“Us passarem per sobre”. Aquesta fou una de les frases omnipresents durant els anys de l’anomenat “procés”. Una amenaça que va planar damunt de les estructures dels partits polítics catalans enmig d’una situació que creien tenir sota control, que se’ls anà de les mans, i que comportà un abans i un després en la història de la política i, sobretot, de la Nació catalana. La pressió que sentiren els dirigents processistes fins l’octubre de 2017 ajuda a entendre perquè les coses anaren com anaren. De fet, aquell Primer d’Octubre de 2017 es va complir l’amenaça: la població va passar per sobre dels aparells polítics i va legitimar i guanyar un referèndum preparat per a que fós un fracàs i no causés més danys dels que el sistema partitocràtic català havia anat patint d’ençà de l’altre moment en el qual la població els havia “passat per sobre”: el 10 de juliol del 2010, fa quinze anys.
El context s’ha anat explicant reiteradament: la sentència del Tribunal Constitucional espanyol anul·lant elements bàsics de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 va originar una onada d’indignació que va desembocar en una multitudinària manifestació a Barcelona aquell 10 de juliol de 2010. El que els periodistes, dirigents polítics i tertulians no expliquen tant (o no expliquen gens) és que el que estava preparat per a que fós una manifestació de denúncia per haver trencat les normes de l’statu quo constitucional espanyol es va convertir espontàniament en una manifestació de trencament amb aquest statu quo. Per primer cop en el que es duia de segle (i no sé si es podria dir que per primer cop en tota la nostra Història contemporània) la capital del país era protagonista d’una manifestació multitudinària on es reclamava obertament (i, el més important, espontàniament) l’alliberament nacional de Catalunya. Hem de ser justos i recordar que aquesta manifestació tancava un curs polític iniciat amb la consulta independentista d’Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, un primer assaig del futur Primer d’Octubre, tant pel que respecta al fet de fer un referèndum com a les respostes (i amenaces) de l’Estat espanyol. No podem oblidar les consultes de 2009-2010, però la manifestació de Barcelona del 10 de juliol de 2010 fou la veritable carta de presentació d’aquesta nova etapa política i, sobretot, nacional.
L’èxit de la manifestació fou una bufetada sonora al sistema de partits català. Però també, quelcom que podríem considerar com a “despertar del sentiment nacional”. S’ha indicat molt que el sentiment d’independència ha crescut enormement entre els catalans del 2010 ençà. Però el que no s’indica gaire és que no hi ha hagut un canvi de referents nacionals: pràcticament, tots aquells que el 2010 es consideraven espanyolistes, tots aquells plenament convençuts que la independència de Catalunya no s’havia de produir, continuen pensant el mateix quinze anys després; tant els que ho són per un sentiment de pertanyença nacional espanyola (i que, no ho oblidem, no van fer cap mena de gest de denúncia davant la brutalitat policial del Primer d’Octubre) com per interessos personals, econòmics, culturals (algun dia caldria parlar de la dependència espanyola de la nostra indústria cultural).
El canvi mental començat el 10 de juliol de 2010 es va produir entre la gran massa de catalans que es podrien qualificar des del punt de vista nacional com a “indiferents”, que tenien el català com a llengua d’ús habitual, que no veien amb mals ulls solucions federals, confederals o de la màxima autonomia possible, és a dir, unes quantes generacions a les quals se’ls havia inculcat no solament que la independència de Catalunya era impossible sinó que era una idea que no es podia ni plantejar, propera a la blasfèmia. El caire que va prendre espontàniament la manifestació del 10 de juliol fou com una onada d’aire fresc que va fer despertar aquests esperits nacionals adormits (o millor dit, mentalment sotmesos).
L’entrada de Solidaritat Catalana per la Independència al Parlament de Catalunya després de les eleccions autonòmiques de novembre d’aquell any, fou la conseqüència política més remarcable del 10-J. Fou el darrer cop (abans de les autonòmiques de 2024 amb el cas d’Aliança Catalana) en el qual entrava una nova formació política al Parlament català sense cap mena de suport mediàtic, a diferència del que passà més endavant amb les CUP (sospitosament impulsades a partir de 2012, potser amb la finalitat de treure SI del Parlament?) i amb Vox. Els anys de 2010 a 2012 (no només la legislatura que hi hagué durant aquests anys) comportaren la difusió entre la població de diverses idees somortes durant generacions, centrades totes elles en la necessitat d’un alliberament nacional de Catalunya. No fou només l’acció parlamentària de SI, sinó que diversos debats, anàlisis, conferències i publicacions, s’anaren fent al llarg d’aquells dos anys explicant i difonent les bondats de l’alliberament nacional. La idea de la impossibilitat de l’encaix català a Espanya quallà a fons durant aquells anys i els partits que van liderar Catalunya a partir de 2012 i fins els fets de la tardor de 2017, es veieren obligats a aparentar que estaven remant en aquesta direcció.
La data del 10 de juliol de 2010, quinze anys després, és una data maleïda, perquè tot analista seriós és conscient del seu significat. Fou el dia del despertar nacional dels catalans, el dia en què vam descobrir que “érem independentistes i no ho sabíem”. Però també, i sobretot, fou el dia en que l’espontaneïtat popular va obligar a les classes dirigents a remar en una direcció que no volien. Va ser el primer cop que el poble “va passar per sobre” dels polítics i els va ensenyar la seva força real. La política catalana fins al Primer d’Octubre de 2017 fou una sèrie de martingales per dissimular que s’anava en la direcció indicada el 10 de juliol, amb una obsessió malaltissa per controlar la situació (començant pel fet de vendre la idea que tot havia començat l’Onze de Setembre de 2012) amb la idea d’anar trempejant i evitar daltabaixos que comportessin la ruïna de carreres polítiques. L’èxit del Primer d’Octubre, segon moment en el qual el poble “passava per sobre” dels seus dirigents, posà de manifest la impossibilitat de controlar el sentiment nacional català. I no fou fins el tercer moment, la “batalla d’Urquinaona” d’octubre de 2019 (episodi que, no ho oblidem, no estava inclòs dins el guió de «Tsunami democràtic») quan es posà plenament de manifest la nul·la voluntat de la partitocràcia processista de culminar l’alliberament nacional català.
Així doncs, el 10 de juliol de 2010 ha estat un episodi molt més important per a la història de Catalunya del que les classes dirigents i el seu sistema mediàtic subvencionat ens volen vendre. Fou una jornada de ruptura amb unes limitacions polítiques, nacionals i, sobretot, mentals, arrossegades d’ençà de múltiples generacions. El dia que vam transformar el sentit d’una manifestació, que vam trencar amb visions del món que no passaven pel nostre alliberament nacional i que vam marcar durant una colla d’anys els camins que els nostres polítics havien de prendre.
