Dimecres passat, dia 19 d’agost, era a Figueres per assumptes familiars i em vaig adreçar cap a l’estació amb la idea d’agafar un Mitjana Distància que sortia de Figueres mateix a les 18:46 direcció Girona i Barcelona. Faig un resum dels fets:
- 18:38, arribo a l’estació i els panells anuncien que sortirà de la via 3 (ubicada a l’andana d’enfront de la principal) a l’hora prevista. M’hi adreço però allà no hi ha cap tren.
- 18:45: els altaveus fan saber que el tren indicat “ubicat a la via 3…” és a punt de sortir. No surt cap tren per la senzilla raó que no n’hi ha cap.
- 18:50: a la via indicada hi arriba un tren regional provinent de Portbou. En baixen viatgers i els allà presents hi pugem pensant que és el tren que esperem. El maquinista ens fa saber que aquell tren no es mou d’allà, per la qual cosa, tornem a baixar a l’andana.
- 18:55: dos treballadors ens fan saber des de l’andana principal, o sigui cridant, que un tren que està en una via morta es posarà davant del que acaba d’arribar i serà el que ens durà a Girona i Barcelona. Ens fan saber que serà una operació que durarà entre cinc i deu minuts. El problema és que no ens diuen quan començarà aquesta operació.
- 19:10: dues persones van tranquil·lament (molt tranquil·lament…) cap al tren que és a la via morta. Hi pugen i no veiem cap moviment.
- 19:20: els dos treballadors que ens havien dit que aquell tren seria el que hauríem d’agafar ens fan saber (altre cop cridant des de l’andana principal) que no podrà ser, que haurem de tornar a l’andana principal i esperar al regional de les 19:29 (amb previsió d’arribada a les 19:37).
- 19:24: el tren que havia arribat a les 18:50 es posa en marxa direcció Portbou.
- 19:33: veiem arribar un tren provinent de Portbou. Ens pensem que és el nostre però veiem que molt i molt tranquil·lament se’n va a la via morta. És el tren anterior.
- 19:40: finalment arriba el tren que esperàvem i carrega els viatgers que han arribat de Portbou a les 18:50 i van cap a Girona o Barcelona; els que volíem agafar el tren de les 18:46 i els que han vingut ja amb la idea d’agafar aquest tren. Tots ben juntets i apretadets. Per sort, l’aire condicionat funciona.
Potser aquesta descripció dels fets té un to irònic o sarcàstic, pot semblar que m’estic prenent a broma aquesta aventura ferroviària. Totalment fals, encara avui estic indignat per l’experiència. Cal indicar que aquell avís per megafonia de les 18:45 que anunciava la sortida del “tren fantasma” fou l’únic avís per aquesta via que es va fer durant aquella hora. Foren els treballadors el qui oralment indicaren a comptagotes l’evolució dels fets als passatgers. I també s’ha de dir que als panells informatius de Figueres en cap moment no es va fer cap referència a la no circulació d’aquell tren.
I aquest episodi, no ho oblidem, a mitjans d’agost, en una tarda de xafogor i en una línia transfronterera, que té parades a punts costaners en època de platja i en punts d’interès turístic (Figueres, Girona,…) a plena temporada alta. Bona part del passatge víctima d’aquesta jornada eren visitants. Val a dir que em va sorprendre el fet que es van prendre tranquil·lament la situació: els agents turístics han avisat que en aquests moments hi ha un caos ferroviari que condiciona la mobilitat i la gent ve avisada? Doncs a mi no em fa gens ni mica de gràcia. Se’m fa irritant que el meu país sigui venut com a un lloc on els serveis funcionen pèssimament. No estem a cap destinació turística exòtica, som a un mil·lenari país europeu i vull que els nostres serveis funcionin com els dels nostres veïns.
