Hi ha una forma especialment perversa de combatre un adversari polític: no demostrar que s’equivoca, sinó aconseguir que els ciutadans creguin que ha dit una cosa que mai no ha dit. És una tècnica tan antiga com la propaganda, però avui disposa d’una eina extraordinàriament poderosa: la capacitat dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials per convertir en poques hores una acusació partidista en una suposada veritat que acaba circulant com si hagués estat acreditada. Això és exactament el que ha passat amb Ramon Cotarelo després del seu discurs de l’Onze de Setembre al monestir de Ripoll. I el cas és prou greu com perquè s’hagi pogut constatar que, quan determinats interessos polítics se senten amenaçats, sembla que qualsevol arma pot acabar essent considerada legítima, fins i tot la mentida.
Comencem pel principi, perquè en aquesta qüestió els fets són importants. Ramon Cotarelo no va dir que calgués recuperar el servei militar obligatori per lluitar contra l’islam. No va formular aquesta proposta. No va demanar que es recuperés la mili per enviar els joves europeus a combatre musulmans. El que va dir és una altra cosa: que feia tres generacions que Europa vivia en pau i que aquesta situació havia fet que, entre altres conseqüències, la majoria dels països europeus retiressin el servei militar obligatori. Davant de tot plegat cal que afirmem que una cosa és criticar allò que Cotarelo va dir i una altra, radicalment diferent, és atribuir-li una proposta que no va formular. I és precisament aquesta segona operació la que ha acabat dominant bona part del relat públic.
L’origen de la falsedat és especialment revelador. La interpretació segons la qual Cotarelo havia defensat recuperar el servei militar per fer la guerra contra l’islam va sortir d’un comunicat d’ERC a Ripoll. El partit republicà va presentar les paraules del pregoner de la Diada com una defensa de la recuperació del servei militar per fer una guerra contra membres d’altres confessions religioses. I aquí és on hauria d’haver començat la feina dels periodistes: comprovar si allò que afirmava un partit polític corresponia realment amb allò que havia dit el protagonista. Perquè la notícia, aleshores, hauria d’haver estat que ERC de Ripoll, en el seu comunicat, havia mentit. Però, en lloc d’això, l’acusació va començar a circular i va anar adquirint una aparença de certesa a mesura que era reproduïda. El que inicialment era una acusació d’ERC va passar a ésser presentat en nombrosos titulars com un fet. I aquesta transformació és precisament el problema.
La obligació dels mitjans de comunicació no és reproduir mecànicament els comunicats dels partits, sinó contrastar-los. Quan un partit afirma que una persona ha demanat recuperar el servei militar per fer una guerra religiosa, el periodista no hauria de preguntar-se només si aquella afirmació genera un bon titular, sinó si és certa. I en aquest cas la comprovació era extraordinàriament senzilla: escoltar el discurs de Cotarelo. No calia una investigació internacional ni una font secreta. Només calia escoltar què havia dit.
Tanmateix, la versió llançada des d’ERC va trobar un terreny extraordinàriament fèrtil i va ser amplificada per mitjans de comunicació molt diversos ideològicament. ARA, 3Cat, El País, El Periódico, Diari de Girona, El Nacional, La Razón, VilaWeb, Crónica Global i altres capçaleres van contribuir a fer circular aquesta interpretació, amb formulacions diferents però amb un mateix efecte: instal·lar en l’opinió pública la idea que Cotarelo havia defensat recuperar la mili per lluitar contra l’islam.
I aquí és on la qüestió deixa de ser una simple disputa sobre el significat d’un discurs. Perquè quan una acusació política és reproduïda per una cadena de mitjans, la frontera entre informació i propaganda es comença a difuminar d’una manera perillosa. El lector que llegeix el primer titular pot entendre que ERC acusa Cotarelo. El segon lector, que només veu un altre titular en un altre mitjà, pot entendre que Cotarelo efectivament va defensar la recuperació de la mili. El tercer, que rep la notícia a les xarxes, ja no sap ni d’on prové l’afirmació original. I al final queda una certesa artificial: «Cotarelo va demanar recuperar la mili per lluitar contra l’islam». La mentida ja no necessita l’autor original. Ha adquirit vida pròpia. Es repeteix, es comparteix, es comenta, es polemitza sobre ella i acaba convertint-se en una realitat política independent de la realitat dels fets. I tot plegat ens porta a la constatació de la simbiosi entre els grans partits que controlen el sistema processista que junyeix Catalunya a Espanya (inclosos ERC i Junts) i els grans mitjans de comunicació, catalans i espanyols, tant els suposadament catalanistes com els descaradament espanyolistes.
Perquè Cotarelo no és l’objectiu final de la polèmica. Cotarelo és l’instrument. La polèmica al voltant del seu discurs és una nova ocasió per atacar Sílvia Orriols i Aliança Catalana. El partit independentista conservador ha experimentat un ascens electoral meteòric i les enquestes han començat a dibuixar un escenari que fa temps que ha deixat de semblar anecdòtic. El seu creixement preocupa els partits que durant dècades han ocupat l’espai institucional i que ara veuen aparèixer un competidor capaç de disputar-los el poder. I davant d’aquest fenomen, la pregunta és inevitable: què passarà quan s’acostin les eleccions i les enquestes continuïn assenyalant aquest ascens?
La resposta, si hem de jutjar pel que acabem de veure, no resulta gaire tranquil·litzadora. Es faran servir tota mena d’arguments, d’estratègies, d’insídies i, si cal, de mentides, per intentar aturar-lo. No serà suficient combatre les propostes d’Aliança Catalana amb altres propostes. No serà suficient convèncer els ciutadans que altres opcions polítiques són millors. No serà suficient presentar arguments contra Orriols. Hi haurà la temptació de convertir-la en un monstre, d’atribuir-li les pitjors intencions, d’agafar qualsevol declaració del seu entorn i presentar-la de la manera més extrema possible. I qualsevol persona que li doni suport, que participi en un acte seu o que sigui percebuda com a pròxima a ella pot acabar convertida en una peça més d’aquesta campanya de demonització. Això ja es va fer amb la seva filla que vol ser policia. I en aquesta croada contra Orriols els grans partits i els mitjans de comunicació subvencionats (el Sistema) aniran agafats de la maneta.
El cas Cotarelo ens ofereix, per tant, un avançament del que pot venir. Si una simple reflexió sobre el fet que la majoria de països europeus han abandonat el servei militar obligatori pot ser transformada en una suposada proposta de recuperar la mili per combatre l’islam, què no es podrà arribar a fer quan la batalla electoral sigui encara més intensa? Quantes frases seran arrencades del seu context? Quants titulars presentaran com a fets allò que només són interpretacions? Quantes acusacions polítiques circularan sense que ningú no es molesti a comprovar-les? I quantes vegades una mentida repetida mil vegades serà utilitzada després com a prova que «alguna cosa hi devia haver»?
Aquesta història hauria de provocar una indignació molt més profunda que la simple indignació partidista. Avui el que cal és decidir si volem seguir vivint sota un Sistema corrupte de partits que volen mantenir l’statu quo autonòmic espanyol i de mitjans de comunicació que els llepen les botes perquè no se’ls deixi de regar amb subvencions i que no deixen d’escampar aquelles fake news que tant critiquen a la suposada «ultradreta» però que ells no tenen cap vergonya de fer servir quan els interessa.
