Com era d’esperar, Alberto Núñez Feijóo no ha estat capaç d’assolir els suports necessaris per a la investidura. Espanya ja té, doncs, cap de l’oposició, però encara no té president. Pedro Sánchez necessita els vots de Junts i ERC per superar la investidura, però el tema de l’amnistia complica la situació.
Una sessió d’investidura poc corrent
Des de la Transició, tots els candidats que s’han presentat a la investidura ho han fet amb els vots ja assegurats. De fet, aquesta és la funció que s’atribueix al rei, descobrir qui té suports suficients per governar i proposar-lo com a candidat. Però la renuncia de Junts i ERC a passar per la consulta amb el monarca ha portat a que aquest ignorés el més que probable no a Feijóo d’aquests partits, portant al PP a un fracàs anunciat.
Potser per això, des del PSOE, la sessió d’investidura del líder del PP ha estat considerada poc seriosa. Ho demostra el fet que no fos Pedro Sánchez, ni tampoc el portaveu del grup parlamentari socialista, Patxi López, qui hi ha participat, sinó Óscar Puente.
Feijóo, conscient que no tenia els vots necessaris, ha aprofitat la primera sessió per estrenar-se com a cap de l’oposició. Ho ha fet acusant els socialistes de voler el·ludir les preguntes sobre l’amnistia i preguntant sobre la possibilitat de que els partits catalans demanin, i aconsegueixin, un referèndum pactat d’autodeterminació.
El mateix han fet la resta de forces, que han aprofitat l’ocasió per avaluar l’estat de les negociacions entre el PSOE, Junts i ERC.
Llengua, amnistia i un referèndum pactat
Ara, després de la investidura fallida, s’inicia un compte enrere de només vuit setmanes fins que, el proper 27 de novembre, s’acabi el termini per formar govern.
En cas de que Pedro Sánchez no aconsegueixi l’acord amb els partits catalans, s’haurien de repetir eleccions i el resultat d’aquestes no és segur que sigui favorable al PSOE. De fet, després de les concessions fetes durant les negociacions per la Mesa del Congrés, les possibilitats que el PP torni a guanyar són elevades. Si ho fa, res no assegura que no retalli distàncies respecte a la majoria absoluta.
L’ús del català, l’euskera i el basc al Congrés i la proposta d’oficialitat a Europa han revolucionat els ambients de dreta i no han agradat a tots els socialistes. Ja des del primer moment alguns barons s’hi van mostrar en contra. Emiliano-García Page, president de Castella i Lleó, per exemple, va afirmar fa una setmana que Sánchez havia traficat amb les llengües cooficials. I, encara que no hi ha una rebel·lió oberta dins el partit, el descontent de certs sectors és evident.
Les exigències catalanes al sí a Sánchez van des de la resolució del problema de la llengua a Europa a l’amnistia pels imputats del procés. Un referèndum pactat podria entrar també en joc a mesura que s’acosta la data límit. Però el PSOE ja ha descartat obertament que aquesta última opció estigui sobre la taula.
En tot cas, a menys que el PP faci un improbable gir i arribi a un acord amb el PSOE per governar plegats, tot queda en mans d’ERC i Junts. El futur de la governabilitat d’Espanya és incert, i no ens queda altra opció que esperar.
