Després de la presentació d’Avenç Nacionalista, la nova plataforma electoral d’en Sergi Perramon a Manresa, en la qual va estendre la mà a tots els sectors nacionalistes conservadors de la ciutat, hem volgut reunir-nos amb el jove polític bagenc per a mirar d’aclarir unes quantes qüestions que potser encara no han estat del tot desvelades.
Bon dia, Sergi. Si no havia quedat prou clar fins ara, el passat dia 4 de desembre el teu distanciament amb el FNC és total. Què és el que ha provocat aquest allunyament?
És cert que el distanciament és notori. Vull ser molt clar i, alhora, molt respectuós amb la feina de moltes persones.
Aquesta situació no és fruit d’un únic fet, sinó del desencadenament d’una successió de decepcions que van afectar el principi bàsic de la confiança política.
Quan un concorre a unes eleccions sota unes sigles, l’expectativa fonamental és rebre el suport i el paraigua organitzatiu del partit, sobretot quan ets un partit poc conegut i tens el repte titànic de batallar contra tota la maquinària de partits sistèmics. Malauradament, aquesta tasca la vam haver de fer pràcticament sols. El nostre equip va assumir un compromís i un sacrifici personal i familiar immens per aconseguir els resultats que vam obtenir a Manresa. Sincerament, sense la feina abnegada i la credibilitat de la gent que vam estar al capdavant a Manresa, el resultat hauria estat del tot irrisori. Això genera un desgast i una sensació de desemparament molt grans.
El punt d’inflexió, la línia vermella que no es va respectar, va ser quan es van produir moviments relacionats amb les eleccions al Parlament on vaig ser inclòs a les llistes provisionals que van sortir al diari oficial sense que jo hagués donat el meu consentiment. Això és una fallida dels principis més bàsics de la democràcia interna i de respecte al càrrec electe.
Les dinàmiques en les quals va entrar el partit, després de tot plegat, francament no m’agradaven gens. És important subratllar que el treball ideològic i la reflexió de fons darrere del projecte era molt bo i fet per gent vàlida. El problema no va ser la idea, sinó l’execució política: el partit va entrar en una espiral de decisions francament rocambolesques i innecessàriament enrevessades.
La meva prioritat sempre ha estat, i continua sent, la meva responsabilitat amb els ciutadans de Manresa que em van votar i amb la meva pàtria. El meu compromís és amb la ciutat i amb Catalunya, i això, de vegades, obliga a prendre distància de les dinàmiques partidistes per seguir fidel els principis que et fan estar en política. Per això neix Avenç Nacionalista.
Parlem de programa polític. Per tu quines han de ser les grans línies programàtiques de la candidatura a la batllia de Manresa que encapçalis?
No només es tractaria d’unes línies per encapçalar-la, sinó simplement per ser-hi. Per a mi hi ha tres eixos vitals.
En primer terme, com a nacionalista català, patriota i independentista. La prioritat seria que fos clarament nacionalista: un discurs ferm i sense subterfugis que defensi la catalanitat i els drets dels catalans, especialment en un moment en què som una comunitat minoritzada dins del nostre propi país, amb la nostra llengua, cultura i identitat cada cop més amenaçades.
“La prioritat és un discurs ferm que defensi la catalanitat”
Eix de seguretat: garantir que Manresa sigui una ciutat segura per a tots. Els nostres agents de policia han de fer front a un model delinqüencial molt més agressiu, importat del tercer món, que té molt menys en compte el valor del patrimoni i de la vida humana, i que se suma a les formes de delinqüència endògenes que ja dificulten la convivència. Cal mà dura contra la delinqüència: qui la fa, la paga.
“Cal mà dura contra la delinqüència: qui la fa la paga”
Eix econòmic i social: construir un model que no es basi en la cultura del greuge ni en el subsidi permanent. La política social ha de centrar-se en la creació de riquesa i en premiar la cultura de l’esforç, ajudant només qui realment ho necessita. I que, no tingui por d’afrontar el problema de la immigració massiva, que òbviament produeix externalitats en aquests tres eixos que he comentat.
