. Els subscriptors paguen pel contingut i el fan possible amb el seu suport.
Si no ho he entès malament en alguna entrevista que t’han fet, has declarat que a través d’Esperit vols reconstruir tota una tradició de pensament polític conservador nacionalista català. El teu objectiu és configurar les bases intel·lectuals d’una nova dreta nacionalista catalana?
Exactament, a Esperit fem sobretot això. I crec que ja hem establert les bases ideològiques per un nou nacionalisme català, especialment el del sector conservador. Fins i tot hem estimulat les noves esquerres nacionalistes a fer les seves propostes. Calia una nova dreta nacionalista amb una visió profunda de les coses, que pensés a llarg termini i amb una mirada històrica. Ara que ja tenim els fonaments i la gent, ens toca començar a intervenir i tenir més presència en l’arena pública catalana.
Quin balanç fas dels primers anys d’Esperit?
Han estat sis anys d’aprenentatges, de coneixences, de lectures, de debats. Ha estat una experiència meravellosa. He fet amics que ara considero íntims, he treballat i coordinat (i engrescat!) molta gent, hem afilat les idees i l’estil d’escriptura. Hem produït una quantitat ingent de treball intel·lectual, i el creixement dels subscriptors, que representen el nostre públic i suport, ens l’avala. Crec que el balanç és molt positiu. Els lectors i els subscriptors poden jutjar per ells mateixos la trajectòria, tant la dels col·laboradors que hi han passat com d’Esperit en sí mateixa.
Has aconseguit formar tot un gran equip de joves (podríem dir-ne) intel·lectuals catalans, independentistes i conservadors (i d’altres que no ho són), que formen part del pinyol de la revista Esperit i de la Revista de Catalunya, més tota una plèiade d’altres joves intel·lectuals de la mateixa tendència que també hi col·laboren…
Sí. Jo crec que a la palestra pública es començarà a notar l’entrada d’aquesta generació, i en concret dels qui han passat per Esperit. Es notarà un canvi de sintonia en els discursos. Saba nova, foc nou. Noves persones i noves energies. Amb uns plantejaments que trenquen amb el que s’ha vist a Catalunya, en general, els darrers vint, quaranta o seixanta anys.
Parlem ara de la Revista de Catalunya. Què et proposaves quan vas acceptar de dirigir-la?
Quan em van fer la proposta, tenia clar que volia mantenir-me fidel a la tradició històrica de la capçalera. La Revista de Catalunya ha tingut directors més d’esquerres o de dretes, amb militància política poc o molt marcada, però sempre ha estat oberta a tots els matisos del nacionalisme català. Volia renovar la publicació, tant en el contingut com en l’estètica, mantenint-la fidel a això. A l’antic patronat va agradar-li molt la proposta i la interpretació de la història de la capçalera que vam fer. I coincidien en l’anàlisi: era una publicació estancada i envellida, que necessitava una bona sacsejada.
Sembla que el canvi en la direcció de la Revista de Catalunya va generar alguna mena de polèmica…
Sí, sobretot les primeres setmanes, ara fa més d’un any i mig. Però amb els números que hem anat traient crec que hem demostrat que el projecte no només era viable, sinó que també podia tenir èxit. Els subscriptors i les vendes ho avalen. Tres dels números s’han exhaurit un mes després de treure’ls a les llibreries. I encara tinc moltes idees i coses que vull fer. Això és el principi.
A la Revista de Catalunya de moment heu parlat de llengua, de franquisme, d’independència, de política de defensa i el proper número serà sobre demografia. Tot plegat temes que no agraden a l’establishment progre i processista…
Bé, agafem temes que considerem fonamentals pel present i el futur de la nació catalana, i els centrem, en el sentit que els donem un nou enfocament o perspectiva. Hi ha temes que se’n parla, com la llengua, però de vegades es fa de maneres equivocades o que serveixen els interessos dels enemics de Catalunya. Com quan es debat si imposar el català és feixista o racista, i d’altres absurditats. La Revista de Catalunya tracta els temes, amb personalitats acadèmiques, mediàtiques, d’esquerres, de dretes, joves o consolidades, i els situa on creiem que han de ser. Cada número és un fonament cultural i polític d’una nova Catalunya.
D’altres temes dels quals hem publicat números, com ara la defensa, pràcticament no surten al debat públic, com si només pogués existir una defensa espanyola. La Revista de Catalunya fa una proposta per a una defensa, un exèrcit i la recuperació d’una tradició militar catalana.
