Després de la derrota ajustada al referèndum d’independència del 30 d’octubre de 1995, el moviment sobiranista del Quebec va entrar en una llarga etapa de replegament. El Parti Québécois (PQ), que havia liderat la consulta amb Jacques Parizeau, va passar de la mobilització per la independència a una estratègia de “bona governança” sota Lucien Bouchard i els seus successors, en un intent de mantenir la credibilitat sense forçar un tercer referèndum.
Amb el temps, l’interès per la sobirania es va afeblir i el PQ va perdre terreny davant els liberals i, més endavant, davant la Coalition Avenir Québec (CAQ) de François Legault, de centre-dreta, que va ocupar l’espai nacionalista amb un discurs identitari francòfon però sense reivindicar la independència.
Després de dècades de declivi, l’arribada de Paul St-Pierre Plamondon al lideratge del Parti Québécois el 2020 ha suposat un gir. Amb un discurs clarament independentista, regenerador i centrat en la defensa del francès i en la reducció de la immigració, el Parti Québécois ha revifat el debat sobiranista i ha recuperat suport electoral, especialment entre els joves.
Trenta anys després del 1995, l’independentisme quebequès torna a tenir veu i ambició política i vol esdevenir majoritari per forçar la convocatòria d’un nou referèndum d’independència.
El Parti Québécois (PQ) reclama que el Quebec recuperi la plena sobirania sobre la gestió dels fluxos migratoris. El partit defensa que l’actual sistema, compartit amb el govern federal canadenc, és “insostenible” i posa en perill la cohesió social, la qualitat dels serveis públics i, sobretot, la supervivència del francès com a llengua majoritària.
El Partit Quebequès considera que només un estat independent podria aplicar un model “coherent i funcional” en matèria d’immigració, i acusa Ottawa de mantenir polítiques que afavoreixen l’augment de la immigració temporal sense tenir en compte les capacitats d’integració del país. En aquest sentit, el PQ proposa una reducció dràstica del nombre de residents temporals, amb l’objectiu de passar dels nivells actuals —més d’un milió segons dades recents— a entre 250.000 i 300.000 en un termini de quatre anys.
El pla fixa també un límit de 35.000 nous residents permanents l’any, molt per sota dels nivells actuals, i preveu una moratòria sobre la immigració econòmica procedent de l’exterior del Quebec, de manera que es doni prioritat als estudiants i treballadors temporals ja establerts al territori. Paral·lelament, el PQ vol reformar els permisos de treball, que passarien a ser regionals o sectorials en lloc d’estar vinculats a un sol empresari, per afavorir una millor integració al mercat laboral.
La defensa de la llengua francesa és un dels eixos centrals del programa. El partit proposa reforçar els criteris lingüístics exigits als nouvinguts, de manera que només puguin ser seleccionades persones amb un nivell de francès “intermedi o superior”. També reclama un reequilibri en la distribució d’estudiants internacionals entre les universitats francòfones i les anglòfones, que considera descompensada, i una revisió del finançament d’aquestes institucions.
Pel que fa als demandants d’asil, el PQ vol que, mentre el Quebec continuï dins del Canadà, la província n’aculli una proporció equivalent al seu pes demogràfic —aproximadament el 22% del total—. En cas d’independència, el partit preveu establir criteris d’admissió i de visat més estrictes.
Una de les propostes més singulars del programa és la promoció de la robotització i l’automatització com a alternativa a la dependència de treballadors estrangers temporals, especialment en sectors com l’agricultura o la manufactura, on la manca de mà d’obra és crònica. El partit defensa que aquesta transició tecnològica permetria garantir la productivitat sense necessitat d’incrementar la immigració.
Amb aquest pla, el Parti Québécois aposta per una política migratòria més restrictiva i nacionalista, centrada en la protecció del francès i en la capacitat del Quebec per decidir per si mateix quants i quins immigrants pot acollir.
El flamant líder del partit independentista quebequès, Paul St-Pierre Plamondon, ha apostat clarament per un nou enfocament antiimmigracionista de l’independentisme, amb l’objectiu de salvaguardar la llengua i la cultura pròpies del Québec en un context en què la llengua i la cultura francòfones quebequeses són envoltades per un oceà anglòfon canadenc i estatunidenc i per un globalisme que destrueix les identitats.
Per a exemplificar aquest nou enfocament antiimigracionista del Partit Quebequès és destacable una piulada a X del diputat d’aquesta formació Alex Boissonneault, repiulada per Paul St-Pierre Plamondon, que critica que, tant sota el govern de Justin Trudeau com sota la possible direcció de Mark Carney, la política d’immigració canadenca segueix essent la mateixa. L’autor denuncia que el Canadà utilitza els serveis públics de salut del Québec com a reclam per atraure immigrants, tot i que —segons diu— la capacitat d’acollida del Québec ja està desbordada. Considera aquesta situació “inacceptable” i defensa que només amb la independència seria possible controlar realment les fronteres i decidir qui s’hi pot establir.
