Avui parlarem del “processisme lingüístic” i ho farem prenent com a exemple l’article de David Minoves “L’única llengua que es perd és la que s’abandona”, publicat al diari Ara (19-4-2026). L’article diagnostica parcialment el procés de substitució però continua proposant solucions basades sobretot en actituds, conscienciació i simbolisme moral.
L’article és interessant perquè detecta bé els símptomes del retrocés del català, però continua interpretant-los des del mateix marc mental, el del processisme lingüístic, que ha impedit entendre el problema durant dècades.
El processisme polític va construir una ficció d’alliberament nacional evitant assenyalar l’enemic a casa i la qüestió demogràfica. El processisme lingüístic reprodueix exactament el mateix autoengany: pretén salvar el català sense afrontar la relació de poder amb el castellà.
Abans d’entrar en la rèplica concreta, convé identificar les principals figures ideològiques i fal·làcies que apareixen constantment en aquest tipus de discurs.
Principals fal·làcies del processisme lingüístic
- Individualisme lingüístic
Reduir la supervivència d’una llengua als comportaments personals dels parlants, convertint el parlant en últim responsable. - Psicologització del conflicte
Interpretar un conflicte estructural com un problema d’actituds o percepcions. - Microheroisme compensatori
Convertir petits actes quotidians en substituts d’estructures de poder. - Militància performativa
Substituir eficàcia estructural per rituals simbòlics. - Institucionalisme compensatori
Creure que la simple existència d’institucions garanteix la vitalitat lingüística. - Reducció historicista
Explicar el present únicament per la repressió passada. - Eufemització demogràfica
Evitar parlar clarament de substitució poblacional i densitat lingüística. - Patrimonialització folklòrica
Tractar la llengua com a patrimoni cultural i no com a estructura nacional de poder. - Universalització moral abstracta
Dissoldre el conflicte concret dins categories humanistes globals. - Interseccionalisme dissolvent
Diluir el conflicte lingüístic dins una suma abstracta de desigualtats. - Optimisme performatiu
Introduir fórmules ritualitzades d’esperança per neutralitzar diagnòstics crítics. - Negació de l’asimetria bilingüe
Presentar el bilingüisme com una situació equilibrada quan només una llengua s’adapta. - Liberalisme lingüístic ingenu
Pretendre normalitzar una llengua sense obligacions jurídiques reals. - Formalisme escolar
Confondre oficialitat educativa amb ús social efectiu. - Simbolisme substitutiu
Reemplaçar centralitat lingüística real per eslògans i declaracions simbòliques.
Rèplica: el problema no és la consciència, és l’estructura
L’article del “republicà” conté una contradicció reveladora. D’una banda reconeix que:
- el català és cada cop menys necessari;
- es pot viure plenament en castellà;
- la integració social es produeix majoritàriament en castellà;
- i el català perd ús entre joves.
Però, un cop feta la diagnosi, les solucions proposades tornen a ser les mateixes de sempre:
- “canviar hàbits lingüístics”;
- “cada conversa compta”;
- “compromís dels parlants”;
- “defensa de la diversitat”.
És a dir: davant un problema estructural, es proposa pedagogia moral.
Aquest és precisament el nucli del processisme lingüístic: transformar una qüestió de poder, demografia i hegemonia social en una litúrgia emocional de bones actituds.
L’article afirma:
“El català no desapareix: el deixem de parlar.”
No, les llengües no desapareixen perquè milions de persones decideixin espontàniament abandonar-les per caprici moral. Retrocedeixen quan deixen de ser:
- necessàries;
- centrals;
- hegemòniques;
- i, sobretot, ambientalment dominants.
I aquí apareix la gran paradoxa que el discurs processista evita sistemàticament: el català va resistir molt millor quan existia una majoria social catalana compacta, fins i tot sota repressió política, que no pas ara, amb institucions pròpies però en un context de minorització demogràfica accelerada.
El problema no és que els catalans “estimem poc” la llengua.
El problema és que el català ja no funciona com a llengua de socialització.
L’article també evita un altre element central: la falsa mitologia de la immersió. Formalment, el català és llengua vehicular. Però socialment, molts centres funcionen en castellà:
- alumnes que no utilitzen mai el català entre ells;
- professors que canvien automàticament de llengua;
- ecosistemes digitals i audiovisuals completament castellanitzats;
- i cap exigència real d’ús oral.
