Quan jo era un marrec, una de les distraccions amb què m’entretenien els meus avis era el relat, sovint un xic tediós, d’esdeveniments de la història familiar. Sincerament, en aquella època era una activitat que em feia molta mandra; preferia jugar amb els amics al carrer o llegir còmics, generalment de Mortadel·lo i Filemó o Astèrix el Gal —la invasió de superherois de Marvel encara es trobava a les beceroles—. Tanmateix, a posteriori, m’he adonat que les històries esmentades m’havien restat a la memòria, atès que en recordo moltes i, de tant en tant, em plau rememorar-les amb una certa enyorança. Concretament, un dels fets que més em van impactar fou el relat d’uns esdeveniments ocorreguts a mitjan de l’any 1937, en plena Guerra Civil, que us comento a continuació.
La meva besàvia Emília, tota una pagesa de l’Alt Empordà que havia dedicat la vida a la dura feina al tros i a cuidar de la seva família, tingué la mala pensada de posar a la venda, a la petita botiga que tenia la meva àvia Teresa a Roses, un parell de sacs de patates que li havien sobrat de la darrera collita. Segurament, la pobra dona va pensar que, a causa de la gana incipient que es començava a viure a la zona republicana, n’obtindria un bon preu. Ràpidament, el fet fou denunciat al Comitè Local de Milícies Antifeixistes —un òrgan gens democràtic que havia substituït els ajuntaments des dels inicis del conflicte, on predominaven els anarquistes, els comunistes i algun altre element suposadament d’esquerres—. Fent un incís, cal dir que aquest comitè, entre altres funcions, dirigia la repressió contra qualsevol persona que no combregués amb les seves idees, ja fossin carlins, catalanistes de dretes, religiosos o, simplement, qualsevol que fos mal vist pels seus membres; raó per la qual generava força temor entre la població. Concretament, poc abans del fet que us descric, va intentar regular els preus d’uns queviures cada cop més escassos, centralitzant-ne les vendes i imposant uns preus teòricament assequibles al conjunt de la ciutadania.
Així doncs, un cop informats de l’acte contrarevolucionari dut a terme per la meva besàvia, aquests «protectors de la revolució» van requisar-li els «feixistes» sacs de patates i, enfrontats a la seva resistència (sembla ser que els arribà a esgarrapar i mossegar), se l’endugueren detinguda a la seu del Comitè proferint terribles amenaces. En arribar l’avi Jaume a casa fou informat de l’afer per la meva desconsolada àvia, que ja veia la seva mare afusellada en qualsevol voral, com li havia succeït a tants d’altres abans. Immediatament, s’adreçà al local que ocupaven aquells nous inquisidors i, mercès als seus contactes personals (en coneixia alguns de la infantesa), aconseguí que fos alliberada. Segons el meu avi, la sortida fou memorable perquè la pobra dona no parava de cridar que no marxaria sense les patates, mentre ell li suplicava que callés, atès que els comprometia i no tenia clar que, si persistia en la seva actitud, no els acabessin assassinant allà mateix a tots dos. Sí, aquestes coses passaven!
Quin fou el resultat d’aquest control de l’economia, que no se centrà únicament en aquesta anècdota? Doncs que els petits pagesos de la zona —els grans propietaris ja havien estat expropiats i eliminats físicament si no havien fugit a temps— deixaren de dur productes al mercat i intentaren amagar-los per evitar-ne la requisa. En conseqüència, el mercat negre i els preus cresqueren de manera exorbitant, mentre que el poc que s’aconseguia requisar sovint era repartit entre els membres del mateix comitè, que òbviament no podien passar privacions, atès que eren els veritables representants del poble i, al capdavall, eren «més iguals que la resta» (Orwell dixit).
