Joan Laporta, president del FC Barcelona, es va plantar amb fermesa davant el sistema judicial espanyol i va fer servir la llengua catalana durant la seva compareixença com a testimoni al cas Negreira. En un moment en què una lletrada li va suggerir canviar al castellà, Laporta va recordar que ell tenia total llibertat per parlar en català, i va insistir a fer-ho perquè és la llengua amb què millor s’expressa i amb què representa la seva gent.
La decisió de mantenir el català al tribunal no va ser només una qüestió lingüística, sinó també una afirmació valenta de la nostra cultura i la nostra sobirania lingüística en un espai on s’intenta imposar el castellà.
Durant la seva declaració, Laporta va negar conèixer personalment l’exvicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres, José María Enríquez Negreira, i el seu fill, i va explicar que els pagaments per informes arbitrals eren un llegat de la presidència anterior que ell va continuar perquè beneficiaven l’àrea esportiva del club. Va defensar amb contundència que el Barça mai no ha pretès alterar cap competició ni obtenir avantatges il·lícits, i va qualificar tot el procés com una campanya per tacar la reputació del club i, indirectament, del país que representa.
A més, Laporta va respondre amb ironia a les crítiques provinents del Reial Madrid, denunciant que l’etern rival pateix una “barcelonitis aguda” i que estira aquest tema perquè no els està sortint bé la temporada i volen desviar l’atenció del seu propi fracàs.
La compareixença de Laporta no només ha servit per aclarir els fets judicials, sinó també per recordar que Catalunya, la seva llengua i les seves institucions —com el FC Barcelona— no renuncien a la dignitat, ni tan sols davant de tribunals on sovint s’intenta normalitzar l’hegemonia lingüística castellana.
