Aquest any s’escauen els 750 anys de la mort de Jaume I, el monarca més emblemàtic del Casal de Barcelona i veritable creador d’aquesta entitat cultural, tan real com menystinguda, que són els Països Catalans. Bàsicament, pel fet que en conquerir Mallorca i el País Valencià i colonitzar-los majoritàriament amb gent procedent del Principat, marcà els límits més o menys actuals de la nostra llengua. Per aquest fet, i per les seves grans victòries sobre l’islam, Jaume I ha esdevingut un veritable mite arreu de la Nació catalana, possiblement un dels pocs que gaudeixen d’un arrelament general. Tanmateix, la vida i obra d’aquest prohom hauria estat impossible si no hagués estat per la tasca de formigueta dels seus ancestres (un dels quals Ramon Berenguer IV, besavi de Jaume I), que anaren convertint el que no era res més que un petit i perifèric comtat de l’imperi carolingi en la llavor del que, amb el pas del temps, seria el Principat de Catalunya i, posteriorment, a la creació de la mal anomenada Corona d’Aragó (una confederació d’estats units principalment per la figura d’un monarca comú i que mai fou anomenada així pels seus contemporanis).
En aquest context, és d’agrair que l’editorial Rafael Dalmau Editor hagi tret al carrer la segona edició -és poc habitual que un llibre d’història de Catalunya compti amb més d’una edició- de la magnífica biografia de Ramon Berenguer IV que l’historiador medievalista alacantí Josep-David Garrido i Valls va publicar originalment l’any 2014, amb motiu del 900è aniversari del naixement del protagonista. Sens dubte, aquest autor és tota una garantia de qualitat, atès que ja duu a l’esquena un bon nombre de llibres i articles de divulgació històrica, tots d’una qualitat innegable. Fent un breu resum, i centrant-nos únicament en els llibres, amb la citada editorial trobem: Jaume I i el Regne de Múrcia (1997), La batalla d’Almansa (2008), Vida i regnat de Martí I: L’últim rei del Casal de Barcelona (2010), Jaume II de Mallorca: Rei de les Balears i Pitiüses, comte català del nord (2011), Terra de taifes: els Països Catalans al segle XI (2022) i Darrers anys i mort de Jaume I (2026). Amb l’editorial Tres i Quatre: Ferran I “el d’Antequera”, un rei de conveniència (2011). I amb la petita però interessant Editorial Denes: Al-Azraq: El cabdill andalusí que desafià a Jaume I (2016) i L’estirp del Rei Llop, amb el subtítol Els Banu Mardanix, nissaga d’emirs de Xarc-alandalús (2022).
Qualsevol d’ells és una lectura agradable i més que recomanable, atès que la qualitat històrica i divulgadora són marques distintives de l’autor. Cal no oblidar que aquesta combinació no és gens fàcil de trobar dins dels treballs de divulgació històrica. Malauradament sovint hom confon la divulgació amb la simple vulgarització, un defecte que prové del fet que molts llibres i articles que tenen aquesta intenció són escrits per periodistes amb escassos coneixements històrics mentre que els historiadors, com a màxim, fan de col·laboradors (el cas de la revista Sàpiens n’és un patètic exemple).
Centrant-nos en l’obra que aquí comentem, cal dir que aquesta permet redescobrir una figura cabdal, i sovint oblidada, de la nostra història: el comte de Barcelona i príncep d’Aragó (mai s’arribà a intitular rei), artífex de la unió dinàstica que donaria lloc a l’esmentada Corona d’Aragó: Ramon Berenguer IV. De fet, la premissa principal de l’obra és que va ser el personatge més determinant en la fundació política d’aquest ens. En primer lloc, perquè amb ell s’aconseguí la unió dinàstica amb Aragó mitjançant el seu casament amb la filla, Peronella, del darrer monarca aragonès privatiu, Ramir II, sense que cap dels dos territoris perdés la seva pròpia identitat (tot sigui dit, un regne que patia una greu crisi interna en aquell moment i necessitava trobar un aliat potent per no ser absorbit pels seus veïns, Castella i Navarra, aquesta tot just escindida d’Aragó). En segon lloc, perquè va encapçalar l’expansió militar que permeté integrar l’anomenada Catalunya Nova, amb l’ocupació de les principals places musulmanes que encara s’hi mantenien: Lleida, Tortosa i Fraga (aquesta darrera passà posteriorment a Aragó). En tercer lloc, perquè posà les bases polítiques i jurídiques d’un estat sòlid, sobretot pel fet d’afermar la preeminència institucional del comte de Barcelona sobre la resta de comtes catalans. I, finalment, amb l’establiment d’una veritable diplomàcia internacional que li permeté segellar pactes comercials i polítics amb altres estats de l’època, com les ja citades Castella i Navarra, però també amb estats no peninsulars, com Pisa i Gènova. A més, fou el creador o divulgador (amb anterioritat no se’n coneix cap representació) d’un dels principals símbols nacionals del nostre país: els quatre pals d’or i gules, que d’emblema dinàstic passà posteriorment a esdevenir el nostre més preuat símbol nacional: la Senyera.
En definitiva, la nova edició, revisada i actualitzada, ofereix una mirada renovada sobre tots aquests fets: aliances polítiques, conquestes militars i estratègies matrimonials que van marcar el regnat de Ramon Berenguer IV i ens permeten conèixer millor els orígens del nostre país. És per tot això que us recomano la seva adquisició i lectura. No us en penedireu.