Doncs bé, des de fa uns anys, m’ha sobtat observar en el meu poble nadiu, Roses, l’increment d’un fenomen immobiliari que anteriorment hauria estat impensable, però que actualment es troba força estès: pisos buits que no es lloguen mai. Normalment, tothom qui posseïa un o dos immobles de més, sovint per herència familiar, els posava a llogar per mirar de guanyar alguns calerons que l’ajudessin a pagar els impostos que comportava la seva possessió. L’opció que havia esdevingut majoritària era fer-ho a l’estiu, atès que des de fa temps llogar-lo per a tot l’any era jugar-se-la, ja que l’inquilí fàcilment podia deixar de pagar i passar de llogater a «inquiokupa» (cal no oblidar que a les pèrdues econòmiques que això comporta cal sumar-hi la impossibilitat de tallar la llum i l’aigua al deutor i el fet que Hisenda inicialment exigeix el pagament d’impostos d’uns guanys que no s’han produït i, amb tota seguretat, mai es pagaran). Darrerament, però, davant els creixents obstacles que suposava llogar-lo a l’estiu —si l’habitatge no tenia la qualificació de pis turístic—, cada cop veia que més gent decidia deixar el pis buit i evitar-se així problemes. És a dir, el resultat obtingut ha estat tot el contrari del que teòricament es pretenia: s’ha reduït l’oferta i, de retop, s’ha produït un fort increment dels preus.
Per fer front a aquesta creixent reducció del parc immobiliari, darrerament s’han aprovat un seguit de normatives que pretenen reduir el nombre de pisos turístics per tal d’augmentar els de lloguer tradicional. Concretament, segons tinc entès i d’acord amb la normativa de la Generalitat, en les zones amb un mercat d’habitatge tensat —pràcticament tota la Costa Brava—, només hi ha d’haver un pis turístic per cada 100 habitants. En el cas que conec més de prop, Roses, només hi podria haver entorn d’uns 2.000 habitatges d’aquesta mena, mentre que la resta (grosso modo uns 3.000) s’haurien d’eliminar quan caduquin les seves llicències. Segons el «sindicat de l’habitatge» i altres organitzacions que teòricament vetllen per l’existència d’un parc immobiliari extens i econòmic, això afavorirà un increment de l’oferta de lloguers de llarga durada i, de retop, farà baixar els preus. Tanmateix, vist el que ha succeït amb els pisos no turístics, és probable que el remei sigui pitjor que la malaltia. Personalment, dubto que els petits propietaris optin per aquesta opció, atès que la normativa actual els deixa totalment desprotegits i, probablement, una bona part decideixi per ara treure els seus pisos del mercat i esperar a veure-les venir. Això, òbviament, suposarà una baixada d’ingressos per a ells i per a les nostres administracions, en impostos directes i indirectes. Un veritable atzucac per a una economia com la catalana que, malauradament, en l’actualitat depèn totalment del turisme.
Certament, l’afer tindria una solució fàcil si s’afegissin a les esmentades mesures unes altres actuacions que permetessin protegir els propietaris: agilitzar el desnonament dels llogaters que deixen de pagar en un termini raonable, sis mesos com a màxim (ara mateix el procés pot durar més de dos anys); reduir els tràmits administratius, que actualment són un veritable via crucis judicial; permetre que es pugui tallar un subministrament (aigua i llum) quan vagin a càrrec del propietari, de manera que a la manca de pagament del lloguer s’afegeixi aquest càrrec extra; i, finalment, que les ocupacions sense contracte, és a dir de cop a la porta, suposin el desallotjament immediat dels delinqüents, perquè això és el que són. Simplement aplicant aquestes mesures s’evitaria que els pisos fugissin del mercat immobiliari. Malauradament, dubto que això succeeixi mai, ja que suposaria reduir els guanys de les companyies subministradores i, a més, comportaria greus problemes a unes administracions públiques que haurien d’intervenir en els casos més problemàtics per assegurar un sostre a les famílies més desprotegides —que certament n’hi ha—. Sens dubte, els hi surt més econòmic carregar el mort als soferts ciutadans.
En definitiva, molt em temo que aquesta línia d’actuació populista, que penalitza els propietaris sense beneficiar la resta de la població, probablement, com ja va passar durant la Guerra Civil, es mantingui. Sempre és més senzill incidir en l’error que no pas trobar-hi una solució. No obstant això, no deixa de sorprendre’m, ja que evidencia un clar desconeixement tant de la història com de l’economia per part de les nostres suposades esquerres. I això em sobta molt perquè, precisament, el marxisme és una teoria política basada fonamentalment en l’estudi de la història i l’anàlisi econòmica. L’única explicació que hi trobo és que són totalment ignorants en aquestes dues matèries i no han llegit mai res que no sigui la seva nòmina, generalment procedent de les arques públiques: uns veritables imbècils, vaja, perquè ens entenguem.
