A principis del segle XIV, després de la pau de Caltabellotta que posava fi a les llargues guerres de Sicília, milers d’almogàvers —aquells guerrers durs i indomables formats a les fronteres de la Corona catalanoaragonesa— es van trobar sense feina. Homes de muntanya, acostumats a viure de la guerra i a combatre al crit de «Desperta ferro!». Roger de Flor, el seu cabdill carismàtic, va oferir els serveis d’aquesta Gran Companyia Catalana d’Orient a l’emperador bizantí Andrònic II Paleòleg. L’Imperi Romà d’Orient s’esfondrava a Anatòlia: els emirats turcs avançaven sense fre i amenaçaven de prendre-li les darreres possessions a l’Àsia Menor.
Així fou com, el 1303, els almogàvers catalans van arribar a Constantinoble i van passar a Anatòlia al servei de Bizanci. La seva missió era frenar els turcs, recuperar places i reforçar les fronteres imperials. En poc temps van aconseguir victòries importants: van alliberar Filadèlfia, van derrotar forces turques a diversos enfrontaments i van empènyer l’enemic cap a l’interior. Van combatre amb la ferocitat i la disciplina que els caracteritzaven, combinant la cavalleria amb la temible infanteria almogàver. Per un temps, semblava que la companyia catalana podia ser la salvació de l’Imperi Bizantí a Anatòlia.
Fou en aquest context que, segons la Crònica de Ramon Muntaner —testimoni directe i membre de la companyia—, el 15 d’agost de 1304, dia de la Mare de Déu d’Agost, es va lliurar una gran batalla prop de les muntanyes del Taure, a Kibistra o a les anomenades Portes de Ferro. Muntaner descriu un enfrontament titanic: uns cinc mil almogàvers d’infanteria i mil set-cents genets contra una host turca de vint mil peons i deu mil cavallers. Al crit de «Desperta ferro!», Roger de Flor i Bernat de Rocafort van llançar les seves tropes. La batalla, diu el cronista de Peralada, fou cruel i gloriosa. Al final del dia, sis mil genets i més de dotze mil peons enemics havien caigut. La companyia va passar la nit amb les armes a punt i l’endemà va contemplar un camp de batalla cobert de cadàvers i botí. Una victòria absoluta, una gesta que elevava el nom de Catalunya fins a les portes d’Orient.
Tanmateix, els historiadors contemporanis esguarden aquest episodi amb més cautela. La batalla de Kibistra (o del Taure) no apareix en les fonts bizantines contemporànies, especialment en l’obra de Jordi Paquimeres, que és la principal font grega dels fets. Diversos estudiosos —entre ells Antoni Rubió i Lluch i d’altres investigadors moderns— han assenyalat problemes geogràfics i lògics: una penetració tan profunda a Anatòlia fins a les Portes de Cilícia sembla poc versemblant en el temps disponible, i les xifres de morts són típiques de les exageracions habituals de les cròniques medievals. Alguns consideren que Muntaner va magnificar un enfrontament que fou menor.
Això no treu glòria als almogàvers catalans, als soldats de fortuna que lluitaven sota l’ensenya de les quatre barres i de la creu de Sant Jordi, els valents i orgullosos guerrers dirigits per Roger de Flor i per aquell que Josep Pla ha definit com «l’home més considerable que l’Empordà ha produït en tots els temps», Ramon Muntaner. Al contrari: el que queda confirmat és que una colla de guerrers catalans, lluny de les seves terres, van ser capaços de destorbar l’avenç turc, de recuperar places i de fer-se respectar (i témer) en un escenari tan llunyà com l’Anatòlia que anava essent conquerida, a poc a poc, pels turcs. Les seves victòries per Àsia i per Europa van ser llegendàries i el seu esperit —aquell que es resumeix en el crit de «Desperta ferro!»— va deixar una empremta profunda. El que Muntaner, el gran empordanès, va escriure amb passió i orgull nacional continua sent un testimoni de com els catalans del segle XIV es veien a si mateixos: capaços de grans gestes, indomables i dignes de ser recordats.
Així, el 15 d’agost de 1304 no és només la data d’una batalla èpica, encara que no fos tan gegantina com l’explicà Muntaner. És el poder i la glòria d’una nació de la qual encara no han pogut esborrar la força del seu esperit. Els almogàvers van anar a Anatòlia a combatre per un emperador estranger, però van deixar-hi el record de Catalunya. I això sí que és un fet històric que continua sent motiu d’orgull.
