Diumenge passat va finalitzar una nova edició de la Copa del Món de futbol de seleccions estatals, l’esdeveniment esportiu amb més seguiment i repercussió mediàtica del planeta. Com és sabut, ha finalitzat amb la victòria de l’equip que representava a Espanya. Fa uns dies ja vaig escriure quatre ratlles sobre l’actitud que hem de prendre els catalans respecte aquesta selecció en un article en aquest mitjà. Malauradament, la selecció espanyola ha acabat guanyant el títol i això va quedar clar a bona part de les nostres contrades, amb celebracions sonades per part de la comunitat espanyola resident a Catalunya fins ben entrada la matinada.
El punt de vista que plantejava en aquest article, pel que s’ha pogut observar, no el comparteix el president del club esportiu més important de Catalunya i amb major reconeixement mundial, el Futbol Club Barcelona. Joan Laporta i Estruch, que gaudia d’una bona consideració com a patriota català, i que al llarg dels darrers vint anys ha estat presentat com a exemple del que havia de ser un dirigent nacional, ha estat als Estats Units aquests darrers dies fent manifestacions de suport obert a la selecció espanyola, en uns nivells rodejant la ridiculesa (per no dir el patetisme) i provocant la reprovació de part important dels que l’havien tingut com a model de dirigent nacional fa una bona colla d’anys. Laporta ha incidit en la importància dels jugadors del F.C. Barcelona en aquesta selecció, motiu pel qual interessava la seva victòria, com a una eina per al seu estat d’ànim. Les crítiques rebudes han incidit en el fet d’haver-se atorgat una representació que no li pertocava, en el fet que les seves declaracions no estan en la línia del que representa aquest club. Els seguidors del F.C. Barcelona han reiterat, com en altres moments, el paper de l’entitat com a una eina de representació nacional, com a una peça bàsica de la nostra nació i com a un garant de les llibertats nacionals catalanes. A nivell de xarxes, hom troba multitud de queixes de l’actitud de Laporta (que, recordem-ho, el 2010 aspirava a ser President de la Generalitat al capdavant d’una coalició independentista, Solidaritat Catalana per la Independència), denunciant que les ostentoses manifestacions d’espanyolitat no estan en la línia del que representa el seu club.
Aquí és on he de discrepar obertament i indicar que Laporta ha actuat en defensa dels interessos d’aquest equip. I els interessos del F.C. Barcelona de cap de les maneres passen per l’alliberament nacional de Catalunya. No només en aquests moments sinó durant bona part de la història del club. Un petit repàs a la seva història i una breu anàlisi social m’han de permetre defensar aquesta tesi.
El F.C. Barcelona fou fundat l’any 1899 i ben aviat agafà anomenada com a club que representava el catalanisme emergent. De bon principi, a diferència del que havia succeït a altres ciutats europees com Londres, on mai no hi ha hagut cap club de futbol que s’hagi destacat per damunt de la resta, el F.C. Barcelona va convertir-se en l’equip de futbol més potent de la ciutat. I ben aviat va emergir la rivalitat amb un altre club, fundat un any més tard: el Real Club Deportivo Español. Ben aviat, ambdós clubs van representar les dues visions nacionals existents al territori català: el F. C. Barcelona el catalanisme i l’Español l’espanyolisme, una rivalitat que s’ha mantingut durant tota la història d’ambdós clubs. Malgrat tot, possiblement parlem de la rivalitat ciutadana més desigual d’arreu del món futbolístic: l’Español (que va catalanitzar-se el nom l’any 1995) mai no ha pogut equiparar-se en potencial ni en suport mediàtic al seu rival històric. I com és ben sabut, el principal rival del F.C. Barcelona ha estat el Real Madrid. Aquesta rivalitat explica bona part del posicionament de l’equip blau-grana: des del moment en el qual el rival és el Real Madrid vol dir que el referent nacional canvia. L’objectiu del F.C. Barcelona ja no és ser el principal club esportiu de futbol de Catalunya (objectiu assolit des de ja fa una bona colla d’anys), sinó el més important d’Espanya.
