La conferència Battle for the Soul of Europe, que es va portar a terme a Brussel·les i organitzada per l’hongarès Col·legi Maties Corvinus (MCC), va reunir durant dos dies, entre el 3 i el 4 de desembre, una àmplia delegació de ponents, acadèmics i figures públiques d’Europa i d’arreu del món per analitzar els grans debats que, segons els organitzadors, definiran el futur del continent. Identitat cultural, estat de dret, migració, geopolítica i llibertats públiques van centrar un programa intens de taules rodones, conferències i tallers.
En l’obertura, el director general de l’MCC, Zoltán Szalai, va descriure la trobada com un espai de “treball intel·lectual seriós” més que com un acte protocol·lari. Va alertar que Europa afronta reptes estructurals mentre els seus dirigents “parlen de democràcia” però releguen qüestions fonamentals com la cultura, la sobirania o la llibertat. Segons Szalai, la missió de l’MCC és formar joves amb esperit crític, arrelament cultural i capacitat d’independència intel·lectual.
Un dels discursos centrals va ser el de l’expresident txec Václav Klaus, que va assegurar que la UE ha evolucionat cap a un sistema institucional que debilita els estats-nació i reprodueix dinàmiques pròpies de la planificació central. Klaus va rebutjar obertament la idea d’una “ànima europea” comuna i va insistir que el continent és intrínsecament divers i que intentar unificar-lo sota una mateixa idea suposa falsificar la seva història. També va remarcar que Europa i la Unió Europea no són equivalents: la UE, va dir, és només un marc de cooperació interestatal que hauria de funcionar de manera pragmàtica i sense pretensions civilitzacionals.
La llibertat d’expressió va ser un altre punt de fricció. L’escriptor Thomas Fazi va denunciar que la Unió Europea està desenvolupant el sistema de regulació del discurs “més intrusiu del món occidental”, amagat sota la lluita contra la desinformació. Va citar episodis recents en què institucions europees haurien difós informacions errònies, fet que, segons ell, demostra que els governs són els “principals productors de desinformació”. També va criticar el paper de les organitzacions acreditades com a “denunciants de confiança”, que considera dependents de Brussel·les i encarregades d’aplicar un filtre ideològic.
La britànica Claire Fox va reforçar aquest diagnòstic alertant sobre una cultura política que utilitza conceptes com “dany psicològic” o “seguretat emocional” per justificar l’eliminació de continguts incòmodes. Segons Fox, això està creant una generació de joves que percep la paraula com un perill i assumeix que ha de ser regulada per l’Estat. Va advertir també d’una “sovietització del discurs públic”, en què l’autocensura neix tant de la pressió institucional com de la social.
La immigració va protagonitzar la segona gran línia de debat. L’exdirector de Frontex, Fabrice Leggeri, va descriure la situació europea com un “caos migratori” que amenaça la cohesió civilitzacional. Va denunciar que el sistema d’asil s’utilitza per entrar a la UE amb sol·licituds infundades i que les institucions europees, juntament amb diverses ONG, afavoreixen els estrangers per sobre dels ciutadans. Va destacar també l’impacte en la seguretat pública, apuntant casos com l’alta proporció de delictes sexuals atribuïts a migrants no europeus al transport públic de París.
L’irlandès Eoin Lenihan va exposar el cas d’Irlanda, que durant dues dècades hauria mantingut una política de fronteres obertes on la majoria de sol·licituds d’asil eren considerades infundades, però sense mesures d’expulsió. Va vincular aquest model amb les tensions socials actuals, entre elles incendis en centres d’acollida i un deteriorament de la confiança pública. El polític portuguès Antonio Tânger Corrêa va descriure un procés similar a Portugal, on —va afirmar— l’arribada massiva d’immigració ha transformat el país fins al punt que un de cada cinc residents és migrant. Va advertir d’un “robatori de l’ànima” portuguesa per la substitució de símbols i tradicions en favor d’un model multicultural impulsat sense debat democràtic.
Les reflexions sobre migració i llibertat d’expressió van desembocar en un diagnòstic global del sistema polític europeu. El sociòleg canadenc Mathieu Bock-Côté va advertir que una part de l’elit europea, conscient del rebuig creixent al multiculturalisme, reforça mecanismes institucionals per blindar polítiques i dificultar que governs electes puguin revertir-les. Va descriure aquest fenomen com una “deriva neosoviètica” que combina el control del discurs mitjançant lleis contra la desinformació amb una reinterpretació de l’estat de dret per limitar la capacitat real de governar.
Segons Bock-Côté, això alimenta l’ascens dels partits nacionalconservadors, que denuncien un buidatge de la democràcia: les eleccions continuen celebrant-se, però els resultats només són legítims si coincideixen amb les preferències de l’establishment.
La conferència va cloure amb un missatge unitari: Europa encara pot redreçar el seu rumb, però només si recupera dues llibertats essencials: la de parlar sense por i la de controlar qui entra i qui pertany al seu espai polític. Sense aquests fonaments, van advertir els ponents, el continent corre el risc de perdre la seva identitat i convertir-se en una estructura sense ànima.
