Fa anys que coneixia Naakhum però pel que sigui fins fa ben bé un parell o tres de mesos que no em vaig començar a endinsar en l’escolta de moltes de les cançons d’aquest grup unipersonal creat i composat en solitari pel músic Pol Guasch. L’estil del seu projecte Naakhum és molt introspectiu i barreja gèneres poc convencionals com el metall extrem i la música ambient, amb importants influències folk i medievals.
El primer que em va atreure de Naakhum va ser l’arrelament profund de les seves cançons en la nostra terra, en la nostra Història i en les nostres tradicions ancestrals. I en la nostra terra, literalment, en l’accepció de la paraula que fa referència a allò relacionat amb la natura del nostre país.
La música de Naakhum et transporta, evoca paisatges físics, llocs de memòria nostrats i també indrets curulls de màgia i energia tel·lúrica de Catalunya. A partir de l’any 2020 Naakhum es va centrar en cantar aquestes temàtiques més arrelades a la nostra identitat com a catalans. Fins aleshores en Pol Guasch, a Naakhum, havia cantat, a més de en llengua catalana, en anglès i en serbi. D’ençà de la publicació del disc “Cathalunya ancestral” en Pol i el seu alter ego de Naakhum s’han endinsat cada cop més en l’exploració de territoris musicals i lírics arrelats en allò que ens fa catalans, sobretot la Història, les tradicions ancestrals, el paisatge i el llegat dels avantpassats, sense deixar temes que feia anys ja havia tocat, com l’ocultisme, els ovnis, les conspiracions i l’exploració personal de l’individu.
Per mi caminar per la natura escoltant “Montserrat”, “Els segadors (versió ancestral)”, “La vila de Ripoll”, “A banda i banda dels Pirineus”, “L’ermità (recuperar la serenor)”, és tot un plaer que em transporta a una altra època, fins i tot a una altra dimensió, de la mateixa manera que seure davant del foc sonant de fons “Foc joliu” o “La llengua dels fongs” i llegir un llibre d’Història medieval de Catalunya a la vegada que gaudeixo de “Stella splendens”, “Cansó de la crotzada” i “Ermessenda de Carcassona”.
Naakhum composa queviures per a l’esperit català i amb la seva música ens interpel·la en una crida de retorn a allò primordial, a allò essencial, als nostres orígens, a les nostres arrels. Esperem (particularment jo ho espero i ho desitjo) que en Pol Guasch segueixi composant una música tant evocadora i inspiradora, després que fa uns mesos va publicar el seu darrer treball, un disc de quatre cançons, la segona part del “Cathalunya ancestral” del 2020, aquest anomenat “D’occitans i catalans”.
FR: Les lletres de Naakhum ens transporten a un univers molt ric de referències a la història de Catalunya i d’Occitània, mites, llegendes i tradicions ancestrals. D’on neix aquesta necessitat de mirar enrere per crear música extrema avui?
PG: Doncs m’és difícil dir-te d’on neix exactament aquesta necessitat, però es podria dir que d’una reconnexió amb els orígens. Amb la música trobo que és particularment interessant fer una exploració interna, i aprofundir en les arrels, l’espiritualitat, i certs valors antics i propis que a vegades sento que s’extingeixen. Tinc una necessitat d’emprar la música per honorar tot això.
A Catalunya tenim una gran riquesa de vestigis i d’elements d’altres temps arreu de la nostra geografia. És difícil trobar un lloc on no hi hagi algun rastre d’ancestralitat, tot i que per desgràcia no sempre se’ls tracta amb el respecte que mereixen i no sempre la seva preservació és bona.
Crec que aquests elements escampats per la nostra terra tenen un paper important en ajudar-nos a entendre el lloc on vivim, jo almenys trobo necessària aquesta relació entre la mitologia i les llegendes i saber apreciar cada racó del nostre país. La història també és important, però sovint ens és més fàcil acostar-nos-hi a través d’aquesta visió més màgica, i mitjançant el que ens ha aportat la tradició oral.
FR: Fins a quin punt consideres que la teva obra té una voluntat de reivindicació cultural i identitària, més enllà de la vessant estrictament musical?