“La política social ha de centrar-se en la creació de riquesa i en premiar la cultura de l’esforç, ajudant només qui realment ho necessita.”
Ara que has presentat Avenç Nacionalista alguns mitjans de comunicació s’han dedicat a especular sobre els pactes als quals vols arribar i ens ha donat la sensació que s’han inventat un relat fals sobre les teves intencions. A més, s’ha dit que t’has reunit amb l’expresident Mas, que juntament amb l’escriptor Jaume Clotet voldrien convence’t per liderar una llista propera a Junts…
He tingut la oportunitat de conversar amb el President Mas, i també de fer-ho de bon grat amb en Jaume Clotet, dues persones a les quals els hi tinc gran consideració per raons diferents. Tanmateix, vull ser absolutament clar: en cap moment cap d’ells m’ha fet cap oferiment ni m’han proposat liderar cap llista de Junts.
Crec que és important separar les especulacions periodístiques de la realitat. La construcció de relats sobre el meu futur polític a partir d’indicis o comentaris és inexacta, i més ajustades al safareig que a la veritat.
Males llengües diuen que en realitat t’has tornat processista i vols anar a llista de Junts, com alguns mitjans han afirmat, tancant així la porta a ser el candidat d’Aliança Catalana a la batllia de Manresa. Què en pots dir?
No a tot [riu]. No sóc ni molt menys processista. He tingut moltes oportunitats de formar part d’aquell sistema, i si no ho he estat en els seus moments d’esplendor, no ho seré ara. Tampoc m’hagués posat on em trobo actualment si hagués seguit aquell camí. Per tant, no té cap sentit pensar-ho.
El que sí que observo és que molta gent de Junts es mostra incòmoda amb la deriva d’aquests darrers anys, especialment per la seva esquerranització i per l’acostament a postulats woke. Això genera un espai de desencant entre sectors que volen defensar la catalanitat, l’ordre i els valors d’una formació nacionalista.
No es tracta de descartar Aliança Catalana, sinó precisament de sumar esforços amb tots aquells que comparteixen un mínim comú denominador. Per això crec que és important crear una plataforma que uneixi aquests sectors desencantats amb Junts amb els que volen fer créixer Aliança Catalana. L’objectiu no és buscar adhesions puntuals, sinó generar sinergies per construir un espai amb quadres sòlids i força electoral suficient per governar, no només un instrument puntual per agitar o obrir camí.
Ara és necessari actuar per evitar que l’espai electoral nacionalista es fragmenti, almenys a Manresa, perquè si això passa, es corre el risc que es revalidi el tripartit actual, cosa que seria fatal per a la ciutat. Jo seré allà on sigui més útil per Manresa i per Catalunya, i això, passa ara per ara per parlar amb tots els actors del nacionalisme d’ordre, i aquí entra Aliança.
Cada any heu de votar els pressupostos i, com és habitual, es portaran al ple a finals d’any, en aquest cas al novembre. Quina és la vostra posició davant d’aquests comptes i què determinarà el vostre sentit de vot?
Els pressupostos reflecteixen la intencionalitat política del Govern, i aquests tornen a ser uns comptes continuistes, amb menys inversió respecte a l’any passat i cada vegada més dependència de la despesa social. Manresa és una ciutat de mida mitjana amb uns nivells d’empobriment que es fan evidents en el pressupost mateix: pel volum total, pel pes excessiu d’aquesta despesa social i per una administració local feixuga que destina pràcticament la meitat dels 127,4 milions del pressupost a despesa de personal.
