El discurs de Jordi Aragonès al Fossar de les Moreres el 10 de setembre de 2026
Catalans, avui presencieu dues Catalunyes. A una banda, la Catalunya pobra, traïda, enganyada i arrossegada a totes les derrotes del món. El país de les taifes de Làrida, Turtuixa, Balansiya i Mayurqa. La terra de les amenaces, els vels, els xantatges i el silenci. Una cort d’eunucs que menysprea tot el que som, tot el que hem sigut i tot el que podem ser. El regne de les mordasses liles i roges que un dia silencia Bernat Dedéu i l’altre expulsa Enric Vila. La contrada bruta, deixada, rabiosa i desarrelada de Justo Bueno i Durruti. El pacte de la fam i la submissió a Castella. El país buit, camí de totes les decadències, que ens convoca tenebrosament a l’abisme. La lògia dels qui no conceben més esperit que el servilisme; dels qui no comprenen més ideologia que l’enfrontament entre catalans; i dels qui s’han resignat a no ser mai senyors de la seva terra. Fa anys que veiem com aquests sàtrapes segresten el país, els diaris, els espais i els discursos. Fa anys que observem com aquestes bandes d’exaltats ociosos amenacen amb derrocar la Catalunya dels mil anys i substituir-la pel pou estrident de les identitats deconstruïdes.
Però aquesta no és la veritable Catalunya. Aquesta és la seva negació. Davant d’aquesta anti-Catalunya taifal, emmordassada i desarrelada, s’alça la veritable Catalunya. La nació mil·lennària. La que no demana perdó per existir. El país que no es resigna. La pàtria que en els seus dies més febles, quan la mitja lluna assetjava ferotgement, es va convertir en un grapat d’esperança; en nou barons que des dels Pirineus es van llançar al rescat de les terres robades a Europa.
Davant l’anti-Catalunya s’alça el Principat que té per Príncep suprem la llibertat. La civilització que té per murs protectors la veritat i la justícia. L’espasa que va portar Europa als confins més recòndits del Mediterrani i va castigar la traïció dels bizantins. La terra que després de donar per segon cop llei a Atenes, després de construir un imperi europeu de punta a punta del mar, va disposar-se a plantar cara a la supèrbia de França i Castella. Aquesta pàtria, aquesta Catalunya, avui ens contempla. Ens mira des del fons dels segles, des dels baluards i des de sota el fossar. Ens mira i ens dóna el crit de comandament:
Aixequem-nos, catalans! Sense demanar permís ni perdó. Per Catalunya i la llibertat! Per l’Estat català, lliure, pròsper, segur i occidental! Visca Barcelona i visca Catalunya lliure!