PG: És gairebé impossible separar l’expressió artística de la reivindicació cultural, almenys per mi.
Sempre he pensat que per conèixer una cultura o un indret del món n’has de conèixer l’art, la seva música, la seva història i evidentment la seva llengua. O així considero que ho hauríem de fer si en volem treure quelcom més que “la postal”.
M’és inevitable donar-li un toc de reivindicació cultural i identitària al que faig.
M’havia passat moltes vegades que deia: “vull trobar un projecte musical que faci música en català i parli sobre aquestes coses”, i llavors em trobava amb el buit davant d’aquest desig, amb excepcions com ara els Kitsch, Narsilion, Casual o Món a la Cova.
I en aquest moment era quan m’adonava que potser el meu rol havia de ser precisament omplir aquest buit. En un primer moment això s’enfocava a fer música Metal bastant agressiva que toqués temes sobre esoterisme, mitologia, espiritualitat i a vegades també crítica social, però que ho fes en català, i darrerament aquest buit es transmutava més aviat en fer música d’una sonoritat més Neofolk en la meva llengua. Ara trobo que aquest buit ja no hi és tant en el Metal, sinó en una música Folk, però més fosca i sentimental que no pas tradicional, i majoritàriament en català.
Precisament tinc la sensació que cantant en català i des d’una concepció de mites nostrada ha sigut com he trobat el meu estil propi. Sé que tinc un rol més de transformador que d’iniciador; m’agrada pensar que reciclo coses d’un altre temps passat i les reconstrueixo en un estil musical més modern, i sobretot, que fent-ho gaudeixo.
FR: Moltes de les teves cançons evoquen espais tel·lúrics i simbòlics del país, com Montserrat. Quin paper juguen aquests indrets en el teu procés creatiu?
PG: Imagino que té a veure amb l’inconscient col·lectiu de tots els que estimem el lloc on hem nascut. Símbols que evoquen històries en nosaltres. En el cas de Montserrat per mi és molt especial, perquè és un paratge que em fascina d’ençà que era ben marrec. Em despertava la imaginació, la necessitat de fer-me preguntes. A Catalunya en tenim molts, cada comarca i cada poble té els seus, i tots ens els fem nostres a la nostra manera. M’agrada recorre’n de diferents, i experimentar l’energia de cadascun que conec, perquè també ens fan entendre més cada racó d’un país. A més del que evoquen, el fet de viure’ls i poder-nos-hi perdre, fa que sovint em faci la sensació que “em carreguen” de quelcom que després surt amb més facilitat a través de la inspiració musical. Més enllà dels espais tel·lúrics (m’agrada molt el concepte que has emprat), crec que per fer música no es tracta tant d’enfocar-nos en la tècnica que tenim, o si som o no virtuosos d’un instrument, sinó com sabem “fer de canal”, i d’expressar coses a través de nosaltres, i de “produir” coses que provenen d’una font etèria, connectant amb altres realitats no tan visibles; o com es coneix més habitualment “deixar-se anar”, i expressar-se.
FR: Tens àlbums i cançons sobre Sèrbia i en llengua sèrbia. Quin és el teu lligam amb aquest país balcànic?
PG: Doncs seria molt llarg d’explicar, però intentant-ho resumir diria que és un país que estimo gairebé com el meu. La primera cosa que em va cridar molt l’atenció dels Balcans va ser la música, la sonoritat de les seves músiques tradicionals em fascinava. Abans de conèixer el país solament coneixia aquesta faceta de la seva música, la música “ètnica”. És un país on més endavant em va dur la vida, que em va obrir el cor i que sempre duré amb mi.
Evidentment, també pel fet d’haver-hi viscut. Sempre que puc hi torno, perquè estimo molt la seva gent i com és la vida allà. Vivint-hi, vaig descobrir l’escena rock de l’ex-Iugoslàvia i encara em va deixar més captivat, així com una escena més New Wave i fins i tot gòtica, i molts estils de folk. Sembla estrany que no ens arribi l’art que hi ha, que no només és la música. Hi ha una tradició de cinematografia molt potent, de gran qualitat i realment extensa, així com bona literatura. A Sèrbia, que és el país balcànic que més conec, hi ha una gran sensibilitat artística, però també als països veïns.