Ja fa uns quants mesos vaig publicar un article en el qual vaig intentar explicar els orígens i causes de la situació actual. El que en aquests moments ens hem de preguntar ja no és tant el perquè d’aquest mal funcionament del servei sinó quin interès hi ha en que continuï funcionant malament. O també, perquè hi ha la sensació de manca de voluntat política per intentar solucionar el problema (o si més no, disminuir-ne la gravetat). Sobre això, cal indicar diferents elements:
- Per una banda el col·lapse ferroviari i dels serveis públics en general són part d’una operació d’estat amb l’objectiu d’empobrir el país i poder reforçar la idea que una Catalunya independent seria inviable. Durant els anys de l’auge del sentiment independentista, es van donar a conèixer tot d’elements que demostraven que una Catalunya independent tindria uns nivells de prosperitat més alts. L’Estat espanyol n’és conscient i des de la rendició de 2017 vol posar de manifest a ulls de la comunitat internacional (però també a ulls dels residents a Catalunya) que som una simple regió deficitària i incapaç de gestionar els seus propis serveis. En aquest aspecte em demano fins a quin punt és oportú que Rodalies estigui traspassat a la Generalitat: aquest traspàs (nominal, amb poca capacitat real de decisió, com vaig indicar a l’article suara esmentat) és una eina que reforça la idea de la incompetència catalana a l’hora de gestionar el seu propi país.
- Per altra banda, la resignació i manca de reacció davant el mal funcionament del servei no deixa de ser un altre efecte col·lateral del procés de substitució demogràfica que patim acceleradament des de principis de segle. Bona part dels usuaris del tren convencional provenen de països on aquest servei és pitjor o inexistent. Això els fa més indiferents als episodis com el que vaig patir dimecres passat.
- I lligat amb aquest perfil d’usuari: tots els catalans que tenen alternatives terrestres han tingut la possibilitat d’emprar-les i abandonar a la seva dissort el tren convencional. Hi ha un munt d’usuaris que necessiten el servei per manca d’altres opcions, però també n’hi ha un nombre important que han decidit renunciar-hi per sentiments de resignació, de manca de perspectives que la cosa s’arrangi. Aquests usuaris han decidit recórrer al transport per carretera, públic o privat, amb tot el que això comporta a nivell d’emissions de CO2, col·lapse de les vies de comunicació,… Cal recordar que aquest episodi que vaig viure s’ha produït a la mateixa setmana en la qual Renfe ha anunciat que es veu incapaç de solucionar els defectes de la seva línia R3 i que els autobusos adquirits continuaran essent el mitjà de transport de la companyia indefinidament. Una companyia ferroviària gestionarà un servei d’autobusos…
Vull acabar aquest article incidint en el greu sentiment de resignació que detecto entre els meus coetanis. El ferrocarril és un servei públic bàsic en el funcionament d’un país. Permet connectar persones i mercaderies al llarg dels principals punts estratègics del mateix per uns mitjans respectuosos amb el medi ambient, element que s’ha de tenir molt en compte en el context del canvi climàtic actual. No pot ser que acceptem acríticament la degradació d’aquest servei, i més quan estem sota el jou d’un Estat que no té cap mania a l’hora de tancar serveis deficitaris. A part del caos institucionalitzat que patim d’ençà que va començar l’any, arrosseguem ja fa dècades un mal funcionament que condiciona la vida laboral, estudiantil, personal,… diària d’un munt de persones i que repercuteix negativament en la mobilitat dels que volen visitar el nostre país, a part de la imatge que aquests visitants s’enduen. Cal que els catalans recuperem l’esperit de lluita, de queixa, d’enuig que havíem tingut fa no gaires anys, i exigim als nostres representants que ja n’hi ha prou. Volem uns serveis dignes, de l’alçada de la nostra ubicació geogràfica. Rodalies és un mirall de la situació actual del nostre país, un mirall de la realitat. Però les persones dignes no s’adapten a la realitat, treballen per canviar-la. Alguna manifestació, algun crit, algun acte,… i sobretot, molta memòria quan es vagi a votar seran necessaris per tal d’exigir als nostres dirigents que ja n’hi ha prou d’aquesta decadència econòmica, social i cultural que ens duu directament al desastre i de la qual Rodalies n’és un mirall ben trist.
