Els «antifes» nostrats, que no són altra cosa que comunistes però suposo que es fan dir antifes perquè no queda tant malament com comunistes, ja tornen a insistir en el fet que Catalunya és «terra de tothom». Ja en vaig parlar en un altre article. Diuen que és terra dels italians, dels senegalesos, dels argentins, dels marroquins, dels pakistanesos, dels russos, dels gambians, dels algerians, dels hondurencs, dels espanyols… Ho dic a tomb de la pancarta que fa pocs dies van desplegar uns antifes a Manlleu per oposar-se a l’acte que Aliança Catalana celebrava en aquesta vila osonenca on deia «Per una terra de tothom». (En un altre article parlarem de perquè l’entorn cupaire està obsessionat, té un deler desmesurat, per boicotar actes d’altres independentistes mentre l’espanyolisme campa desvergonyit per Catalunya).
L’entorn cupaire, els antifes, prefereixen dir que Catalunya és «terra de tothom» que no pas dir que Catalunya és la terra dels catalans, que suposo que dir això fa de feixista i identitari. Perquè és clar, ser identitari és com ser feixista, segons els «antifes» nostrats. I això és el que diuen els de la SEPC, Alerta Solidària, COS, Arran i Endavant-OSAN en una publicació a Instagram on criden a boicotar Aliança Catalana en l’acte que el partit de Sílvia Orriols vol dur a terme el 10 de setembre al Fossar de les Moreres. En aquesta publicació diuen que «Deixem clar que davant el seu projecte identitari i racista trobaran el poble treballador català plantant cara!» (traduït al català: «deixem clar que davant el nacionalisme i l’independentisme d’Aliança Catalana trobaran els estudiants de polítiques comunistes de casa bona amb segona residència a l’Alt Empordà»). Que els comunistes són contraris a la defensa per part dels pobles de la seva identitat (ser identitari és això) ja ho sabíem.
Fins aquí la part irònica i foteta de l’article. Ara em posaré seriós.
Que uns suposats independentistes diguin que Catalunya o els Països Catalans són «terra de tothom» és conceptualment molt greu. Primer, perquè prefereixen el lema «Catalunya terra de tothom» que no pas el lema «Catalunya terra dels catalans». En un context de minorització salvatge del nostre poble i de la nostra cultura deixar clar que Catalunya és (o hauria de ser, per justícia) exclusivament la terra dels catalans no hagués estat gens malament. Però no, han preferit deixar clar que segons ells Catalunya és «terra de tothom», una mena de país prostituït per «tothom», no pas la terra del poble català.
En segon terme, dir que Catalunya és «terra de tothom» també és molt greu perquè dóna a entendre que qualsevol individu, instància o país estrangers tenen drets sobre Catalunya. Ells diran que no, que es refereixen a les persones. Doncs no, en realitat, conscient o inconscientment, estan obrint les portes a la dominació política i cultural de Catalunya per part d’aquells que no són catalans. Quan hom crea determinats eslògans es basa en concepcions, en visions molt determinades del món. Si hom diu que Catalunya és «terra de tothom» allò que dóna a entendre és que la seva visió del món, la seva visió de Catalunya, és la d’una Catalunya que no ha de tenir fronteres; però aleshores si no establim unes fronteres que delimitin Catalunya, quina mena d’independència, quina mena d’estat català volem? Un estat català desdibuixat, on s’hi pot infiltrar qualsevol, on qualsevol pot exigir drets sense demanar permís als autòctons, un país que qualsevol col·lectiu o país estranger pot dominar per a apropiar-se’l o modificar-lo a la seva manera.
Afirmar que Catalunya és terra de tothom (i no dir amb claredat que Catalunya és la terra dels catalans) és una afirmació de la pròpia impotència a l’hora de controlar i dominar casa nostra. És com dir a aquells que es volen apropiar del nostre país que vinguin, que no hi ha cap problema que ens vulguin robar la terra, que els obrim les portes, que nosaltres no hi oposarem resistència. Casualment (o no), aquests antifes que tenen el discurs de «Catalunya terra de tothom» són els mateixos que no volen que una Catalunya independent disposi de forces armades pròpies. Afirmar que «Catalunya és terra de tothom» és aixecar bandera blanca; és com dir als invasors que ens rendim abans de presentar-los batalla. No ens enganyem: la cosmovisió cupaire és aquesta, la d’una catalanitat «soft», fluixa, tova, del campi qui pugui, del «casa nostra és casa vostra», una catalanitat que s’adapta a allò foraster, no pas d’una catalanitat que absorbeix i dilueix allò foraster dintre seu. La «Catalunya terra de tothom» que defensa l’entorn cupaire representa una catalanitat rendida, cansada, no pas una catalanitat forta, orgullosa, que no cedeix ni un mil·límetre, que no vol canviar segons els dictats forasters. És aquesta la Catalunya que volem?