De fet, jo mateix sóc una mica serbi ja. M’agrada molt el fet que és un país on t’adones que la gent aprecia molt la llibertat, i estranyament allà tinc la sensació que es viu en més llibertat, tot i que sovint els qui els governen són força malparits, i seva pròpia la població n’és víctima.
També haig de dir que a diferència de la idea que en té la gent, és un país i un poble que ha patit molt, i que ha rebut injustament un maltractament històric per part del món occidental; i contrastant això amb com de bé em va acceptar i com d’amable va ser amb mi la seva gent, sempre m’ha generat una mescla de tristor i melancolia, amb molts sentiments i molta emotivitat. Sé que algun dia a la vida hi tornaré a viure, o almenys m’agrada pensar-ho.
FR: Musicalment, Naakhum combina atmosferes ambient amb passatges de black metal intens. Com construeixes aquest equilibri entre introspecció, espiritualitat i agressivitat sonora?
PG: Doncs no sabria dir ben bé com, és una cosa que m’acompanya d’ençà del principi de començar a fer música. Potser podria dir que descobrint Burzum amb setze anys va ser un abans i un després, ja que em va agradar molt la manera com alternava sons meditatius, contemplatius i fins i tot relaxants amb Metall extrem. M’agrada aquesta idea de fer un contrast sonor, on no s’hagi de triar un so monòton, sinó que combini moments de pau i moments de terrabastall per expressar diferents emocions, una mica com és la vida. Darrerament, estic en un moment on em costa més expressar la part purament Metal i aquesta part més agressiva. És com que no tinc tant la necessitat de treure aquestes sensacions més aviat turbulentes. Ara bé, la meva opinió és que la sonoritat ha d’encaixar amb el missatge de la cançó. Per exemple, em seria difícil fer una cançó tranquil·la i delicada per parlar sobre la tragèdia de la guerra, de la mateixa manera que seria estrany fer una cançó de Black Metal agressiu sobre moments contemplatius de l’existència. No sé, crec que valorem més els diferents estats de la vida precisament gràcies als canvis que hi ha en aquesta, no creus?
FR: En la teva trajectòria discogràfica s’hi poden distingir dues etapes força diferenciades. En una primera fase, tant en el discurs com en les lletres, explores temàtiques molt diverses —com l’ocultisme, les civilitzacions antigues, els extraterrestres o fins i tot Sèrbia—, però sense un arrelament explícit a Catalunya o al seu imaginari. En canvi, a partir del 2020, amb el disc Cathalunya ancestral, sembla que s’inicia una nova etapa marcada per la incorporació de referents de la història medieval catalana i occitana, els mites i llegendes ancestrals del país, així com una mirada més profunda sobre la natura i l’arrelament de l’ésser humà a la seva terra. Comparteixes aquesta lectura de la teva evolució artística?
PG: Sí, comparteixo absolutament aquesta anàlisi que n’has fet. Es nota que hi has parat atenció!
Imagino que té a veure amb processos de la vida que queden reflectits en la creació artística i en l’evolució personal. En certs moments de la vida havia estat molt capficat amb coses molt llunyanes, també mitològiques i ancestrals, però força distants del meu entorn proper. Si bé el català va ser una llengua que vaig fer servir ja des dels inicis, aquest era un element més dins d’un oceà heterogeni d’elements d’altres cultures i d’un viatge expansiu, una exploració cap a moltes altres geografies llunyanes i el passat d’aquestes. Va ser veritablement durant l’època de la Covid, que em vaig començar a enfocar en allò més proper i que em va començar a cridar molt més tot el que és propi que venia impregnat d’èpica, cosa que sovint se’m despertava més cercant cultures estrangeres. També haig de dir que aquell any 2020 vaig començar a llegir i investigar més sobre la història de Catalunya i la Corona d’Aragó i em va fascinar bastant. Sempre m’havien agradat les històries del món de Tolkien o les sèries com Joc de Trons o Vikings, i és força curiós com la nostra història és tan espectacular (o més) que aquestes produccions i donaria per moltíssims films o sèries èpiques, però en canvi, es força desconeguda avui dia. Encara em xoca que tothom conegui qui era Ragnar Lodbrok i, d’altra banda pocs actualment a Catalunya sàpiguen qui era Pere el Gran o Roger de Llúria!
