La lectura del llibre Josep Maria Batista i Roca (1895-1978). Intel·lectual, organitzador i polític independentista, de Frederic J. Porta i Capdevila, deixa en el lector la sensació d’haver conegut un home que va voler pensar Catalunya sense acceptar cap de les fronteres mentals que molt sovint els mateixos catalans, almenys els tres darrers segles, s’han imposat. Aquesta obra, a més de la biografia política del personatge, és el retrat d’una ambició nacional immensa, gairebé desmesurada, sostinguda pel protagonista d’aquesta història durant més de mig segle amb una coherència que impressiona.
Batista i Roca, de bon començament, es va dedicar a construir. La seva vida fou una empresa de reconstrucció nacional permanent. El llibre de Porta mostra de manera admirable que l’independentisme de Batista i Roca va ser una convicció meditada, forjada en el seu nucli familiar quan era ben jove (especialment gràcies al seu oncle, Josep M. Roca), mantinguda fins al final dels seus dies, expressada públicament quan fer-ho encara significava caminar pràcticament sol i aventurar-se a la repressió desfermada espanyola. Així, Batista i Roca fou el primer intel·lectual, acadèmic i figura pública catalana que va ser independentista tota la vida, que ho proclamà obertament i que actuà sempre en conseqüència.
Procedent d’una família extraordinàriament acomodada, hauria pogut dedicar la seva existència a una vida plena de luxes i confort i a la tranquil·litat d’una situació econòmica privilegiada. No necessitava jugar-se res. Però va preferir posar el seu patrimoni, el seu temps, la seva intel·ligència i la seva influència al servei d’un ideal molt més gran que ell mateix: Catalunya. Aquesta renúncia voluntària a una vida regalada i luxosa per abraçar la nostra causa nacional, tot dedicant la seva fortuna al seu ideal, tot dedicant tot el seu temps a la causa de l’alliberament de la nostra terra i a la seva recatalanització, converteix la seva figura en quelcom excepcional, almenys fins aleshores, a Catalunya.
Tanmateix, allò que més fascina de Batista i Roca i que emergeix gràcies a aquest llibre és que no pensava mai en petit. Molts dels grans patriotes catalans del primer terç del segle XX van treballar incansablement pel país; Batista i Roca, però, sembla situar-se un o dos esglaons més amunt en l’amplitud dels seus horitzons. Els seus objectius nacionals no coneixien sostre. No es limitava a lluitar per la preservació de la llengua, ni a obtenir una autonomia més generosa, ni tan sols a preparar una futura independència de les quatre províncies. Volia bastir la Nació completa, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Fins i tot volia afaiçonar tota una àrea d’influència per a la Nació catalana a Occitània i al nord d’Itàlia.
Batista i Roca fou un ferm occitanista durant tota la vida. Es lliurà a crear noves complicitats amb intel·lectuals occitans amb l’objectiu d’establir un gran espai catalanooccità que ell concebia com una unitat que d’ençà de la batalla de Muret havia quedat dividit.
Així mateix, Batista també treballà, sobretot els anys de Palestra, en l’organització de grans commemoracions històriques patriòtiques, esdeveniments molt importants en la creació d’una ferma consciència nacional catalana, quelcom que l’independentisme actual s’ha dedicat a menysprear.
Per això treballava simultàniament en tots els fronts. Impulsava l’educació patriòtica dels joves a través de Palestra; fomentava l’excursionisme i l’escoltisme com a escoles de caràcter nacional; preparava les futures elits dirigents en aquest caràcter i aquesta fermesa que creia que mancava al poble català; imaginava i començava a bastir una diplomàcia catalana quan Catalunya encara no disposava d’Estat; establia contactes amb governs, consolats, universitats i moviments nacionals d’arreu d’Europa; defensava els drets de les nacions sense estat davant la Societat de Nacions i cercava inserir Catalunya en els grans debats geopolítics del continent, tot cercant d’aconseguir i treballar el màxim nombre de complicitats culturals i polítiques estrangeres en benefici de Catalunya.
És remarcable també com Porta ressegueix la tasca de Batista durant les dècades de 1920 i 1930 a l’hora de construir una xarxa d’organitzacions, clandestines o legals, que treballessin en el sentit de preparar el moviment separatista català per a un enfrontament armat amb els ocupants espanyols. Batista va estar al darrera del Grup 1640, dels escamots d’Estat Català, de la Societat d’Estudis Militars, de l’Organització Militar Catalana (Òrmica) i ja durant el període republicà de la Guàrdia Cívica Republicana així com de la organització del que havia de ser la revolta separatista del 6 d’octubre de 1934.
