L’assetjament multidimensional contra Aliança Catalana pot assolir -si s’arriba a materialitzar- l’Onze de Setembre vinent el punt àlgid en un lloc simbòlic del nacionalisme català: el Fossar de les Moreres. Tots els partits integrants de l’ordre autonòmic (Junts, ER, CUP), les seves entitats satèl·lit (Òmnium i ANC) i tot l’aparell mediàtic que n’és còmplice (TV3, Grup Barnils, Vilaweb i companyia) fa temps que treballen amb l’objectiu de frenar un eventual creixement electoral del partit que lidera Sílvia Orriols.
Per la Diada, la “força de xoc” sobre el terreny estan disposats a aportar-la els camorristes-leninistes d’Arran, Horitzó Socialista i altres fatxendes per l’estil. La impunitat d’aqueixos falsos “resistents” està assegurada d’antuvi, com es pot comprovar en els assajos que estan fent en festes majors i actes públics contra els afiliats d’Aliança Catalana. Tot plegat, amb el propòsit a curt termini, d’intimidar els ciutadans que volen assistir als seus actes i als que es podrien plantejar ser-ne candidats a les eleccions municipals. A mig termini, excloent AC no solament de l’independentisme sinó de l’espai democràtic amb la tàctica d’estil estalinista consistent en deslegitimar-los a base de desqualificacions disuassòries: feixistes, xenòfobs, islamòfobs, racistes, d’extrema dreta… repetint-ho mil cops, molta gent i cridant tots alhora.
No és que AC sigui hores d’ara un projecte polític capaç de capgirar la dependència política i l’espoli econòmic del nostre país, preventivament se’ls combat per fer-los desistir a ells i a d’altres que ho pretenguin en el futur. I, més greu encara, s’està imposant un ordre en l’espai públic que foragita tothom que no comparteixi les cabòries de les “lluites compartides” moralment superiors (immigracionisme, islamofília, transgenerisme, antisionisme, wokisme…), tot amanit amb un anticapitalisme subvencionat que prediquen la galàxia d’entitats del tercer sector que exerceixen de guardians del gueto. La censura i l’escarni abasta a catalans jueus, a turistes israelians, als que no combreguin amb la propaganda del palestinisme, (cas de Pilar Rahola per exemple), a tots els que s’autoidentifiquin com a liberals, conservadors o simplement que no creguin amb els dogmes del progressisme abstracte i estèril que està enfonsant Catalunya. De vigilar que no hi hagués “ni un paper a terra” a les manifestacions independentistes dels anys del “procés” s’ha passat a justificar la censura i la intimidació de baixa intensitat (de moment) contra tota dissidència democràtica envers el subsistema de caire totalitari establert a l’actual infraautonomia comandada pel PSC i els seus gregaris nostrats.
El proppassat 11 d’aqueix mes Valtònyc escrivia a Vilaweb: “Només serem independents quan acceptem el fill de puta que tinguem al costat“, i dirigint-se a Aliança Catalana deia sense esmentar-la: “Amb aquest últim fill de puta ningú no s’hi vol asseure. Jo faria l’exercici de separar el projecte dels seus votants i m’hi asseuria, m’hi asseuria fins a recuperar l’esperança al moviment i fer desaparèixer el seu projecte, perquè una societat amb una mirada de futur no deixa espai a qui viu del ressentiment, de la por i de la sensació que tot s’ha perdut. Aquesta malaltia no es combat a Twitter: es combat oferint alguna cosa millor. De fill de puta, sempre n’hi haurà un. Algun dia potser descobrirem que, per a algú, el fill de puta érem nosaltres.”
Josep Miquel Arenas té la dignitat de voler debatre amb els potencials votants de Sílvia Orriols per tal de fer-los desistir del projecte d’extrema dreta que segons ell representa Aliança Catalana. Però és una excepció entre els opinadors que pul·lulen a l’espai públic i mediàtic nostrat. La majoria atien la censura, la deslegitimació i la coacció multinivell com a mètodes per desactivar AC i l’ideari que hom li atribueix més enllà dels seus plantejaments, alguns de criticables a parer meu, (més que amb el Califat el conflicte és amb Espanya). Ningú d’aquest submón ha sortit a defensar que el Fossar de les Moreres és de tots els patriotes catalans.
