Ahir divendres 15 de maig a dos quarts de set del vespre es va portar a terme el passi del curtmetratge Badia a l’Auditori Josep Irla de Girona. Van intervenir abans de començar l’acte Marcel Buisan, director del curtmetratge, Josep Oller, productor audiovisual, Frederic J. Porta, historiador i politòleg, i Oriol Falguera, president de la Fundació Reeixida. El film parla de la vida de Miquel Badia (i el del seu germà Josep), un lluitador independentista d’Estat Català actiu les dècades de 1920 i 1930.
Les intervencions dels ponents en la primera part de l’acte foren molt interessants i anaren en la direcció de contextualitzar històricament els fets narrats en el curtmetratge. Posteriorment, es va dur a terme el passi del film i un cop acabada la seva emissió va començar un torn de preguntes per part dels assistents.
En un moment determinat un jove espectador, durant la seva intervenció, féu una reflexió sobre el dret d’autodefensa dels pobles i concretament del poble català. Fou aleshores que una veu procedent del fons de la sala tallà l’argument del jove tot afirmant que no podia permetre que es fessin apologies del militarisme en aquell edifici (que recordem que és propietat de la Generalitat de Catalunya). Davant de la perplexitat de tots els assistents l’home, que era el tècnic de la sala, continuà afirmant que era inadmissible que algú fes segons quins discursos allí.
Més enllà de tot plegat aquesta anècdota és simptomàtica de fins a quin punt la censura (conscient o inconscient) sobre segons quines qüestions ens té empresonats en aquesta opressiva Catalunya autonòmica. Els espanyols han ensinistrat desenes de milers de catalans perquè facin de guardians del gueto on tota la resta ens trobem tancats. I aquests guardians són els que salten com bulldogs cada vegada que algun català lliure gosa de pronunciar en veu alta i en públic quelcom que no encaixa amb el relat «pacificador» de processistes i autonomistes. Pacificador i pacifista, perquè a la Catalunya sota ocupació espanyola dels darrers 50 anys el pacifisme i la oposició al fet que els catalans tinguin exèrcit s’ha fet servir per mantenir els catalans ben domesticats.
I tornem al començament d’aquest article. Els germans Badia. Uns catalans lliures que durant les dècades de 1920 i 1930 van ser conscients que per a aconseguir la independència de Catalunya calia l’ús de la força. I és l’exemple dels germans Badia i el d’altres herois com ells allò que molesta l’autonomisme i el processisme. És per això que us animem a conèixer la seva vida, a veure el film Badia i a llegir la biografia que en va fer l’historiador Fermí Rubiralta, Miquel Badia. Vida i mort d’un líder separatista, que es pot trobar en línia.
