Fa uns dies vaig publicar un missatge a X amb una proposta molt senzilla: animava tots els nacionalistes catalans a penjar una senyera o una estelada al balcó de casa seva. No era una convocatòria multitudinària ni una acció complicada. Només un gest quotidià, a l’abast de tothom, que no requereix permisos, grans organitzacions ni recursos. Només la voluntat de fer visible una identitat. Tot plegat perquè hi ha molt poques senyeres i estelades penjades als balcons catalans, mentre que fa uns quants anys n’hi havia una pila.
D’una banda, la publicació va rebre una allau de comentaris insultants per part d’usuaris espanyolistes. Insults, desqualificacions i tota mena de missatges hostils. Però, de l’altra, també va ser compartida per molts independentistes, que hi van veure una iniciativa tan senzilla com necessària.
Si penjar una bandera catalana al balcó fos un gest irrellevant, difícilment despertaria tant d’odi entre aquells que combaten qualsevol expressió de la identitat nacional catalana. El fet que penjar al balcó la bandera catalana pugui generar tanta incomoditat en els espanyolistes demostra que els símbols continuen tenint força. I encara més els símbols catalans. I precisament perquè la tenen, no hauríem de renunciar-hi.
Durant uns quants anys va ser habitual veure senyeres i estelades als pobles i ciutats de la nostra Nació, coincidint amb els anys del malaurat «procés». Avui, en canvi, han desaparegut. No perquè els catalans hagin desaparegut del mapa o hagin deixat de sentir-se catalans i de sentir-se independentistes, sinó perquè el desànim, la resignació o fins i tot la por al conflicte amb els espanyols han anat fent retrocedir la presència pública dels nostres símbols.
Aquest retrocés té conseqüències. Si un català surt al carrer i només troba símbols d’altres identitats nacionals, començant per l’espanyola, però fins i tot d’altres països del món, pot acabar interioritzant que la seva és minoritària, residual o condemnada a desaparèixer. Tot plegat acompanyat per l’allau immigratòria que ens ha arribat els darrers anys. En canvi, si passeja pels carrers i veu desenes de balcons amb senyeres i estelades, el missatge és ben diferent: no està sol. Hi ha molta més gent que comparteix la seva nacionalitat i el seu anhel per una Catalunya lliure i catalana. Tots sabem que els independentistes no hem deixat de ser independentistes, però el fet de demostrar-ho públicament penjant al balcó una estelada té un plus de desacomplexament i d’una fatxenderia nacionalista catalana que ens fa molta falta.
Aquest efecte de no trobar-te sol és especialment important per als joves. Molts han crescut en un context de desmobilització política i de retrocés del moviment independentista respecte als anys de màxima efervescència nacionalista catalana. Veure els símbols nacionals presents amb normalitat contribueix a reforçar la idea que la catalanitat continua viva i que pot ser guanyadora.
Penjar una estelada o una senyera al balcó pot contribuir a reconstruir un clima emocional favorable a la catalanitat, si ho fem milers de catalans. La política també és psicologia col·lectiva. També és autoestima. També és confiança.
Els grans moviments nacionalistes no només avancen gràcies a les institucions o als partits polítics. També ho fan a partir de milers de petits gestos individuals que, sumats, acaben transformant l’espai públic i la percepció que una Nació té d’ella mateixa.
Imaginem per un moment que desenes, centenars o milers de famílies decidissin penjar una senyera o una estelada al balcó. Que els carrers recuperessin una presència visible dels símbols catalans. Que qualsevol persona, en travessar un poble o una ciutat, percebés que la identitat nacional catalana continua ocupant un lloc visible. Aquest fet tindria un efecte lent, constant i profund sobre la moral col·lectiva. Recordaria als catalans que continuem existint com a Nació i que no estem sols.
Aquesta batalla es lliura als carrers, als balcons i a les finestres de les nostres cases. Recuperar la visibilitat dels símbols nacionals és una manera fàcil, còmoda però alhora radical de reivindicar una identitat catalana que els espanyols volen fer desaparèixer.
De vegades, els grans canvis comencen amb gestos aparentment petits. Penjar la nostra bandera nacional al balcó és un d’aquests gestos.
