La literatura de viatges és interessant en la mesura que el llibre que llegeixes et transporta a la terra i al temps en què el viatge descrit va ser realitzat. Estanys d’atzur i verd. Jacint Verdaguer al Pallars durant l’estiu del 1883, de Bernat Gasull i Roig, publicat per Tushita Edicions, és sens dubte un d’aquests llibres. És una obra que ens convida a seguir les passes de mossèn Cinto Verdaguer per les muntanyes pirinenques i, al mateix temps, a mirar amb uns altres ulls una terra que el poeta va recórrer fa gairebé un segle i mig.

L’estiu de 1883, Jacint Verdaguer va emprendre un llarg viatge a peu per terres de l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Ribagorça i l’Aran. No era simplement un excursionista que volgués descobrir paisatges nous o un folklorista de la Renaixença que volgués recollir tradicions i llegendes muntanyenques. Verdaguer tenia al cap un projecte literari de dimensions extraordinàries: Canigó, el poema èpic que acabaria esdevenint una de les grans obres de la literatura catalana i una autèntica epopeia nacional. Per escriure’l, necessitava conèixer de primera mà les muntanyes, les valls, els vilatges, les llegendes i les tradicions d’aquelles terres pirinenques que havien de convertir-se en l’escenari de la seva obra.

Gasull es serveix, a més de la consulta de bibliografia especialitzada, de la lectura de les llibretes de viatge escrites per Verdaguer en el seu trajecte. A més, hi ha un element que dona a aquesta reconstrucció una autenticitat i una força especials: l’autor ha fet a peu tot l’itinerari que descriu. Bernat Gasull és un caminaire, excursionista i muntanyenc empedreït, i ha resseguit amb una precisió admirable els camins i els indrets que Verdaguer va trepitjar aquell estiu de 1883. No parla, per tant, només a pàrtir de la documentació o de la recerca, sinó també a partir de l’experiència directa de trepitjar la mateixa terra que trepitjà Verdaguer. Haver recorregut personalment aquests camins fa que la narració sigui molt més realista, propera i tangible, i permet al lector imaginar amb més facilitat el poeta avançant per aquelles mateixes muntanyes. D’aquesta manera, Gasull estableix un pont extraordinàriament suggeridor entre el Pirineu de 1883 i el de la dècada de 2020, entre les passes del poeta i les seves pròpies, entre el passat i el present. Un pont que ens permet entendre millor què va veure Verdaguer i, alhora, descobrir què en queda avui.

A les pàgines del llibre hi trobem descripcions dels vilatges visitats pel poeta, dades històriques, referències geogràfiques, llegendes pirinenques i petites biografies de persones amb qui Verdaguer es va relacionar o que va conèixer durant les seves estades. Tot plegat converteix l’obra en una mena de finestra oberta a un món pirinenc que, en molts aspectes, ja ha desaparegut.

Aquesta és una de les grans virtuts del llibre. Gasull ens ajuda a entendre què va veure i quin món va trobar mossèn Cinto. El lector pot descobrir així com eren aquells vilatges, quines llegendes circulaven entre la gent i quin paisatge humà i cultural va alimentar la imaginació del poeta.

Per exemple, en una de les seves llibretes de viatge mossèn Cinto redacta la seva versió de la llegenda de l’estany de Montcortès, per on va passar en el seu trajecte. La llegenda, transcrita per Gasull, comença així: «Pujant des de Gerri de la Sal a la fresca i alterosa vall de Cabdella, se troba a mà esquerra lo blau i espaiós estany de Montcortès. Entre ses espesses i espigades bogues se veuen nedar los cabussons, ànecs bosquetans que, com bé diu son nom, se cabussen dintre l’aigua, com fan los bons nedadors, per sortir un tros més enllà i agafant de pas amb les estenalles de son bec alguna tenca o granota descuidada.»

Passió per la nostra muntanya

Però si alguna cosa fa especialment agradable la lectura d’Estanys d’atzur i verd és la passió amb què està escrit. Bernat Gasull coneix profundament l’obra i la vida de Verdaguer, però també coneix i estima les muntanyes. Aquesta doble condició —verdaguerià i muntanyenc— es fa present al llarg de tot el llibre. I aquesta passió s’encomana.

Llegint el llibre, un acaba compartint amb l’autor i amb Verdaguer aquell sentiment d’admiració davant la grandiositat de les muntanyes, però també l’interès pels petits detalls: un poble, una ermita, un topònim, una llegenda, un personatge o una tradició. És, en aquest sentit, una obra que ens recorda que estimar la nostra terra també significa conèixer-la.

