El 9 d’octubre és una de les dates fonamentals de la història del País Valencià. Aquell dia de l’any 1238, el rei Jaume I entrava solemnement a la ciutat de València després d’una llarga campanya militar que havia començat al nord del territori i que, durant més d’una dècada, acabaria transformant profundament el mapa polític de la Mediterrània occidental. La conquesta no es va limitar a la presa d’una ciutat: va obrir el camí a la formació del Regne de València, una entitat política d’arrel catalana amb institucions i ordenament jurídic propis dins la Corona catalanoaragonesa.
Avui, els valencians commemoren el Nou d’Octubre com a diada pròpia, en record d’aquella entrada reial i del procés històric que va donar origen al regne català medieval. Però per entendre el significat de la data cal recular fins a les circumstàncies que van fer possible l’expansió de Jaume I, seguir les principals batalles i conquestes de la campanya i explicar com, durant les dècades següents, s’incorporaren al nou regne les terres que actualment formen la resta del País Valencià.
L’expansió de Jaume I
A començament del segle XIII, les terres valencianes formaven part de l’espai musulmà d’al-Àndalus. Després de la descomposició del poder almohade, s’hi havien consolidat diversos poders locals, entre els quals destacava el territori de Balansiya, centrat en la ciutat de València. La fragmentació política va afavorir l’avanç dels regnes cristians peninsulars, que, al llarg del segle XIII, van ampliar considerablement els seus dominis cap al sud. La derrota almohade a la batalla de Las Navas de Tolosa, el 1212, havia contribuït a modificar l’equilibri militar de la península. En les dècades següents, Portugal avançaria cap a l’Algarve, Castella conqueriria grans ciutats andaluses i la Corona catalanoaragonesa, sota el govern de Jaume I, impulsaria l’expansió cap a les illes Balears i les terres valencianes.
Jaume I havia iniciat la seva gran expansió mediterrània amb la conquesta de Mallorca, el 1229, i la d’Eivissa, el 1235. L’empresa valenciana s’inscrivia en aquesta mateixa política d’expansió, però també responia als interessos dels nobles, dels cavallers i dels grups mercantils que cercaven noves terres, rendes i oportunitats comercials.
La campanya valenciana, tanmateix, no va començar amb un únic exèrcit avançant directament sobre la capital. Diversos nobles havien protagonitzat incursions i operacions militars al nord, mentre Jaume I procurava dirigir personalment l’expansió per evitar que les noves conquestes quedessin simplement repartides entre senyors feudals. El monarca pretenia incorporar els territoris conquerits a la seva autoritat i, finalment, organitzar-los com un regne diferenciat dins la Corona d’Aragó.
Borriana, la primera gran conquesta del nord valencià
La primera gran fase de la campanya es va desenvolupar el 1233, quan les forces de Jaume I van dirigir els seus esforços contra Borriana, una plaça fortificada de gran importància estratègica al nord de València. La seva situació permetia controlar les comunicacions de la Plana i obrir el camí cap a les terres del Maestrat i, més al sud, cap a la capital musulmana.
El setge de Borriana va ser una de les primeres grans proves militars de l’empresa conqueridora. La vila resistia i la seva caiguda era necessària per consolidar les posicions catalanes i aragoneses en un territori on les fortificacions musulmanes podien dificultar qualsevol avanç. Finalment, Borriana va capitular, i la conquesta va permetre a Jaume I ampliar el seu domini sobre una part important del litoral septentrional. La victòria va tenir conseqüències immediates. Peníscola, Xivert, Cervera del Maestrat, Castelló de la Plana i altres places van acabar sotmetent-se durant aquella primera fase de l’ofensiva. El territori conquerit deixava de ser una simple franja fronterera i començava a esdevenir una base des d’on preparar operacions més ambicioses cap al sud.
La conquesta de Borriana va demostrar que la campanya de Jaume I podia avançar de manera sostinguda i va proporcionar una plataforma territorial per a les operacions posteriors. Tanmateix, la presa de la ciutat de València continuava sent un objectiu molt més difícil, perquè implicava derrotar el principal centre polític i militar musulmà de la regió.
La batalla del Puig: el camí cap a València
Després dels avenços al nord, les forces de Jaume I van concentrar progressivament els seus esforços a l’Horta de València. El Puig, situat a poca distància de la capital, es va convertir en una posició estratègica fonamental. La seva ocupació permetia establir una base militar des d’on pressionar la ciutat i dificultar-ne la defensa.
