Al llarg d’aquest mes s’està celebrant la Copa del Món de futbol masculí, la competició esportiva amb més seguiment mediàtic arreu del planeta. 48 seleccions representant a 45 estats reconeguts per l’ONU, més Anglaterra, Escòcia i Curaçao, competeixen per assolir el títol més preuat per als aficionats al futbol, o sigui, els aficionats a l’esport més popular del món. Malgrat que es difongui la idea que només és esport, tothom té clara la dimensió política d’aquesta competició: les cerimònies prèvies als partits, amb les banderes ben amunt i els himnes cantats per jugadors i aficionats (això pel que fa als himnes que tenen lletra) posen de manifest que aquesta competició és una eina d’exaltació patriòtica.
Espanya és un Estat coneixedor de la dimensió real d’aquesta competició, i cada cop que participa en una Copa del Món de futbol masculí posa en marxa tota la propaganda mediàtica de mostra de suport incondicional a la seva selecció. Per a un Estat acomplexat com és Espanya, un Estat que ha fracassat en la seva idea de construcció d’una nació monocultural i que, malgrat tenir uns nivells de benestar correctes, no es troba entre els països reconeguts com a potències mundials (gran trauma del nacionalisme espanyol); els èxits esportius, amb la selecció de futbol masculina com a principal exponent, són una via d’escapament i exaltació nacional.
Recordo que fou a la vigília de la Copa del Món de 1998 quan es va començar a estendre un fenomen que ha esdevingut habitual posteriorment: la samarreta de la selecció espanyola de futbol com a símbol de representació nacional. Va ser a partir d’aquell any que aquesta samarreta ha començat a ser lluïda per part de residents a Catalunya de sentiment i pertinença espanyola. Per sort, l’entrenador del moment, Javier Clemente, ens va fer el favor de, amb les seves lamentables decisions, fer que Espanya no superés la fase de grups. Però aquest símbol de pertinença nacional no va desaparèixer, ans al contrari. I encara més quan entre els anys 2008 i 2012 aquesta selecció va encadenar una ratxa victoriosa que la dugué a guanyar una Copa del Món i dues Eurocopes.
És precisament el context de la victòria a la Copa del Món de 2010 que m’interessa. L’11 de juliol d’aquell any Espanya guanyava els Països Baixos a la final i es proclamava campiona. Si fem memòria, tindrem present que el dia abans hi havia hagut a Barcelona una gran manifestació que, espontàniament, esdevingué una apel·lació a l’alliberament nacional de Catalunya, de la qual vaig parlar en aquest article. Que jo recordi, fou la primera vegada que es parlà en mitjans massius d’un fenomen existent però obviat: els catalans que desitjàvem que la selecció espanyola de futbol perdés sempre. La coincidència a les dates va servir per contraposar els participants a la manifestació amb els que van celebrar l’assoliment del títol. A partir d’aquell moment, aquest ha estat un debat que ha anat posant-se de manifest cada cop que Espanya participa en una competició esportiva futbolística, i és un camp de cultiu on els que volen fer creure que desitgen la independència de Catalunya però en realitat no la volen (sigui per motius de sentiment nacional o per interessos particulars), emetin discursos que no duen enlloc sobre “doble sentiment nacional”, “només és esport”,… i moltes altres cantarelles justificatives.
A més, els èxits esportius de la selecció espanyola de futbol masculí han coincidit en el temps amb la presència decisiva de jugadors del F.C. Barcelona. Tot entès en futbol sap que en el cicle esportiu victoriós espanyol de 2008-2012 els jugadors del club català més conegut d’arreu foren clau. Aquest fet ha esdevingut una excusa per exigir als catalans el suport a aquella selecció: és necessari, per a la salut mental dels jugadors del F.C. Barcelona, que la selecció espanyola guanyi títols. I de retruc, qui diu “jugadors del F.C. Barcelona” diu “jugadors catalans”: es posa èmfasi en els jugadors catalans que defensen la selecció. En això, m’agradaria que es difongués més que si un jugador professional de futbol és convocat per la seva selecció nacional està obligat a anar-hi, sota amenaça de sanció que podria arribar a la retirada de la seva fitxa federativa (una obligació, per cert, comuna a totes les seleccions de futbol). Els jugadors catalans van a la selecció espanyola perquè la llei els obliga. I en aquests moments, també es recorda que la selecció espanyola actual és una mostra de la diversitat nacional espanyola: a més dels catalans, presència important de jugadors bascos; i jugadors amb orígens ètnics de fora d’Espanya, fenomen comú a les seleccions de futbol occidentals. Aquesta operació de màrqueting va destinada a vendre la selecció espanyola com a moderna, avançada, símbol de l’Espanya d’esquerres de Pedro Sánchez.
En un moment en el qual la selecció espanyola de futbol masculí passa per una nova etapa de bones perspectives esportives (en el moment en el qual escric aquest article ha d’enfrontar-se a Bèlgica als quarts de final) torna a sortir el debat sobre el suport català a la mateixa. Malgrat que pugui semblar infantil, entenc que demostrar públicament el nostre rebuig a aquesta selecció és un bon acte d’afirmació nacional. Els catalans no podem recolzar un dels símbols nacionals més idolatrats del país ocupant. Des del moment en el qual els espanyols viuen intensament els èxits esportius de la seva selecció els catalans hem de demostrar públicament i sense cap mena de mania que volem que Espanya perdi sempre, tant a les competicions de futbol com a totes les altres. És igual que els jugadors catalans tinguin una presència important en aquestes seleccions. És igual que el F.C. Barcelona aporti jugadors importants necessitats d’èxits. Les competicions de seleccions són actes polítics i han de ser tractades com a tals.