Fa gairebé quaranta anys el Fossar de les Moreres va ser per la Diada del 1987 escenari d’una agressió vergonyosa perpetrada pel sector IPC del Moviment de Defensa de la Terra contra els partidaris del Front Patriòtic promogut pel PSAN amb la pretensió de foragitar-los d’aquell espai simbòlic i també de l’independentisme “revolucionari”, l’únic que tenia el dret autoatorgat de ser-hi. “El Front Patriòtic és un intent desesperat de la burgesia”, deien, i reblaven el clau afirmant que representava una “línia patriotera, simplificadora, visceralitzant i amb clars tocs feixistitzants”, (El Temps, 16 de febrer del 1987). Uns qualificatius que avui són atribuits impunement a Aliança Catalana. Encara recordo l’actitud fatxenda del seu servei d’orde exhibint uns bastons llargs com a argument. La ruptura entre ambdós sectors es va fer irreversible, solament l’evolució dels esdeveniments (formació de Catalunya Lliure l’any 1989) va permetre superar el trencament estèril uns anys després.
Posteriorment, l’any 1991, els autoconsiderats “revolucionaris” van intentar impedir la presència d’ERC al Fossar atès que havia acollit el sector de Terra Lliure liderat per Pere Bascompte que va fer el pas unilateral de deixar l’estratègia que incloïa la lluita armada. Brams de “traïdors” i insults de tota mena viscuts en viu i en directe pels militants de Catalunya Lliure que vam compartir la decisió d’ingressar a Esquerra. Van haver de passar molts anys perquè les ferides d’aquella ruptura cicatritzessin i que el consens sobre l’encert del canvi d’estratègia reagrupés partidaris i detractors. Curiosament, coincidint en molts casos uns i altres al si d’Esquerra, que ara és, per ironies de la història, al capdavant dels actes de boicot i sabotatge de les activitats d’Aliança Catalana.
La propera Diada pot tenir en els actes d’AC frustrats per la força (si s’arriben a consumar) i amb gran ressò mediàtic un punt de ruptura entre independentistes molt més difícil de superar. A l’independentisme d’esquerres li està costant molt reconèixer el seu fracàs degut a la manca de projecte de reconstrucció nacional i no admetrà a curt termini l’emergència d’un independentisme de dretes de caràcter democràtic en condicions de compartir la direcció del moviment. La causa de la independència per a tenir possibilitats d’èxit algun dia ha de ser compartida, tothom qui negui aquesta premissa l’està traïcionant per la via dels fets. Avantposar a la llibertat de Catalunya reivindicacions sectorials, prioritats ideològiques o causes llunyanes està traïcionant les paraules de Lluís Companys quan deia: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Els que promouen el boicot permanent a Sílvia Orriols, i concretament al Fossar, mereixen ser considerats patriotes? Els que han desconstruït l’independentisme després de l’1 d’Octubre estan en condicions de repartit patents de patriotisme ?
Els catalans que vulguin ser lliures han de gosar retornar al sentit profund de la democràcia liberal propi de les societats obertes occidentals, reformulant un pacte de ciutadania basat en el principi d’igualtat i no discriminació, restablint la cohesió social sobre la base de l’educació, de la llibertat de pensament i deliberació en l’espai públic i fent de la identitat nacional catalana el pal de paller del país. Recuperant l’autoritat política i moral de les institucions autòctones i els seus servidors. La Diada Nacional hauria de servir per projectar arreu del món i, sobretot dirigint-se al si del poble català, un missatge d’aqueixes característiques. La primera condició per a la independència és la voluntat d’aconseguir-la i esmerçar-s’hi amb patriotisme, intel·ligència i coratge, bandejant la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ens atenalla del 2017 ençà.
Article publicat originalment al blog de l’autor el 24 d’agost de 2026.