La batalla del Puig, lliurada el 1237, va ser decisiva per al desenvolupament de la campanya. Zayyan ibn Mardanish, governador sarraí de València, va intentar recuperar aquella posició i allunyar l’amenaça que representava per a la capital. L’enfrontament, però, va acabar amb la derrota de les forces musulmanes. La posició cristiana es va mantenir, tot i les dificultats que comportava conservar-la lluny dels principals centres de suport de l’exèrcit reial. En la defensa del Puig va tenir un paper destacat Bernat Guillem d’Entença, que va morir durant la batalla segons la tradició historiogràfica vinculada a la campanya. La seva mort va evidenciar el cost humà d’una empresa militar en què la consolidació de cada plaça exigia homes, recursos i capacitat per resistir els contraatacs.
La victòria del Puig no va comportar la caiguda immediata de València, però va modificar les condicions estratègiques de la guerra. Jaume I disposava ara d’una posició avançada des de la qual podia preparar el setge de la capital. La conquesta havia entrat en la seva fase decisiva.
El setge de València: mesos de guerra fins a la capitulació
A la primavera del 1238, Jaume I va decidir concentrar els seus recursos en la presa de la capital. El setge formal va començar el 23 d’abril. L’exèrcit reial comptava amb contingents catalans i aragonesos, a més de cavallers arribats d’altres territoris que participaven en l’empresa com a croats. La ciutat de València era un objectiu d’una importància extraordinària. Centre polític, administratiu i econòmic del territori, la seva conquesta podia provocar la desarticulació del poder de Zayyan i permetre al monarca estendre la seva autoritat sobre una part molt més àmplia de les terres valencianes.
La campanya no va consistir únicament en un bloqueig de les muralles. Durant els mesos anteriors i al llarg del setge, les forces de Jaume I havien anat ocupant castells i poblacions dels voltants, entre els quals hi havia diverses places de l’Horta. Aquesta pressió territorial dificultava les comunicacions de la capital i reduïa les possibilitats de mantenir-la proveïda i d’organitzar una defensa eficaç. Els sarraïns defensors, per la seva banda, no es van limitar a esperar passivament. Zayyan va intentar obtenir auxili exterior, i des del nord d’Àfrica es va preparar una expedició de socors. L’intent d’ajuda musulmana, però, no va aconseguir revertir la situació militar. La pressió de les forces de Jaume I es va mantenir i la defensa de la ciutat es va anar afeblint.
Finalment, el 28 de setembre de 1238, es va acordar la capitulació de València. La rendició posava fi a mesos de setge i obria una nova etapa per a la ciutat i per als territoris que havien de quedar integrats en el futur regne. La capitulació, tanmateix, no s’ha de confondre amb l’entrada solemne del rei. L’acord de rendició es va formalitzar a finals de setembre, mentre que Jaume I va entrar a València el 9 d’octubre. Aquesta distinció és essencial per comprendre per què la diada valenciana se celebra precisament en aquesta data.
El 9 d’octubre de 1238: l’entrada de Jaume I i el naixement d’una nova etapa
El 9 d’octubre de 1238, dia de Sant Dionís, Jaume I va fer la seva entrada solemne a la ciutat de València. Després de la capitulació, la incorporació de la capital simbolitzava el triomf de la campanya militar i l’inici d’una transformació política de gran abast. La presa de València va tenir també conseqüències religioses. La mesquita major va ser consagrada com a catedral cristiana, en el marc de la incorporació de la ciutat a la cristiandat llatina. La conquesta va comportar, per tant, una transformació de les estructures de poder i de les institucions religioses, així com canvis profunds en la propietat de la terra i en la composició de la societat.
Però el resultat més important, des del punt de vista polític, va ser la formació d’un nou regne d’arrel catalana. Jaume I va impulsar la constitució del Regne de València com una entitat diferenciada dins la Corona catalanoaragonesa, amb institucions i ordenament jurídic propis.
Una part de la noblesa aragonesa hauria preferit que les terres conquerides quedessin sotmeses als seus dominis feudals. La creació d’un regne propi reforçava, en canvi, l’autoritat reial i establia un marc polític específic per als nous territoris. El procés institucional es va desenvolupar a partir del 1238 i es va consolidar durant els anys següents, amb l’elaboració i l’extensió dels Costums i Furs de València, de base catalana.
La conquesta també va comportar la incorporació de població procedent d’altres terres de la Corona catalanoaragonesa. Els repartiments de cases i terres van afavorir l’assentament de nous pobladors, entre els quals hi havia catalans i aragonesos, mentre que una part important de la població musulmana va continuar vivint al territori durant molt de temps. La societat valenciana medieval va néixer, així, de la conquesta, dels processos de repoblament i de la transformació de les comunitats que ja habitaven aquelles terres.
El Nou d’Octubre commemora, doncs, un esdeveniment concret, l’entrada de Jaume I a València i la incorpòració d’aquelles terres a la cristiandat i a la catalanitat, però el seu significat històric va més enllà de la jornada militar. La data ha acabat representant simbòlicament la formació del poble valencià i l’origen del seu regne històric. La celebració es va institucionalitzar el 1338, quan es va commemorar el primer centenari de la conquesta.