FR: Les lletres en occità de diverses cançons teves les has escrites tu mateix?
PG: Sí, algunes de les lletres en occità les he escrites jo mateix, altres son part de la Cançó de la Croada, i es tracta de textos antics i medievals. Per sort he tingut l’ajuda de gent que coneix la llengua per saber com funciona la fonètica occitana. Em va ajudar enormement en Jaume Figueras, professor de llengua i literatura occitana, col·laborador i impulsor del Centre d’Agermanament Occitano-Català (CAOC), tota una eminència!
FR: En el teu darrer disc Cathalunya ancestral: d’occitans i catalans que va sortir a la llum el passat 21 de desembre de 2025 has parlat d’Ermessenda de Carcassona i de Catalunya i Occitània durant la Croada contra els albigesos. En la primera entrega de Cathalunya ancestral parlaves de Guifré el Pelós i de Ripoll, el bressol de Catalunya, de la llegenda de l’espasa de virtut de Vilardell, de la muntanya sagrada de Montserrat, del comtat d’Urgell… Hi haurà una tercera o fins i tot una quarta entregues de Cathalunya ancestral i les seves cançons sobre la Història i els mites medievals de Catalunya?
PG: No vull fer massa spòiler i parlar massa aviat del contingut exacte, o posar-hi data, però sí, Cathalunya Ancestral tindrà més edicions. De fet, estic treballant amb el que havia de ser una segona edició i que acabarà sent una tercera, d’ençà que vaig publicar el primer el 2020.
Entremig, però, he tingut problemes tècnics que m’han fet perdre projectes amb els quals estava treballant, i poder recuperar-los tots i poder finalitzar les cançons a mitges és una tasca complicada. El que sí que puc dir és que la tercera, com la segona, estarà més enfocada en passatges històrics, així com en una part inherent de la nostra història com eren els conflictes armats, més que no pas en mitologia catalana i llegendes antigues (que donarien per moltes més entregues, certament). No és per fer una “exaltació nacionalista”, com alguns van etiquetar el primer Cathalunya Ancestral, sinó per difondre la nostra història, que pugui agradar o no, és la que ha fet que Catalunya esdevingui com és. Aquesta tercera entrega vindrà, com el pròxim disc, Un món ple de símbols (molt aviat), amb col·laboracions d’una persona molt especial, i es podria dir que una veterana en la seva aportació a la música nostrada com és la Núria Luis, col·laboracions que crec que agradaran molt al públic català que conegui una banda tan important com Narsilion. No puc dir més que això de moment!
FR: Quines són les teves principals influències musicals, tant dins del metal com fora d’aquest gènere?
PG: Em seria bastant difícil respondre a aquesta pregunta sense fer un llarg escrit. Són masses les bandes que m’han influenciat al llarg dels anys. Escolto molts tipus de música, des de Folk i música del món fins a Rock, Metal, Post-punk, New Wave, Dark wave o música electrònica. Avui dia potser els estils que més em criden són el Neofolk i la música tradicional. I és estrany que encara de tant en tant em surti alguna cançó més aviat de Metal extrem quan realment no és una música que escolti habitualment, és una mica com si ho dugués intrínsecament en Naakhum.
En el panorama nacional català caldria mencionar primer de tot Jordi Savall, un igualadí i mestre de la música tradicional conegut mundialment. I del moviment alternatiu català doncs els que ja he esmentat: Kitsch, Narsilion, Casual i Món a la Cova.
Del Metal he begut des de Motörhead, Black Sabbath, Type O Negative, Fields of Nephilim i Judas Priest fins a Burzum, Bathory, Emperor, Windir o Mayhem.
