La majoria d’escoles i instituts han iniciat la seva activitat amb normalitat i, en les primeres reunions dels equips docents, es posa en comú una realitat que es repeteix any rere any, almenys en els centres públics. I la veritat és que fa feredat. No es tracta d’un fenomen circumscrit a una determinada zona o a uns centres concrets: és una realitat que, amb intensitats diverses, es fa present arreu del país. I, com cada curs, el que més sorprèn és la capacitat que tenim, entre equips educatius i famílies, de normalitzar situacions que haurien de ser motiu d’escàndol i que, any rere any, empitjoren. Mentrestant, les conseqüències són ben reals: menys exigència, més dificultats per ensenyar i, en definitiva, una davallada progressiva del nivell educatiu a Catalunya.
I és que hi ha paraules que, de tant repetir-les, han deixat de ser descriptives per convertir-se en coartades. Una d’elles és «diversitat». A les escoles i instituts, cada vegada s’utilitza més per descriure una realitat que, en determinats centres, té poc a veure amb la simple pluralitat d’orígens, llengües o cultures del seu alumnat i molt més amb una creixent complexitat educativa, social i de convivència.
I aquí convé fer una distinció que el discurs oficial sovint evita. No totes les situacions que avui s’engloben sota el terme «diversitat» plantegen els mateixos reptes. Una aula amb alumnes de procedències diferents és una cosa; una altra, ben diferent, és haver d’afrontar una concentració d’alumnes amb greus dificultats d’aprenentatge, absentisme, manca d’acompanyament familiar o conductes disruptives que alteren el funcionament ordinari de la classe. I tampoc no es pot ignorar que, en determinats centres i contextos, s’observa una correlació entre aquests comportaments i la pertinença a determinades ètnies. Negar aquesta realitat per correcció política no és inclusió: és mirar cap a una altra banda davant d’un problema que els docents coneixen perfectament i que massa sovint han d’assumir sense els recursos necessaris.
Hi ha centres on una part significativa de l’esforç dels docents ja no es dedica a ensenyar, sinó a contenir conflictes, gestionar conductes inadequades, atendre situacions socials complexes i intentar que la classe pugui funcionar. Mentrestant, l’alumne que vol estudiar ha d’aprendre en un entorn cada vegada més difícil. I aquest alumne també té drets.
És aquí on apareix una de les contradiccions més grans de l’actual model d’inclusió. En nom de no «segregar», sovint s’acaba imposant una mateixa resposta a situacions radicalment diferents. L’alumne que necessita suport educatiu no és el mateix que aquell que, deliberadament, impedeix que els altres aprenguin. El primer necessita ajuda; el segon necessita límits, responsabilitat i, quan calgui, mesures que protegeixin la resta. Perquè la inclusió no pot significar que tothom tingui dret a estar a la mateixa aula però ningú tingui dret a aprendre tranquil·lament.
També cal parlar de les famílies. N’hi ha moltes que fan un esforç enorme perquè els seus fills estudiïn, compleixin les normes i aprofitin l’oportunitat que ofereix l’escola. Aquestes famílies no poden convertir-se en les víctimes silencioses d’un sistema que, en nom de la inclusió, prioritza sistemàticament les situacions més complexes. L’escola pública també ha de protegir les expectatives d’aquestes famílies.
I davant d’aquest problema, la resposta habitual és gairebé sempre la mateixa: «Calen més recursos». És evident que determinats centres necessiten més professors, orientadors, especialistes i professionals de suport. Però més recursos no són una política educativa en si mateixos. La pregunta és què fem amb aquests recursos i quines regles acompanyen la seva aplicació.
Si després de multiplicar els recursos continuem sense poder garantir la convivència, si un alumne disruptiu pot perjudicar sistemàticament trenta companys sense conseqüències proporcionades, o si els equips directius disposen de poques eines per intervenir, el problema no és únicament de pressupost. És també de model.
Cal recuperar una idea elemental: l’escola existeix per educar i ensenyar, no és un esplai. Ha de compensar desigualtats, acollir qui arriba de fora, ajudar qui té dificultats i oferir oportunitats a tothom. Però també ha d’exigir. Ha d’exigir assistència, respecte, esforç i comportament. Moltes ajudes socials donades a les famílies amb necessitats no són, molt sovint, compensades amb un retorn pels seus beneficiaris, ni que sigui amb interès i esforç per part dels fills escolaritzats.
La bona educació inclusiva no és la que aconsegueix mantenir tothom dins del mateix espai a qualsevol preu. És la que aconsegueix que cadascú pugui progressar sense convertir els drets d’uns en el perjudici dels altres. Potser el debat que ens falta no és si volem una escola inclusiva, sinó si ha de ser exigent, ordenada i capaç de posar límits. Perquè normalitzar la complexitat no pot significar normalitzar el fracàs.