Pel que fa al número sobre demografia… del tema ara ja se’n parla, de fa dos o tres anys. Però fins ara hi hagut un silenci de ferro. En general, és un tema que no s’aborda com s’hauria d’abordar. Aquest serà un número molt potent i crearà polèmica. Surt aquest octubre de 2026.
Vas participar en la biografia de Josep Dencàs, vas editar l’obra completa de Daniel Cardona, has escrit un llibre sobre Carles Muñoz Espinalt… He llegit tots aquests llibres i els recomano a qualsevol nacionalista català. Ara acabes de publicar una biografia monumental sobre Josep Maria Batista i Roca. Per què Batista i Roca era una figura tan necessària de recuperar?
És una figura total: te’l pots agafar com a teòric del nacionalisme català, com a organitzador cívic, cultural i paramilitar, com a polític o diplomàtic, com a etnòleg o antropòleg, i en tot excel·leix i és modèlic. La seva visió de Catalunya és molt especial i única. I la seva vida és tota al servei del nostre país i de la seva independència. És molt inspirador i estimulant de llegir. Gosaria dir que qualsevol català que vulgui fer activisme, política, cultura o el que futur ens depari, en defensa del nostre país, té en Batista i Roca, però també en tots els personatges que has esmentat, referents autèntics. De fet, hi trobarà tot el que ens va mancar en la dècada del 2010, durant el Procés.
Com és possible que un dels grans organitzadors del nacionalisme i l’independentisme català del segle XX continuï essent tan desconegut? Potser es deu al fet que fos insubornablement independentista i d’ideologia conservadora?
Jo ho veig més pel cantó independentista. Tampoc era militant de partit, ell treballava més enllà dels partits. I hi ha el tall de 1939, i l’exili. I hi ha una autonomia, des de 1980, que veu fins al 2010 que l’independentisme és perillós, forassenyat o marginal, i no l’estudia com toca. Moltes coses van quedar enterrades o mig enterrades entre una cosa i l’altra. S’ha d’esmentar, però, l’esforç de Víctor Castells, deixeble seu, per mantenir viva la memòria amb els seus llibres de divulgació i amb la compilació d’un arxiu molt extens sobre Batista i Roca.
Llegint la teva biografia sobre Batista i Roca hom se n’adona que es tractava d’un home que tenia com a objectiu la recatalanització de Catalunya i que, amb aquesta fita, es marcava objectius grandiosos. Tenia una ambició nacional fora de tota mida i gràcies a això va ser capaç de construir grans coses…
Sí, Batista i Roca era un home d’un esperit fort i d’una ambició molt gran i molt ben enfocada. Un treballador incansable. Pensava en gran, com en diríem ara.
L’editorial Veles i Vents acaba de publicar el teu llibre sobre l’independentisme de Joan Salvat-Papasseit. Per què consideres necessari revisar aquesta figura?
Perquè sembla que fos un anarquista, sense pàtria ni bandera, i un poeta dedicat tan sols a l’amor. I era un nacionalista català de tipus independentista i revolucionari, amb unes proses, manifestos i versos dedicats, precisament, al desvetllament dels guerrers entre les files dels catalans. Va formar part dels escamots d’Estat Català i era amic íntim de Daniel Cardona, de qui va prologar la primera compilació d’escrits independentistes. El volum que publiquem aquest setembre inclou un estudi acadèmic introductori meu que situa el Salvat-Papasseit independentista tant ideològicament com estèticament i n’explica l’evolució a través de les darreres descobertes als arxius, estudis acadèmics i recerques en l’àmbit historiogràfic, literari, etc. Després, hem adjuntat els seus escrits revolucionaris. Segur que farà efecte.
Creus que hom ha volgut amagar l’independentisme de Salvat-Papasseit?
Cadascú l’ha interpretat des d’on li interessava o li convenia. I Salvat ha estat interpretat, sobretot, pels socialistes, que l’han deformat. Se l’han fet a la seva mida. És veritat que hi ha hagut excepcions, com el llibre de Jordi Bilbeny i el de Josep Vicenç Gavaldà Roca, que van aparèixer fa més de trenta anys. El que he fet és explicar la trajectòria política del poeta, emprant tota mena de documentació i les fonts més actualitzades. D’alguna manera, el deixo parlar a ell, a través dels seus escrits, cartes, etc. Es veu meridianament clar que era un independentista revolucionari, i que volia un aixecament com el dels irlandesos entre 1916 i 1921. Evidentment, això no interessarà a alguna gent. Crec que, dels meus llibres, serà el més polèmic perquè no estic “recuperant” algú, sinó “reinterpretant”.