I a nivell més genèric i internacional de Folk i Neofolk doncs bandes com Dead Can Dance, Hedningarna, Death in June, Of the Wand and the Moon, Rome i Omnia, també força del rock alternatiu i la música d’estètica gòtica com ara The Cure, Depeche Mode o The Smiths. Dels Balcans podria fer una llista llarga segons l’estil, però mencionaria Riblja Čorba, EKV, Bijelo Dugme, Parni Valjak, Haustor i Trivalia com els grans del rock iugoslau, i Bora Dugić i Trag del Folk tradicional serbi.
FR: Creus que el black metal és un gènere especialment idoni per explorar dimensions espirituals, ancestrals i tel·lúriques?
PG: Per mi és la part de l’espectre musical on em sentia més lliure d’explorar tot el que volia explorar, tot i que tampoc l’he seguit mai d’una manera estricta o purista. Tinc la sensació que és un estil de música que, tot i tenir una imatge externa destructiva i negativa, sovint amaga gran sensibilitat, emoció i filosofia. Ara bé, no tothom s’atreveix a endinsar-s’hi, i potser també es tracta d’això, de fer un missatge una mica xifrat, quelcom que s’ha de mastegar i digerir bé per poder-ho entendre. I no tots els estómacs poden tolerar-lo!
Ara bé, també sóc conscient que el que faig jo cada cop s’allunya més del Black Metal, o del Metal en si. Avui dia potser em sento més còmode en una evolució mirant cap al Neofolk. Tot i que sonorament poden semblar coses molt allunyades crec que comparteixen certa visió poètica i melancòlica de la vida i la música.
FR: En un panorama musical cada vegada més homogeni, Naakhum aposta per una identitat molt arrelada a la terra. És una decisió conscient de resistència cultural contra un globalisme anorreador?
PG: La veritat és que avui dia apostar per una perspectiva local és una cosa que es fa estranya, sobretot amb el discurs aquest imperant que diu que hem de fer el contingut amb un idioma que arribi a més gent, però jo crec que és un fenomen mundial el fet de voler lluitar contra l’assimilació conformista i la maquinària homogeneïtzadora de la globalització. És cert que sovint es té por de semblar xovinista si s’expressa amor a la cultura pròpia, però el fet d’estimar allò teu no significa veure el món extern des de la superioritat. Jo crec que precisament moltes de les coses que ens agraden en el món de l’art i la cultura són precisament agradívoles perquè són úniques d’un lloc del món concret. Jo continuo descobrint i gaudint de música, literatura i pel·lícules estrangeres que fan les coses d’una manera que representen la seva visió especial i única d’on provenen, i no per això necessito abandonar la meva pròpia.
En el meu cas, però, hi ha certa contradicció, certament, perquè alhora que sento que haig de fer aquest rol, també sóc una persona a qui li agraden molt els idiomes i altres cultures, i m’agradaria fer música amb molts altres idiomes a part del català. Però evidentment el català és la meva llengua i és amb la que m’expresso millor. I és des d’on tota la resta s’entén. És el punt de partida des d’on tot pren forma.
Ara bé, jo sé que Naakhum és força eclèctic, i tot i que ho faig tot jo, i sovint és tota mena de coses més enllà de qui sóc jo, és també difícil de no acabar donant-li els meus atributs, i vessant-hi sentiments propis i reflexions de vivències i experiències viscudes.
Ja sigui d’amor a la naturalesa, d’estima a la llengua pròpia, de llocs que m’ha fascinat del món, filosofia o conviccions personals, intento escriure música sobre una gran varietat de temes, fins i tot sobre el veganisme, una cosa que moltes vegades xoca la gent quan em coneix perquè els sorprèn d’algú que fa música des del “costat fosc”.
FR: Quin paper juga la Natura (boscos, muntanyes, coves, silencis) en la teva inspiració musical i lírica?
PG: Trobo interessant que facis aquesta pregunta, i tot i que dins el que són espais de la Natura que inspiren també hi hauria afegit el mar (quan no és estiu), i sobretot que hi hagis inclòs el silenci. En realitat a la Natura hi trobem tota classe de sons, però realment el que hi trobo més sovint i que més necessito realment és aquest element, el silenci, l’absència de soroll. És una cosa molt important per mi, i si bé també gaudeixo d’anar a la Natura en companyia, trobo que anar-hi sol és com es torna més poderós aquest silenci. I evidentment moltes vegades aquest silenci no és total, i tampoc cal, se senten animalons, el so del vent, o altres sons de la naturalesa, però trobo que el silenci es fa llavors dins el cap, i en aquest silenci mental és quan comencen a aparèixer reflexions i idees que a casa meva segurament serien bastant més difícils d’aconseguir. No perquè no es pugui, sinó que perquè a la ciutat i a les nostres llars les distraccions són més inevitables.
