Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al Congrés, ha definit la seva nova estratègia política en un acte compartit amb Irene Montero, on ha fixat el seu posicionament respecte al panorama nacional català a través de diverses afirmacions clau que marquen un acostament estructural a l’esquerra de Madrid. El dirigent ha iniciat la seva anàlisi afirmant que «el feixisme no té bandera, i s’ha de combatre amb la mateixa intensitat el feixisme espanyol de VOX que el feixisme que parla català, que és Aliança Catalana». Amb aquestes paraules, Rufián estableix una equivalència absoluta entre el nacionalisme espanyol i el patriotisme identitari català, situant la formació de Sílvia Orriols com un enemic prioritari a batre, en una línia discursiva que sovint és utilitzada per l’espanyolisme per a criminalitzar qualsevol dissidència nacional catalana.
En aquesta mateixa línia de ruptura amb la unitat del sobiranisme, el diputat ha advertit que «no podem caure en el parany de pensar que, perquè portin una estelada o parlin la nostra llengua, són dels nostres». Aquesta frase implica una esmena a la tradició nacionalista que prioritza la cohesió per la llengua, supeditant la pertinença a la nació a la coincidència amb el marc ideològic de l’esquerra espanyola. Rufián ha insistit en la deslocalització d’aquest conflicte en declarar que «el feixisme és feixisme a Madrid i a Ripoll», una sentència que pretén globalitzar el fenomen identitari i que obre la porta a acceptar que les solucions per a Catalunya es dictin des de les estructures de poder de la capital de l’Estat.
L’atac més contundent contra l’alcaldessa de Ripoll ha arribat quan Rufián ha utilitzat el conflicte a l’Orient Mitjà per a desqualificar-la, assegurant literalment que «diu que està bé rebentar nens amb bombes a Gaza, Sílvia Orriols». Amb aquesta acusació, el portaveu republicà atribueix a la líder d’Aliança Catalana una justificació de la violència contra menors, utilitzant una retòrica d’extrema duresa que, paradoxalment, coincideix amb els intents de l’esquerra espanyola de desviar el focus de la sobirania de Catalunya cap a causes internacionals.
Davant d’aquest escenari, Rufián ha proposat que «cal una gran coalició de les esquerres d’aquest país i de l’Estat espanyol, amb persones com l’Irene Montero, per a frenar aquesta onada reaccionària». Aquí el portaveu fa la seva aposta per un front ampli que dilueix la frontera nacional per a centrar-se en un bloc de progrés subordinat a les dinàmiques de Madrid.
Respecte al creixement de les opcions patriòtiques, ha reconegut que «veiem un replegament identitari que s’estén de punta a punta de Catalunya», però ha dit que «la resposta no pot ser convertir-nos en ells», rebutjant qualsevol gir cap a polítiques de major control territorial. Finalment, ha conclòs que «l’esquerra ha de ser el pal de paller d’aquesta resistència contra l’onada reaccionària», redefinint el paper d’ERC no com un motor per a la independència, sinó com un dic de contenció ideològic integrat en l’engranatge polític espanyol.