Qui ha ocultat amb més deler els personatges i els episodis de la nostra història més incòmodes per al poder espanyol? Els espanyols o els catalans que han col·laborat amb Espanya?
Com ja he dit, si a Catalunya la historiografia del catalanisme era en general autonomista fins la dècada del 2010, és normal que no s’hagin estudiat certs personatges o idees. I en alguns casos, com el del psicòleg Carles Muñoz Espinalt, el que hi ha és un intent deliberat, a partir d’un cert moment, d’eliminar-ne el rastre. Pujol li va oferir ser el primer conseller de cultura, però Muñoz Espinalt no volia fer autonomisme, volia preparar el que anomenarà “el preludi de la independència”. Treballar la psicologia i l’estètica dels catalans, la seva força, la seva consciència. I fa una campanya, la del Plebiscit per la Independència, a inicis dels anys 1990, que desbordava l’autonomisme. Va demanar un referèndum fa gairebé quaranta anys. Era un visionari. I de la mateixa manera que abans era famós i reconegut, alguns dels seus antics companys de lluita li van girar l’esquena. Resultava extremadament incòmode.
Com s’explica que les facultats d’humanitats i ciències socials catalanes estiguin dominades per corrents ideològics d’esquerra, però no pas per una esquerra nacional catalana, sinó per plantejaments més aviat espanyolistes o cosmopolites?
Perquè l’Estat és l’espanyol i qui paga mana. Però hi ha molts grups de recerca que fan molt bona feina, i en clau nacional. Sigui en història, literatura, polítiques… Tot i que Déu n’hi do el control que tenen sobre la cultura i l’acadèmia al nostre país els ministeris espanyols.
Un professor conservador i independentista ho té més difícil per desenvolupar una carrera acadèmica?
En el meu cas, no. Els meus llibres, revistes i articles tenen èxit entre el públic. Però clar, topo amb socialistes i gent dels comuns, sobretot, que tenen a les universitats, museus i certes institucions culturals, autèntics bastions-menjadora.
Hi ha temes que avui són pràcticament impossibles d’investigar sense rebre pressions ideològiques?
Depèn de com aguantis la pressió. Jo faig el que m’agrada, el que m’apassiona. Ho sento com una vocació o una missió, com un servei. La resta de coses, incloses les pressions o els obstacles, me’ls miro tan sols com a reptes.
L’establishment processista t’ha volgut “cancel·lar” tot titllant-te d’ultradretà. Apareixies en el famós article del diari Ara sobre el que ells anomenen la “ultradreta catalana”. T’han aconseguit fer mal? Han aconseguit fer-te desistir d’algun dels teus objectius?
No van aconseguir res. Ni altres vegades. De fet, va ser tot el contrari, perquè em fan publicitat de franc. A mi m’agrada anar als mitjans fins i tot quan sé que em ficaré en una ratera i m’intentaran encasellar, o em voldran fer aparèixer d’una determinada manera. Tothom qui em coneix o em segueix sap el que faig i que no encaixa amb aquestes etiquetes. Vull despertar curiositat i trencar esquemes, i qualsevol oportunitat per presentar-me a la palestra pública és bona i és aprofitable, per molt que vingui amb preguntes-parany, simplificacions o tergiversacions. Fa gràcia perquè cada cop que ho intenten surt un estol de gent de tots els capteniments a defensar-me, i el meu discurs i projectes arriben a més gent.
Arribo a gent d’esquerres i de dretes, perquè el que faig és fonamentalment un nou nacionalisme català: en una altra època m’haurien dit “roig” o “etarra” per defensar coses com les que defenso avui.
Roger Scruton va intentar definir què significava ser conservador en el món contemporani. Què significa, per a Frederic J. Porta, ser conservador avui? I encara més, ser conservador català i independentista?