Batista i Roca sabia que Catalunya només podria existir plenament si aprenia també a existir i a fer-se valer internacionalment. D’aquí neix aquella sorprenent geopolítica catalana que Frederic J. Porta descriu amb tant d’encert: una política nacional que abraçava els Països Catalans (el nostre àmbit nacional), el món occità, bastir bones relacions amb les nacions sense estat ibèriques i posar l’esguard vers les nacions nounades d’Europa com a exemple a seguir per a aconseguir un esdevenidor lliure per a la Nació catalana (principalment Txecoslovàquia).
La seva voluntat de convertir la causa catalana en una qüestió europea; la seva xarxa internacional de contactes a Oxford, Londres o la Societat de Nacions; la convicció que els grans canvis geopolítics del continent podien obrir una finestra històrica per a la independència de Catalunya… Tot plegat revela una mentalitat extraordinàriament ambiciosa amb l’objectiu d’alliberar Catalunya. Tanmateix, Batista i Roca no esperava que la història li fos favorable: lluitava per a intervenir-hi.
Batista i Roca entenia que la independència no era un punt d’arribada, sinó la conseqüència natural d’una nació culturalment forta, de ciutadans amb caràcter, amb una classe dirigent segura d’ella mateixa i nacionalment conscient. Abans d’alliberar un país, calia recatalanitzar-lo. Calia formar ciutadans, recuperar la llengua i crear una consciència nacional forta, crear dirigents, construir institucions pròpies, establir complicitats internacionals i enfortir el caràcter col·lectiu. La política, en ell, sempre era inseparable de la cultura.
Aquest és probablement el gran contrast amb bona part de la política contemporània, la dels polítics d’avui: Batista i Roca treballava pensant en les dècades futures, no en legislatures; en la reconstrucció de la Nació sencera, no en la simple administració d’un territori.
D’altra banda aquest llibre ens recorda que Batista i Roca, més enllà del seu insubornable nacionalisme i separatisme, fou un intel·lectual catòlic i conservador. No debades fou perseguit amb ràbia pels anarquistes durant la Guerra de 1936-1939. Aquest és un fet que moltes vegades ha estat deliberadament amagat no només en el cas de Batista, sinó també pel que fa a altres grans personatges del nacionalisme i l’independentisme catalans anteriors al maig del 68. L’estàblishment cultural català contemporani té al·lèrgia a tot allò que faci olor d’independentisme conservador i per això amaga el llegat ideològic del nacionalisme conservador català.
Frederic J. Porta ha fet molt més que rescatar de l’oblit una figura injustament desconeguda en l’actualitat. Ha retornat als catalans la memòria de l’obra d’un dels seus grans arquitectes nacionals. El llibre restitueix Batista i Roca al lloc que li correspon dins la història del nacionalisme català contemporani: el d’un home que mai no va acceptar els límits imposats pels ocupants i acceptats inconscientment pels catalans, perquè primer havia decidit no imposar-se’ls ell mateix.
La lectura d’aquesta biografia ha de servir d’exemple a tots els independentistes i nacionalistes catalans en uns temps en què sembla que la identitat, la tradició, el nacionalisme, la Història, en definitiva, allò que ens fa catalans i sobretot allò que ens fa sentir orgullosos de ser catalans ha estat deliberadament oblidat pels catalans d’avui. L’independentisme progre d’avui ha bandejat el nacionalisme: no vol fer grans commemoracions històriques patriòtiques; ha abandonat el foment d’un escoltisme nacionalista; no vol ni sentir a parlar dels afers militars; la construcció de la Nació sencera i l’agermanament amb Occitània semblen mig oblidats… Tot allò que Batista i Roca considerava que tenia una importància vital per a l’alliberament de la Nació és precisament allò que el processisme no vol veure ni en pintura. Aquest llibre, doncs, serveix per a situar-nos, per a centrar-nos. Aquest llibre ens serveix per veure que hem de tornar a Batista i Roca, per adonar-nos que tot allò que va construir fa dècades (i que el franquisme destruí) era allò que necessitava Catalunya. Era allò que, també avui, Catalunya necessita. La lectura d’aquest llibre és una font d’inspiració per als nacionalistes, per als separatistes d’avui. Els diversos camps en què treballà incansablement Batista i Roca durant la seva vida són els camps en els quals els independentistes d’avui hem de treballar.
Quan es tanca el volum, hom queda amb la impressió que Batista i Roca pertany a aquella rara categoria d’homes que no es conformen amb estimar el seu país, sinó que aspiren a transformar-ne el destí. I potser aquesta és la seva grandesa més perdurable: haver pensat Catalunya sempre a partir de la màxima ambició possible, convençut que els pobles només es fan grans quan els seus fills s’atreveixen a imaginar-los grans.
