Llegint la magnífica biografia de Josep Maria Batista i Roca que ha escrit en Frederic J. Porta (i que recomano a tot nacionalista i tot independentista que posi Catalunya per davant de qualsevol altra consideració a nivell polític) i que fa un parell de setmanes ha sortit al carrer, hom se n’adona de com l’esperit nacionalista dels catalans s’ha anat decandint les darreres dècades.
La consciència nacional (i nacionalista) dels catalans d’aleshores era a anys llum de la dels catalans d’avui. L’esperit patriòtic català abans de 1936 supurava arreu. Potser no érem tan a la vora de la independència aleshores de com ho vam estar el 2017 però el que sí que és clar és que durant el primer terç del segle XX es va dur a terme una ingent tasca, una feina titànica de recatalanització del país, d’afermament de la consciència nacional dels catalans, que va portar a terme una nodrida elit de patriotes que foren els responsables que avui la Nació catalana encara existeixi a desgrat dels múltiples atacs i agressions militars i demogràfiques que hem patit les darreres dècades.
Em venen al cap les figures, evidentment, del reivindicat Batista i Roca, però també la d’en Daniel Cardona, la de Vicenç Albert Ballester, la de Josep Maria Folch i Torres (pare d’en Patufet i dels no prou recordats Pomells de Joventut), la d’en Flos i Calcat i el seu col·legi de Sant Jordi, i un llarg etcètera de patriotes potser no tant coneguts però no pas menys insignes que van contribuir decisivament a posar els fonaments de la Catalunya lliure i catalana que hauria estat sense la victòria de Franco i de la FAI el 1939. Sense aquesta elit de patriotes, de treballadors incansables pel redreçament nacional de Catalunya, no hagués estat possible que una gran colla de joves catalans que anaven a lluitar contra Franco el 1936 es posessin a cantar «La Santa Espina» quan el tren en el qual es dirigien vers el front d’Aragó va deixar enrere Catalunya, tal com em va explicar el pare d’un amic meu, al qual, al seu torn li havia explicat el seu pare, que era un d’aquells joves que es dirigien al camp de batalla.
La situació d’aleshores contrasta vivament amb la d’avui. És cert que ara una gran majoria de catalans es declaren independentistes (quan dic catalans em refereixo, òbviament, als catalans ètnics, a les persones que parlen català a casa) però el seu catalanisme, el seu nacionalisme, el seu patriotisme català, almenys el de la gran majoria, és força aigualit. Llegeixen llibres en castellà, escolten música en castellà, miren televisions en castellà, escolten pòdcasts en castellà… molts es senten ciutadans del món i posen qualsevol ideologia per davant del que hauria de ser la seva prioritat, com a mínim a nivell polític: Catalunya, l’independentisme i l’interès nacional català. No s’impliquen en l’associacionisme cultural o polític catalanista ni transmeten una catalanitat ferma als seus fills. No fan altra cosa per Catalunya que votar partits d’obediència catalana cada quatre anys i anar a les preceptives manifestacions de l’Onze de Setembre de l’ANC (això sí, només quan eren massives, ara que hi va molt poca gent, ja no cal).
Davant d’aquest desolador panorama no és estrany que hi hagi joves catalans que celebrin la victòria de la selecció espanyola al Mundial perquè ningú, començant per les seves famílies suposadament independentistes, els ha ensenyat que estimar Catalunya és totalment incompatible amb ofrenar glòries a Espanya. Perquè ningú no els ha ensenyat que a Catalunya han de parlar sempre en català. Perqupe ningú no els ha ensenyat que s’han de sacrificar, ni que sigui mínimament, per la causa catalana.
És per tot plegat que cal reconstruir un independentisme nacionalista que es preocupi no tan sols per declarar la independència de Catalunya sinó per reconstruir culturalment i identitària una Nació que a cada generació ha anat perdent una bona colla de llençols. És per això que cal posar l’accent en la reconstrucció d’un nacionalisme ferm, d’un catalanisme de pedra picada com el d’abans de 1936, un catalanisme i una catalanitat durs com una roca que transmetin la flama de la Nació generació rere generació.