En la Natura realment sento que el meu cap funciona diferent, d’una manera més primordial i alhora més lúcida. Crec que sense aquests moments moltes de les coses que he escrit no haurien esdevingut quelcom real. Tot i ser una persona que ha viscut sempre en ciutats, i està acostumat al soroll d’aquestes, sóc bastant hater dels que van a la Natura a fer soroll, cridar i posar música a tot drap. És clar que també gaudeixo la música a la Natura, a part del silenci, però em poso auriculars i no molesto l’entorn. No és just que hi hagi gent que ens robi els moments de pau quan precisament intentem escapar d’aquest incessant rebombori propi de les grans aglomeracions i les metròpolis.
També haig de dir que Naakhum és un projecte musical que va molt relacionat amb la meva espiritualitat personal, i conceptualitzar sobre aquesta espiritualitat és possible precisament gràcies a aquesta connexió amb la Natura i als estats alterats de consciència que es donen connectant amb aquesta energia. Avui dia és especialment important reconnectar amb la Natura enmig de l’incansable flux d’informació constant; és una manera de poder prescindir d’allò que realment és superflu i poder filtrar millor què és important realment. Sense això com a via d’escapament (els moments en la Natura així com l’expressió artística) crec que no podria ser una persona funcional de la societat avui dia.
FR: En quins nous projectes està treballant actualment Naakhum? Pots avançar-nos cap a on evolucionarà el so i el discurs del grup?
PG: Aquesta és la pregunta més engrescadora que tinc el plaer de respondre ara mateix, ja que actualment estic acabant un disc que veurà la llum aviat i que és l’obra més col·laborativa que he fet fins al moment. A part de na Núria Luís, una amiga molt crack amb el violí, i qui va crear la veu tan característica de Narsilion (també membre de Der Blaue Reiter i d’altres projectes), també hi participen dos altres músics, en Quico López, amic de tota la vida d’Igualada, músic autodidacte i una persona a qui li dec molt el progrés i la millora de la producció de Naakhum i la persona amb qui més col·laboracions he fet, així com n’Àlex Montoro, guitarrista de La Inquisición i de Storm (banda de Death Metal ja dissolta), i també gran persona d’Olesa de Montserrat. I tots ells aporten quelcom molt especial a aquest disc. Es tracta d’un disc on predomina més el Neofolk que el Metal, però això no vol dir que no tingui el seu toc de distorsió i agressivitat, tot i que es tracta d’una producció força emocional, filosòfica, i que intento que sigui una mica com un viatge.
FR: Finalment, què t’agradaria que sentís, entengués o experimentés algú que escolta Naakhum per primera vegada?
PG: Doncs crec que el primer que voldria que sabés algú que descobrís ara la meva música és que Naakhum no està pensat per a moments quotidians del dia a dia, sinó per a instants més introspectius, i per a qui vulgui una mirada més endins, per a aquella gent a qui els interessen els temes transcendentals de la vida i els missatges que demanen una mica de distància per ser compresos, per compartir-la en els moments contemplatius. No és una música que pugui ser compresa a primera escolta, o millor dit “per sobre”. Demana una mica de fixar-se en els detalls, en les petiteses i en el sentit metafòric de la vida.
Per acabar, voldria donar-te les gràcies per donar-me l’oportunitat d’expressar tot això!
Si voleu escoltar la música de Naakhum i estar informat de les seves novetats ho podeu fer a través de les següents xarxes socials:
Bandcamp: https://naakhum.bandcamp.com/
Instagram: https://www.instagram.com/naakhum/
Spotify: https://open.spotify.com/artist/0goofvOd4ILlDxaAFYeiPT
Youtube: https://www.youtube.com/naakhum