Ser conservador és una intuïció, en primer lloc. Un mirar-se els canvis amb cautela o prudència, i trobar en la història una mestra i una consellera per afrontar el futur. Ser conscient que les coses belles i que valen la pena a la vida són l’obra de les generacions i de la profunditat que dona la tradició. I que són molt difícils de construir i molt fàcils de destruir, i que cal renovellar-les a cada generació per insuflar-los nova vida. Que tot el que és humà és delicat, que l’ésser humà neix en família i en comunitat, i que tenim l’objectiu de deixar un llegat més gran i més alt del que ens van fer arribar els nostres pares i avis. A Catalunya, qualsevol amor pel país passa per la seva defensa, i per la constatació que vivim en un país ocupat que malda per alliberar-se i assolir la plenitud. Evidentment, no hi ha llibertat ni plenitud, ni prosperitat possible sota el jou colonial de Castella.
Com creus que hauria de ser l’independentisme conservador català? Com el podries definir ràpidament?
Un nou independentisme conservador o una nova dreta nacionalista cal que parteixi de la realitat i la tradició pròpies, en lloc d’imitar o reaccionar als marcs ideològics o els discursos de les dretes o esquerres occidentals. Tenim la inspiració del carlisme popular i dels moderats catalans al segle XIX. De la Lliga, d’Unió Democràtica i de Palestra, potser també de Convergència. I ho hem de sintetitzar tot plegat, de manera crítica i creativa, amb la tradició independentista que enceta Estat Català i que prové de la Unió Catalanista i més enrere encara.
Després del final del cicle del Procés, Catalunya hauria de concentrar les seves energies en la reconstrucció interna, la creació de poder propi i la transformació de l’economia, l’administració, la fiscalitat, el model econòmic, la demografia i la protecció de la llengua catalana, sense quedar atrapats en les bandositats en la política espanyola, ni trencar el país entre esquerres i dretes. Soc del parer, i així ho hem fet a la revista Esperit, que qüestions com la immigració, la seguretat o la identitat s’han d’analitzar des de la perspectiva catalana i no convertir-se en simples còpies de conflictes aliens, i especialment conflictes dels Estats-nació que ens colonitzen, com l’espanyol o el francès. Tant el grup de la revista Esperit com jo proposem una dreta basada en l’ètica, la tradició, l’ordre i la catalanitat, en la cerca d’una prosperitat compartida, en la llibertat individual i nacional. Som conscients que el projecte nacional és una tasca a llarg termini i que, abans que la independència immediata, el període actual hauria de servir per acumular forces, reconstruir el país i preparar un nou cicle polític: nova gent, noves idees i noves organitzacions. Es comença així, assentant bases i repensant els objectius d’una nova etapa. Amb el temps, la topada amb l’Estat espanyol, en creixent crisi, arribarà sola.
Quins consideres els grans referents intel·lectuals del nacionalisme i l’independentisme conservador català?
Per a mi, de la generació que són ja dels anys seixanta o setanta, Enric Vila, Bernat Dedéu o Abel Cutillas. La resta segurament els trobarem en la pròpia tradició: Llorens Barba, Torras i Bages, Prat de la Riba, Carrasco i Formiguera o Batista i Roca, per dir alguns noms que coneixerà tothom. Fins i tot el Jordi Pujol dels escrits de presó és reivindicable. Després que cadascú trobi la seva vessant o el matís, que llegeixi autors de tota mena.
Per què creus que l’independentisme ha perdut centralitat política després del 2017? Com es pot recuperar?
Ha perdut centralitat i vitalitat perquè no es va aprofitar cap oportunitat, perquè els polítics van mentir i es van rendir. I és normal que la gent s’aparti de tota política i de tota la gent que els va fallar o que els va trair i dels seus discursos buits i febles. Però els moviments com l’independentisme català tenen onades i contra onades, alts i baixos. Quan el moment és alt, s’ataca. Quan es baix, com ara, es fa feina de fonaments: treballs més durs i desagradables, o menys agraïts i visibles, però importantíssims per tal que la següent oportunitat pugui ser aprofitada.
La centralitat la recuperarem en el moment que demostrem, en teoria i en els fets, que els principals problemes de la Catalunya d’avui, de la demografia a l’asfíxia fiscal, de la minorització del català als problemes en educació i infraestructures tenen un fil que els uneix i és la submissió per la força de Catalunya a les elits de Madrid. I que la independència és l’única solució per a tot.
Guanyarem?
Si fem la feina que ens toca fer, no en tinc cap dubte.
