La incoherència dels discursos de la Diada: voler alliberar Catalunya mentre els catalans esdevenim minoria.
Els discursos de la Diada han tornat a parlar d’independència, cohesió, diversitat, drets socials i antifeixisme. Josep Vila, president de l’ANC, ha anat més enllà i ha denunciat la “decadència lingüística i nacional” i la desaparició del català dels patis, els barris i els nostres fills.
És un pas endavant. Però continuem esquivant les paraules decisives: minorització demogràfica. El problema no és només la subordinació política i lingüística a Espanya: els catalans tenim cada vegada menys densitat als espais on vivim i ens relacionem. I aquesta minorització (dispersió) ens resta també la força necessària per a revertir-la.
Un sol poble. Però en quina llengua?
Òmnium parla de cohesió; el CIEMEN, d’identitat plural; i tots, de diversitat i inclusió. Però la pregunta decisiva continua sense resposta: en quina llengua?
Una societat pot ser “diversa”, “inclusiva” i estar profundament castellanitzada. Quan els catalanoparlants esdevenen minoria en un grup, el castellà tendeix a convertir-se en llengua comuna. No cal cap decret de Madrid: això és la minorització quotidiana.
XAFA (Xarxa de Famílies pel Català) ha posat el dit a la nafra: el problema és la densitat de parlants. No importa només quanta gent sap català, sinó quanta el parla, amb qui i en quins espais. Per això una escola pot ensenyar català i, simultàniament, socialitzar en castellà. És el que veiem cada dia.
El discurs multiculturalista és una enganyifa
El multiculturalisme podia funcionar mentre una comunitat catalana prou densa tenia capacitat d’integrar lingüísticament els qui arribaven. Quan aquesta comunitat esdevé minoritària, el mecanisme s’inverteix: ja no integra; és integrada en la llengua dominant. Totes les diversitats poden acabar convergint en una única llengua comuna, el castellà. Això no és diversitat lingüística: és substitució lingüística sota una retòrica multicultural.
Aquí rau la gran paradoxa independentista: necessitem poder per descolonitzar-nos, però la minorització ens resta precisament la força social i política per conquerir-lo. Com més dispersa és la comunitat catalana, menys capacitat té per cohesionar-se, integrar en català i construir una majoria nacional amb prou força per expulsar Espanya del nostre país.
Aquest és el punt cec dels discursos de la Diada. Parlen de decadència, cohesió i diversitat, però defugen la qüestió que condiciona totes les altres: com alliberarem Catalunya si la comunitat que ha de sostenir aquest alliberament esdevé minoritària al seu propi país?
En definitiva
La nostra cohesió passa per un replegament tàctic: cohesionar els catalans al voltant dels trets que ens defineixen com a nació (llengua, cultura i referents propis) i deixar de confondre-ho amb una “cohesió social” que es produeix majoritàriament en castellà. La prioritat és recuperar densitat catalana: crear i preservar espais on els catalans puguin trobar-se, relacionar-se i reproduir la llengua i la cultura amb normalitat. Només així recuperem certa capacitat d’integració, quan esdevenim majoria encara que sigui en espais petits.
