El 2027, Barcelona pot ser molt més difícil de governar que el 2023. I Jaume Collboni ja sap perfectament què significa arribar a la batllia sense haver guanyat les eleccions. Fa quatre anys, Xavier Trias va ser el candidat més votat, amb 11 regidors i 149.235 vots, mentre que el PSC de Collboni en va obtenir 10 i 131.735 vots. Però el dia de la investidura va arribar la gran punyalada política per l’esquena: els 10 vots socialistes, els 9 dels Comuns i els 4 del Partit Popular van sumar els 23 necessaris per convertir Collboni en batlle. Trias, que havia guanyat les eleccions, es va quedar a l’oposició.
Els quatre regidors del Partit Popular van votar Collboni. Sí, tots quatre. I aquesta és una dada que Daniel Sirera haurà d’arrossegar cada vegada que es presenti com l’estendard del canvi a Barcelona. Quines coses té la política: qui diu venir a fer fora els socialistes pot acabar fent batlle un socialista. Sobre els Comuns hi ha menys sorpresa. Han demostrat durant anys una extraordinària habilitat per moure’s entre pactes, governs i espais de poder. Però del PP, que es presenta com l’alternativa al PSC, potser caldria esperar alguna cosa més o, potser, no donen per més. Cal tenir memòria, perquè aquesta és la fotografia que Barcelona hauria de recordar quan torni a les urnes.
El 2027, però, hi haurà un element que el 2023 no existia al consistori: Aliança Catalana. I al capdavant, Jordi Aragonès. Aragonès ja ha deixat clara una qüestió important de cara a qualsevol aritmètica postelectoral: preguntat si podria investir Collboni, va respondre que «en cap cas» i va afegir que, si hi ha un batlle que Aliança Catalana no investirà, és un batlle socialista. Això no significa saber avui quants regidors tindrà Aliança, ni tan sols quin serà el resultat de les eleccions, però sí que introdueix una variable que Collboni no tenia sobre la taula el 2023: jugades, les justes.
Dit d’una altra manera: zero vots d’Aliança Catalana per investir Collboni. No hi haurà quatre, set o deu regidors d’AC disponibles per resoldre-li una investidura a última hora, ni Jordi Aragonès té cap necessitat d’entrar en una subhasta de càrrecs per justificar la seva entrada a l’Ajuntament. I aquí és on Collboni pot començar a trobar-se incòmode. El 2023 va descobrir que allò que les urnes no li havien donat es podia arreglar als despatxos. I li va funcionar. El 2027 pot trobar-se davant d’una força que, si obté representació, no necessita entrar al govern, tenir una tinència de batllia o aconseguir una regidoria per explicar als seus votants què hi fa al consistori.
A més, el mapa polític barceloní arriba força desgastat. La CUP fa dues legislatures que és fora de l’Ajuntament. És curiós, perquè, vist el dramatisme que acostuma a desplegar al carrer, algú podria pensar que té una presència institucional enorme, però a Barcelona els electors l’han deixada fora del consistori des del 2019. Vox ocupa sense complexos l’espai espanyolista i anticatalanista. Junts haurà d’explicar com va passar de guanyar les municipals del 2023 a quedar-se no només sense batllia, sinó sense idees ni iniciatives, i Esquerra haurà de convèncer que pot actuar com a alternativa al PSC després d’anys de pactes i acords amb els socialistes en diferents institucions. Aquestes són valoracions polítiques que cadascú jutjarà com vulgui, però formen part del terreny sobre el qual es disputaran les eleccions.
Collboni, mentrestant, farà el que faria qualsevol batlle que arriba a unes eleccions des del govern. Explotarà l’avantatge institucional, presentarà les obres fetes, inaugurarà les que pugui inaugurar i intentarà convertir quatre anys de gestió municipal en arguments per continuar. Té la batllia, té l’aparell municipal i té temps per preparar el terreny. Però Aragonès és foc nou. No ha participat en els governs municipals anteriors, no ha hagut de votar els pressupostos de Collboni, no ha negociat cap regidoria amb el PSC i no li deu res. Políticament, és com un sabó entre les mans de l’alcalde: no sap encara quina força tindrà, però tampoc el pot agafar ni donar per descomptat.
I seria un error pensar que tot s’acaba el dia de la investidura. Si Aliança Catalana entra amb un grup municipal prou important, començarà una altra partida. Un pressupost, una ordenança fiscal, una taxa, una modificació urbanística, una partida de subvencions o qualsevol altra votació important necessitaran majories. Aliança Catalana no necessita governar per condicionar aquestes majories. Només necessita regidors. I cada regidor que obtingui serà un vot que Collboni no podrà donar per fet.
Aquesta és la diferència que pot ser més feixuga respecte del 2023. Fa quatre anys, Collboni necessitava quatre vots per ser batlle. Va mirar cap al Partit Popular i el PP els va donar. Tots quatre. El 2027, si necessita mirar cap a Aliança Catalana, ja coneix la resposta d’Aragonès: No.
Quedarà per veure què decideixen els barcelonins i quina força donen a cadascuna de les candidatures. Però si Aliança Catalana entra amb força al consistori, Collboni tindrà davant seu un partit nou, sense hipoteques municipals prèvies i que ja ha anunciat que no pensa facilitar-li la investidura.
Collboni té la batllia, l’estructura municipal i quatre anys de govern per ensenyar. Jordi Aragonès té una cosa més senzilla i, possiblement, molt més molesta per al batlle actual: no li deu res.
I per això pot acabar convertint-se en la pedra a la sabata de Collboni.