Això no passa perquè sí. La degradació i l’empobriment no només estan causats per una política ideològica concreta, sinó també per un problema de desequilibri territorial. Manresa s’ha convertit, de facto, en la zona on es traslladen moltes de les externalitats que Barcelona i l’àrea metropolitana no volen assumir. Parlo de persones en situacions complexes, estrangers desarrelats, i també perfils que marxen d’alguns municipis metropolitans per problemes de convivència i delinqüència. Manresa assumeix tot això, però sense els recursos, ni el finançament ni l’atenció que sí que té la capital.
I aquí hi ha un altre problema de fons: a Esquerra ja li està bé aquest model. L’esquerra ha convertit l’Ajuntament en una mena d’ONG permanent, basada en el subsidi, mentre la factura l’acaben pagant els manresans que aixequen la persiana cada matí. Nosaltres defensem el contrari: un model que posi al centre el comerç local i català, l’ordre, el benestar quotidià i la capacitat de generar activitat econòmica, no un model assistencialista que cronifica dependències.
També ens preocupa que, tot i apujar taxes —especialment la de residus—, el Govern tiri cada vegada més de préstecs. Més impostos, més endeutament i menys inversió productiva és un camí equivocat.
L’any passat vam acordar mesures importants: recuperar façanes, dignificar el patrimoni, defensar el comerç històric i català, ordenar cables i millorar l’espai públic. Però molts d’aquests compromisos s’han incomplert o van molt tard, i això erosiona la confiança. Manresa necessita un canvi d’estratègia. Necessita projecte, ordre i ambició. I aquest pressupost no ho representa.
“L’any passat vam acordar amb el govern de Manresa mesures importants, però molts d’aquests compromisos s’han incomplert o van molt tard, i això erosiona la confiança”
Aquest octubre, quan es va tractar l’adhesió de l’Ajuntament de Manresa al Pacte Nacional per la Llengua, vostès van votar en contra i van demanar votar per separat els altres punts relacionats amb l’estratègia de la ciutat en matèria de llengua. Quins motius els van portar a prendre aquesta decisió i què pretenien aconseguir?
No volíem col·laborar ni caure en la maniobra cosmètica del president Illa, que utilitza la precària situació de la nostra llengua per blanquejar el seu espanyolisme. Per això vam votar en contra de l’adhesió directa del nostre Ajuntament al Pacte Nacional per la Llengua i vam reclamar que els punts específics sobre l’estratègia de Manresa es votessin per separat. Aquest pacte, tot i el nom, és purament un parany; no afronta els problemes reals del català i no assenyala qui és el responsable del seu retrocés: la qüestió demogràfica i l’Estat espanyol, que practica el seu colonialisme amb lleis, sentències i persecució d’escoles i ajuntaments que volen normalitzar la llengua.
“El Pacte nacional per la Llengua és un parany; no afronta els problemes reals del català i no assenyala qui és el responsable del seu retrocés: la qüestió demogràfica i l’Estat espanyol”
El Pacte demana que els càrrecs electes promoguin l’ús del català a les cambres catalanes. I cal ser clars: el seu màxim representant ha estat precisament el primer president de la Generalitat que ha fet intervencions al Parlament en castellà. Per tant, és el primer en incomplir-lo.
També hi dona suport Esquerra Republicana, amb Gabriel Rufián, el portaveu d’ERC al Congrés, que continua justificat l’ús del castellà quan té l’opció de parlar en català, tot i que el mateix pacte demana l’ús de la nostra llengua en aquesta Cambra. Fins i tot el batlle espanyolista de Badalona hi ha posat el segell i l’ha promogut a la seva ciutat, perquè segons diu, el Pacte defensa el bilingüisme.
El present és preocupant: fa 120 anys el català era hegemònic, i ara el seu ús habitual s’apropa a xifres que fan perillar la seva pervivència. Tampoc entenem com es vol mantenir el català sense cap estratègia demogràfica, quan es defensa la Catalunya dels 10 milions, milions de persones amb llengües estrangeres, i promovent un model que exporta joves formats i importa mà d’obra poc qualificada, posant en perill la continuïtat de la llengua. Nosaltres creiem que l’única manera de salvar el català és amb un Estat català que protegeixi la llengua, amb única llengua oficial el català i l’occità a l’Aran; sinó, qualsevol pacte és paper mullat.