Per als qui estimem el Pallars, aquesta lectura té encara un al·licient especial. Reconèixer els pobles, les valls i els paisatges descrits per Gasull —i assaborir un petit tast de com eren fa aproximadament cent cinquanta anys— converteix moltes de les pàgines en tota una descoberta. El lector que coneix aquestes terres pot imaginar el poeta caminant pels mateixos indrets, però trobant-hi un món molt diferent del d’avui.

Una obra dins d’un projecte verdaguerià

El llibre no és, però, una aventura aïllada dins la trajectòria de Bernat Gasull. Forma part d’un projecte de llarg abast dedicat a resseguir els camins pirinencs de Jacint Verdaguer.

Ja l’any 2015, Verdaguer Edicions va publicar l’obra de Gasull Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto, dedicat a l’extraordinària experiència del poeta a la muntanya més alta dels Pirineus. Posteriorment, el 2025, Gasull va publicar Balaig. A l’encalç de les passes de Jacint Verdaguer pel Canigó (1879-1883), també editada per Verdaguer Edicions, una obra centrada sobretot en les estades i excursions de Verdaguer al massís del Canigó i per les terres de la Catalunya del Nord, novament amb la voluntat de comprendre la relació entre els viatges del poeta i la gestació de Canigó, un llibre que ja he començat a llegir. Perquè un cop has tastat la metzina verdagueriana que ens ha administrat Gasull no pots parar de llegir les aventures de mossèn Cinto a través de les nostres muntanyes.

A aquesta tasca literària i investigadora cal afegir-hi la seva participació com a guionista dels films Maleïda 1882 (2019) i Canigó 1883. La llegenda pirinenca de Jacint Verdaguer (2023), que traslladen a la pantalla aquesta fascinació per les expedicions muntanyenques del poeta.

Tot plegat permet entendre que Estanys d’atzur i verd no és simplement un llibre sobre un viatge concret de Verdaguer, sinó una peça més d’una trajectòria dedicada a recuperar una dimensió fonamental de la figura de mossèn Cinto: la seva condició de caminant, excursionista, observador incansable del territori, enamorat de la muntanya i insubornable patriota català.

Verdaguer, la muntanya i el país

Un dels aspectes més interessants de l’obra és precisament aquesta reivindicació d’un Verdaguer que sovint queda en segon pla darrere del poeta, del sacerdot o de l’autor de Canigó.

El Verdaguer que apareix en aquestes pàgines és un home que camina, que pregunta, que observa, que escolta i que pren nota. Un home fascinat per les muntanyes i per la gent que hi viu. Un poeta que sap que per construir una gran obra literària sobre el país cal abans conèixer el país.

Així, el viatge és una manera d’apropar-se a la terra, a la seva història i a la seva cultura popular. Les llegendes que escolta, els topònims que recull, les tradicions que coneix i les persones amb qui parla acabaran alimentant aquella gran construcció literària que és Canigó, així com altres poemes seus.

Aquest és probablement un dels ensenyaments que ens transmet la lectura del llibre de Gasull: la literatura de Verdaguer neix també del contacte directe amb la terra.

Un llibre per als amants de Verdaguer i del Pirineu

Estanys d’atzur i verd és, en definitiva, una autèntica delícia. Ho és pel seu contingut, però també per la manera com està escrit. Bernat Gasull aconsegueix combinar investigació, divulgació, història, literatura, excursionisme i amor per la nostra terra i ho fa d’una manera amena. El seu coneixement de l’obra i la vida de Verdaguer és evident, però també ho és la seva passió per la muntanya, pel país i per la llengua. I aquesta passió arriba al lector.

És un llibre especialment recomanable per a qualsevol persona que estimi l’obra de mossèn Cinto Verdaguer, però també per a tothom que senti una estima especial pel Pallars, l’Alt Pirineu i el patrimoni cultural i natural del país. Per als qui coneixen aquestes terres, la lectura té el valor afegit de reconèixer paisatges i pobles i descobrir-ne aspectes del passat que potser desconeixien. Per als qui encara no els coneixen, és una invitació magnífica a posar-s’hi.

Llegir Estanys d’atzur i verd és, d’alguna manera, com caminar al costat de Verdaguer: veure el Pirineu amb els seus ulls i descobrir com aquelles muntanyes, aquells vilatges, aquells homenots que va conèixer, aquelles llegendes i aquella cultura popular van contribuir a alimentar la imaginació d’un dels grans poetes de la nostra història.

Així, quan arribem a l’última pàgina del llibre ens trobem amb l’agradable sensació que no només coneixem millor Verdaguer. També estimem una mica més el Pirineu i Catalunya.