No em considero ni extremista ni insolidari. Sóc un català de classe treballadora. Treballo, pago impostos, intento educar la meva filla amb els valors que vaig rebre dels meus pares i procuro fer les coses bé. No em dedico a la política. Però hi ha una qüestió que fa anys que em preocupa: la immigració massiva.
No perquè tingui res contra les persones que venen de fora. El problema no són les persones; el problema és el model.
No, no és normal.
No és normal que milions de persones hagin d’abandonar el seu país per poder guanyar-se la vida. Això no és un èxit humanitari. És el fracàs de governs i d’un model econòmic que és incapaç d’oferir esperança allà on la gent ha nascut.
Solidaritat? De debò?
Jo hi veig una altra cosa. Veig un sistema que, en molts casos, proporciona mà d’obra abundant, disposada a acceptar feines i salaris que molts ja no acceptarien. Qui hi guanya? Sovint, les grans empreses que poden reduir costos. Qui hi perd? Els treballadors que han de competir en un mercat cada vegada més tens.
I em sorprèn que una part de l’esquerra, que històricament havia denunciat qualsevol forma d’explotació laboral, defensi ara un model generador de noves desigualtats.
Estaria disposat que una part dels meus impostos servís per impulsar projectes seriosos de desenvolupament als països d’origen, perquè la gent pugui viure dignament a casa seva, criar-hi els seus fills i construir-hi el seu futur. Això sí que em sembla solidaritat. Ajudar perquè ningú es vegi obligat a marxar.
Mentrestant, aquí també passen coses.
Els barris canvien. Les escoles canvien. La llengua catalana retrocedeix. Els serveis públics suporten més pressió. I quan molts ciutadans expressen aquestes preocupacions amb educació i arguments, massa sovint se’ls respon amb etiquetes i desqualificacions.
Jo no odio ningú. Però sí que qüestiono un model que considero profundament equivocat. Un model que no resol els problemes dels països d’origen, que genera tensions als països de destinació i que beneficia, sobretot, aquells que se n’aprofiten.
La millor política migratòria és aquella que fa que la gent no hagi de marxar del seu país.
I em nego a acceptar que qüestionar aquest model sigui un tabú, quan no és res més que sentit comú.