“Com es vol mantenir el català sense cap estratègia demogràfica, quan es defensa la Catalunya dels 10 milions, milions de persones amb llengües estrangeres”
Aquest redactat evita parlar de Catalunya com a nació, dels Països Catalans i del vincle entre llengua i nació. Parla de “altres societats que comparteixen aquesta llengua”, diluint la nostra identitat i trencant el consens històric del catalanisme polític.
En definitiva, és una maniobra espanyolista per posar una pastanaga a l’electorat més catalanista i perpetuar-se al poder, però un pacte que marca mesures que no tenen en compte el més bàsic.
En canvi, vam creure votar a favor de l’estratègia de Manresa, perquè està fora de l’abast de les urpes del PSOE. A més, el pla que ens va proposar el Govern en matèria de llengua a Manresa és molt diferent que el Pacte Nacional per la Llengua. La responsabilitat està aquí, a Manresa. Des d’aquesta ciutat poden començar a sorgir clarianes reals per al futur del català. A més, el nostre grup municipal en aquesta matèria té molta influència i som molt insistents.
A tu, Sergi, l’establishment t’ha titllat de regidor d’extrema dreta, mirant d’aconseguir que se t’apliqui un cordó sanitari com a la Sílvia Orriols a Ripoll. Com t’ha tractat la premsa aquests darrers dos o tres anys?
La campanya va ser el primer moment en què vaig veure clar com funciona realment una part del món mediàtic. Hi ha periodistes excel·lents que fan una feina essencial i que mereixen tot el reconeixement, però també hi ha mitjans —sobretot els que responen a interessos de partit i a dinàmiques de poder de nivell nacional— que actuen amb males arts i que, quan et veuen com una amenaça a la seva “menjadora”, no dubten a intentar col·locar-te etiquetes que no tenen res a veure amb qui ets ni amb el que fas.
De fet, l’atac constant era tan habitual perquè, quan deies coses que eren certes i posaves damunt la taula realitats incòmodes, l’única opció que els quedava era etiquetar-te del que no eres, per deshumanitzar-te i convertir-te en una mena de dimoni polític. Aquesta desesperació va arribar fins al punt d’inventar-se mentides tan grosses com dir que jo havia estat en una baralla a altes hores de la matinada quan, senzillament, no hi era. I allò no havia estat una baralla: van atacar dos dels meus col·laboradors, només perquè els van reconèixer i perquè tenien unes idees determinades.
“Alguns mitjans de comunicació van arribar fins al punt d’inventar-se mentides tan grosses com dir que jo havia estat en una baralla a altes hores de la matinada quan, senzillament, no hi era.”
Aquests mitjans, que sovint són els més allunyats del municipi i de la realitat del dia a dia, són també els que tendeixen més a deshumanitzar, a practicar la cultura de la cancel·lació i a fabricar relats que no se sostenen. Durant la campanya ho vaig patir de manera clara, amb altres tergiversacions mesquines, tan exagerades que a vegades freguen el caricaturesc i acaben resultant grotesques.
Ara bé: mentre alguns intentaven aixecar aquest cordó sanitari mediàtic, la realitat municipal és molt diferent. A nivell local i territorial he rebut, en general, un bon tracte i una relació molt professional. A mesura que avançava el mandat i es veia que fèiem política útil, responsable i centrada en la ciutat, la relació ha estat encara millor. En política municipal hi ha discrepàncies i projectes diferents, però jo no hi he vist ni de lluny el nivell de falta d’ètica que sí he vist en alguns despatxos mediàtics.
Tot això, personalment, no m’afecta massa. Vinc de pagès, i la meva gent no és de pasta de full. Però sí que té impacte en el teu entorn més proper, que a vegades ho passa pitjor que tu mateix. Per sort, el temps posa tothom a lloc, i avui puc dir que la meva relació amb la major part de mitjans és bona i basada en el respecte mutu.
