El president de la Generalitat, Salvador Illa (PSC), ha tornat a situar l’habitatge al centre del debat amb unes declaracions que ja han generat controvèrsia. En una entrevista a El Periódico, Illa ha defensat que “cal densificar tant com puguem” per fer front a la crisi de l’habitatge, una afirmació que, lluny d’aportar solucions clares, evidencia la manca d’un model sòlid i equilibrat.
La proposta de “densificar” el país no és nova, però sí preocupant. Apostar per augmentar la densitat urbana pot acabar traduint-se en una degradació de la qualitat de vida, amb barris més saturats, menys espais verds i serveis públics encara més tensionats. L’enfocament d’Illa sembla reduir un problema estructural complex —l’accés a l’habitatge— a una simple qüestió de construir més i més ràpid, sense abordar les causes de fons.
Aquest discurs encaixa amb altres plantejaments del Govern, que insisteixen en la necessitat d’incrementar el parc d’habitatge i intervenir el mercat. Tanmateix, la realitat és que, malgrat anuncis reiterats i plans ambiciosos, la manca de sòl disponible i la lentitud administrativa continuen sent obstacles clau. En aquest context, apel·lar a la “densificació” sona més a eslògan que a política efectiva.
A més, el plantejament ignora un element fonamental: el risc d’empitjorar encara més la pressió sobre zones ja tensionades. Incrementar la densitat sense una planificació urbanística rigorosa pot afavorir processos especulatius i incrementar el valor del sòl, just el contrari del que es pretén combatre.
En lloc d’oferir una estratègia integral —que combini habitatge assequible, regulació efectiva i planificació territorial sostenible—, les paraules d’Illa semblen optar per una solució simplista que trasllada el problema al territori i als municipis. Una recepta que pot acabar generant més conflictes que solucions.
Moltes veus ja apunten que aquesta «densificació» només pot portar com a conseqüències una disminució encara més gran de la natalitat, la descatalanització i l’augment de la contaminació.
En definitiva, la crida a “densificar tant com puguem” reflecteix una visió reduccionista, simplista i «desarrollista» d’un dels principals problemes del país. Més que una resposta valenta, sona a improvisació revestida de consigna política.