Anomenar això “immersió” és una aixecada de camisa.
També és revelador que el text parli vagament de “transformacions demogràfiques” sense atrevir-se a formular la qüestió central:
Cap llengua minoritzada pot mantenir centralitat si deixa de disposar d’una massa social ambiental suficient i si la integració es produeix sistemàticament en la llengua dominant.
Finalment, l’article insisteix en la “diversitat lingüística” i els “drets lingüístics” globals. Però el català no sobreviurà perquè sigui patrimoni de la humanitat. Sobreviurà si torna a tenir:
- densitat social/hegemonia ambiental
- capacitat d’assimilació;
- centralitat econòmica.
La resta és retòrica terapèutica o anestesiant.
El primer pas per parlar honestament del futur del català és abandonar definitivament el processisme lingüístic: aquesta barreja de voluntarisme i autoengany que confon conscienciació amb poder real.
Solucions: Quines serien les condicions reals de supervivència del català?
Si acceptem que el català no retrocedeix principalment per manca d’amor dels seus parlants sinó per transformacions estructurals profundes, llavors les solucions tampoc poden reduir-se a campanyes de sensibilització o pedagogia moral.
La supervivència d’una llengua necessita ecosistemes socials reals.
I això implica, com a mínim, cinc elements.
1. Espais de densitat lingüística catalana
El català necessita espais on sigui:
- la llengua espontània;
- la llengua ambiental;
- la llengua de cohesió;
- i la llengua socialment per defecte.
Especialment en:
- l’escola;
- el lleure;
- l’oci juvenil;
- l’associacionisme;
- i els entorns digitals.
Sense espais de densitat alta, tota llengua acaba depenent únicament de la militància individual dels parlants. Sempre insuficient i frustrant. I això és insostenible a llarg termini i el procesisme ho sap.
2. Una escola realment catalanitzadora
La “immersió” lingüística no és suficient si:
- el pati funciona en castellà;
- els alumnes socialitzen majoritàriament en castellà;
- els docents canvien constantment de llengua;
- i el català no és necessari per relacionar-se.
Una escola catalanitzadora no és només una escola que “ensenya” català.
És una escola on el català estructura la vida social.
3. Capacitat d’assimilació lingüística
Totes les societats tenen una capacitat limitada d’integració lingüística i cultural.
Quan els fluxos demogràfics superen aquesta capacitat, ja hem begut oli. La qüestió no és demonitzar ningú, sinó reconèixer que una llengua minoritzada necessita una massa crítica suficient per continuar funcionant com a llengua nacional completa.
4. Poder polític efectiu
Cap comunitat lingüística subordinada pot normalitzar plenament la seva llengua sense capacitat real de decisió política.
Sense sobirania efectiva:
- les lleis són limitades;
- les coercions lingüístiques són febles;
- el mercat queda desregulat;
- i la llengua dominant de l’Estat continua actuant com a llengua estructural superior.
Ara bé: el poder polític, tot sol, tampoc no seria suficient.
Perquè una llengua pot tenir institucions pròpies i continuar retrocedint si ha perdut centralitat demogràfica i ambiental.
5. Recuperar una majoria social catalanitzada
Aquesta és probablement la qüestió més tabú de totes.
El català va resistir històricament mentre existia una majoria social ambiental catalanoparlant capaç d’assimilar els nouvinguts.
Quan aquesta densitat es debilita, ja no hi ha integració sinó tot el contrari: desintegració, disolució, desaparició.
En conclusió
Les llengües nacionals no sobreviuen només gràcies a institucions o normes jurídiques. Necessiten una comunitat que les percebi com a pròpies, que s’hi identifiqui culturalment i que les transmeti com a llengua central.
Els catalans afrontem el període més crític de la nostra història. La continuïtat de la nostra comunitat cultural i nacional està en risc, perquè ja no és prou capaç de reproduir-se i assimilar nous membres. El primer pas per a sobreviure és no deixar-nos entabanar més per processistes, bandejar poca-solta des sense base científica i posar sobre la taula conceptes com majoria demogràfica, espais d’alta densitat lingüística, descolonització i poder català real.