No podem oblidar el capítol més significatiu de la història del club, el seu tancament durant sis mesos de l’any 1925 durant la Dictadura de Primo de Rivera perquè els seus aficionats, en el context d’un partit al camp de les Corts contra el Júpiter, van xiular la “Marcha Real”. Fins aquell moment, el F.C. Barcelona havia agafat anomenada com a club separatista, un fenomen que encaixaria molt bé en aquell context: espigolant dades diverses, hom té la impressió que a la vigília d’aquella Dictadura el sentiment independentista català (anomenat aleshores separatisme) era molt més notable del que se’ns ha transmès posteriorment. Per a Primo de Rivera el tancament del F.C. Barcelona representava el mateix que la prohibició de la nostra llengua i dels nostres símbols d’identitat. Aquesta mesura excepcional, cal recordar-ho, mai no es va prendre durant la Dictadura de Franco. Al contrari, al llarg del règim es va desenvolupar a gran escala la seva rivalitat amb el Real Madrid. I en aquesta rivalitat, el F.C. Barcelona agafava notorietat a nivell català com a representant de la nostra nació i darrer garant dels nostres signes d’identitat. Però, paral·lelament, també guanyava seguidors arreu de l’Estat degut a la seva identificació amb els valors democràtics, en contrast amb un Real Madrid que esdevingué el principal aparell de propaganda del règim. Aquestes circumstàncies no van variar substancialment amb l’arribada de la democràcia: recordem que el que fou President del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero és seguidor del F.C. Barcelona, perquè a nivell espanyol aquest club representa els valors democràtics i progressistes que mai no ha tingut l’equip blanc. Amb la globalització i mercantilització d’aquest esport, F.C. Barcelona i Real Madrid han esdevingut dues referències mundials, els dos màxims (per no dir únics) representants del futbol espanyol.
En aquest context, no podem oblidar com al llarg dels primers vint-i-cinc anys d’aquest segle XXI, i particularment durant els anys de principal auge de l’anomenat “procés” el debat sobre la continuació del F.C. Barcelona a la lliga espanyola en cas d’un hipotètic alliberament nacional fou omnipresent. I les veus majoritàries esgrimiren la necessitat que continués la seva presència en aquesta lliga. D’aquesta manera, dins d’una més de les excentricitats que es plantejaren durant el procés (no tenir exèrcit, castellà com a llengua co-oficial,..), el F.C. Barcelona hauria estat l’únic club de futbol d’un Estat de dimensions correctes (o sigui, no d’un microestat) que no jugaria a la lliga nacional del seu país. Els motius econòmics eren els més exposats, però el que no es deia era el que hi havia realment al darrere: que el F.C. Barcelona no tolerarà mai perdre el monopoli del sentiment nacional esportiu català.
Recordem que el F.C. Barcelona no és només un club de futbol, té altres seccions esportives, entre les quals, la d’hoquei patins. Aquest esport pot ser considerat el més genuïnament català, la majoria aclaparadora de clubs són del nostre país i la OK Lliga, lliga espanyola d’aquest esport, és potser el cas més similar existent a una lliga nacional catalana. En aquesta competició el F.C. Barcelona és vist com una entitat antipàtica. En una lliga nacional de futbol, o d’altres esports (basquet, handbol,…) el F.C. Barcelona hauria de competir a nivell sentimental amb una àmplia gamma de clubs locals, amb el risc de generar els mateixos sentiments que genera la secció d’hoquei patins. Jugar la lliga espanyola li permet continuar fent el paper de representant de Catalunya. I mantenir la rivalitat amb el Real Madrid li dóna raó de ser.
D’aquesta manera, no oblidem en cap moment que el F.C. Barcelona és una entitat que no té cap mena d’interès en la independència de Catalunya. L’anorreament nacional del nostre país li ha permès vendre el paper de representat de Catalunya. Possiblement, li escauria millor ser definit com a “substitut de Catalunya”. La no condició de Catalunya com a Estat ha obligat a buscar eines de substitució. I durant moltes dècades, en comptes de treballar per a deixar de formar part d’aquest Estat els catalans hem cercat referents sentimentals que ens permetin viure amb la idea del manteniment del nostre fet diferencial. I en el cas de l’esport més popular del món, el F.C. Barcelona juga el paper de canalitzador dels sentiments nacionals per la via esportiva. Però sempre amb continuïtat de la unitat nacional espanyola, manteniment del club a la seva lliga nacional i perpetuació de la seva rivalitat amb el Real Madrid. És per tot això que Laporta ha fet aquestes notables manifestacions d’espanyolisme durant la seva estada als Estats Units. Laporta ha defensat els interessos del club que dirigeix, i aquests interessos són comuns amb els de les nostres institucions autonòmiques: aparença d’oposició a la metròpoli però prohibició de qualsevol canvi que pugui afectar les estructures nacionals establertes. Autonomisme i processisme: dos termes que defineixen a la perfecció la Catalunya actual i el F.C. Barcelona com a la seva principal entitat esportiva.