Epíleg: de la frontera del Xúquer fins a les terres meridionals
La conquesta de la capital no va significar la incorporació immediata de tot el territori que avui coneixem com a País Valencià. El domini de Jaume I s’havia estès fins a València i els seus voltants, però encara quedaven importants ciutats i fortaleses musulmanes més al sud. La formació territorial del regne va ser un procés gradual, marcat per noves campanyes militars i per les negociacions frontereres amb Castella.
Després de la presa de València, les operacions van continuar al sud del territori. Cullera i altres places de l’entorn del Xúquer van passar a l’òrbita catalana durant els anys següents. El 1242, la conquesta d’Alzira va permetre consolidar el domini sobre una ciutat estratègica situada a la vall del Xúquer. El 1244, Jaume I va aconseguir la submissió de Dénia i Xàtiva. Aquesta darrera ciutat, protegida per un castell de gran importància militar, constituïa un dels principals centres defensius del sud valencià. La seva conquesta va ampliar considerablement el territori sota control reial, però també va plantejar un problema diplomàtic: fins on podia avançar la Corona d’Aragó sense entrar en conflicte amb Castella?
La qüestió es va resoldre amb el tractat d’Almirra, signat el 1244 entre Jaume I i l’infant Alfons de Castella, futur Alfons X. L’acord delimitava les zones d’expansió de les dues corones i fixava una frontera que deixava bona part de les terres situades més al sud fora del domini immediat del rei Jaume. La línia fronterera de Biar i la zona de Busot esdevingué una referència fonamental en la delimitació dels respectius territoris. La campanya va culminar militarment el 1245 amb la conquesta de Biar, una plaça fortificada que va resistir durant mesos. La seva caiguda va consolidar la frontera meridional del regne d’acord amb els pactes establerts amb Castella. Amb tot, la incorporació de les terres valencianes no va quedar completament tancada aquell any: encara hi hauria canvis territorials i conflictes durant les dècades posteriors.
Un dels episodis més importants va arribar al final del segle XIII i començament del XIV. Després de la intervenció de Jaume I a Múrcia el 1266, en suport del seu gendre Alfons X per sufocar una revolta sarraïna, els territoris d’Alacant, Elx i Oriola van continuar formant part del Regne de Múrcia, sota sobirania castellana. La seva incorporació al Regne de València no es produiria fins al regnat de Jaume II.
La sentència arbitral de Torrellas, del 1304, i el tractat d’Elx, del 1305, van permetre a la Corona catalanoaragonesa incorporar bona part d’aquests territoris meridionals, incloent-hi Alacant, Elx i Oriola. D’aquesta manera, el regne va ampliar la seva extensió cap al sud i va adquirir una configuració territorial molt més pròxima a la que, amb les modificacions posteriors, tindria el País Valencià. La vall d’Aiora i Cofrents també s’havia incorporat a la Corona d’Aragó mitjançant els acords fronterers del 1281. Totes aquestes terres van mantenir bona part de la població mahometana, però van ser repoblades per catalans, majoritàriament, i en algunes zones interiors per aragonesos.
La formació del Regne de València va ser, per tant, un procés de més de setanta anys, de les primeres conquestes de la dècada del 1230 fins a la incorporació de les terres meridionals a començament del segle XIV. Les batalles de Borriana i del Puig, el setge i la presa de València, les conquestes d’Alzira, Dénia, Xàtiva i Biar, i els acords diplomàtics amb Castella van contribuir a definir-ne els límits i les institucions.
Cada 9 d’octubre, els valencians recorden l’entrada de Jaume I a la capital el 1238. La diada evoca la conquesta militar de catalans i aragonesos, però també la formació d’una entitat política d’arrel catalana que va desenvolupar una personalitat jurídica pròpia dins la Corona catalanoaragonesa. La commemoració, amb la Reial Senyera i la processó cívica com a símbols destacats, manté viva la memòria d’aquell moment fundacional i de la llarga història del regne que va sorgir de la conquesta medieval. Afirmem que el Regne de València fou un reialme català perquè tot i que en la seva conquesta també hi van participar els aragonesos, fou un regne repoblat majoritàriament per catalans, uns catalans que van mantenir la seva llengua i que es van definir a ells mateixos com a catalans, a més de com a valencians, durant uns quants segles més. Només la por o la submissió als castellans expliquen que hi hagi qualcú que afirma que valencians i catalans del Principat són pobles diferents. Perquè la memòria d’un poble no s’esborra amb els segles ni la seva identitat desapareix per decret: mentre hi hagi valencians que mantinguin viva la llengua dels seus avantpassats i recordin els lligams que els uneixen amb la resta de la Nació catalana, el Nou d’Octubre continuarà essent molt més que l’aniversari d’una conquesta: serà el record de l’origen compartit d’un poble que els castellans han maldat per dividir-lo fa més de tres-cents anys.