Creus que els altres partits que hi ha a l’ajuntament de Manresa t’han aplicat l’esmentat cordó sanitari? Les propostes del Grup Municipal Nacionalista han estat boicotades pel fet de provenir del teu partit?
No, en absolut. A l’Ajuntament de Manresa no he sentit que se m’hagi aplicat cap cordó sanitari. Ni a nivell personal ni a nivell polític. La major part de regidors m’han tractat amb respecte, i hem pogut treballar amb normalitat fins i tot quan no compartíem determinades visions.
Des del Grup Municipal Nacionalista sempre hem entès que fer oposició no és gravar vídeos per agitar l’audiència, sinó fer política útil, la que incideix en la vida real de la gent. A tu et poden votar per moltes coses, però sobretot et voten perquè defensis unes idees i un programa. I un cop a l’oposició tens dues opcions:
La fàcil:desentendre’t de la política municipal i dedicar-te només a créixer com a partit. La difícil, però la necessària: intentar incidir de veritat en les polítiques que afecten el dia a dia dels manresans.
Nosaltres sempre hem triat la segona. Hem presentat mocions, hem impulsat propostes del nostre programa i, a més, hem frenat decisions del Govern municipal que haurien estat perjudicials per Manresa i per Catalunya. Aquesta és la feina que crec que s’espera d’un regidor responsable, i aquesta és la feina que hem fet.
D’ençà que et vas donar a conèixer com a candidat de la batllia de Manresa per FNC has patit actes de violència contra la teva persona o la teva candidatura?
Avui en dia a qualsevol cosa se li diu violència, i jo no penso viure del negoci de la victimització. No he rebut mai cap agressió física, i tampoc vull exagerar res. Ara bé, sí que he patit alguns boicots: dificultats per llogar sales durant la campanya —arran de pressions i coaccions de tercers— i, el dia que vaig prendre possessió com a regidor, intents d’impedir que l’acte es desenvolupés amb normalitat. També he rebut alguna nota a la bústia de veu de caire obertament espanyolista, i he vist adhesius fent mofa de mi… però, sincerament, algunes són tan absurds que fins i tot em fan riure. Sempre dic que, si algun dia en fan un de ben parit, potser fins i tot el penjaré a la nevera.
Tot això, però, té una lectura molt clara: quan et responen amb insults o boicots és perquè la batalla dels arguments ja la tenen perduda. Si tinguessin res sòlid a dir, ho farien políticament, no a través d’aquestes pràctiques.
A nivell personal, en canvi, em sento molt respectat i ben considerat per molts sectors. Gaudeixo debatent amb persones que pensen diferent de mi; de fet, el meu entorn no és gens homogeni ideològicament, i això ho considero un valor. En l’àmbit nacional, és cert que la majoria és catalanista, però amb sensibilitats molt diverses, cosa que enriqueix molt les converses.
I he de confessar que, durant l’últim any, he trobat molts punts en comú amb gent de l’esquerra independentista més nacionalista. Debatre amb ells és un plaer: podem discrepar en moltes coses, però tenen molt clar quin és l’enemic de Catalunya. Per mi són companys de trinxera: potser a l’altra punta de la trinxera ideològica, però en definitiva dins la mateixa trinxera nacional. Som una nació ocupada i, sense Estat, és molt complicat desplegar polítiques ideològiques. I davant del mateix adversari, no dubtaria ni un segon a defensar-los si calgués combatre, políticament, l’Estat espanyol i la República Francesa, encara que ells no ho fessin per mi, perquè, per a servidor, Catalunya es troba per damunt de totes les lluites: la llibertat de Catalunya és la lluita [posa èmfasi en el “la”].
“Catalunya es troba per damunt de totes les lluites: la llibertat de Catalunya és la lluita.”
