Tota arquitectura de poder seriosa comença pels fonaments, no per la cúpula. El 30 de desembre de 2025 vaig tancar una trilogia amb una tesi neta: el 2024 havia estat l’esquerda; el 2025, l’esfondrament del dic de contenció; i el 2026, si Aliança Catalana @CatalunyaAC no es despistava, seria l’any de l’arquitectura del poder. Rellegida nou mesos després, la frase ja no admet ambigüitat. L’arquitectura no és el faristol. No és l’enquesta. No és el cordó que el sistema construeix al voltant de dues diputades i una multitud de catalans. L’arquitectura, en un país de 947 municipis, és la batllia.

Aquesta peça no reobre la sèrie per explicar, una vegada més, com el règim ha completat el cicle del menyspreu, la caricatura i el pànic tàctic. Això ja és acta. El Fossar del 10 de setembre, la Diada del cordó de l’Onze de Setembre i el 16,7% de Sigma Dos ho han certificat. La pregunta útil, la que distingeix un moviment que protesta d’un moviment que es disposa a governar, és una altra: com es tradueix aquesta centralitat forçada en un mapa de batllies capaç de sostenir, després, una majoria nacional. El 2027 municipal no és un parèntesi entre dues campanyes al Parlament. És la planta baixa sense la qual el Palau seria només un desig.

Lliçó primera: el poder nacional es prefigura a nivell local

Hi ha una llei no escrita de la política europea contemporània que els manuals de ciència política recullen amb noms diversos i que, didàcticament, es pot enunciar així: cap força emergida de la perifèria institucional no consolida un salt nacional si abans no ha demostrat que sap administrar un terme municipal. La batllia no és un premi menor. És el laboratori on un programa deixa de ser denúncia i esdevé norma, pressupost, ordenança i padró.

Ripoll n’ha estat, des del 2023, la prova empírica. El que el règim va voler llegir com un «accident de comarca» era, en realitat, l’únic experiment disponible: identitat, ordre, prioritat nacional i gestió eficient aplicats a escala humana. Un país no es reconquereix des de l’hemicicle si el seu partit no és capaç de dir, a la plaça del poble, qui entra al padró, quina llengua vehicula l’escola, quina ocupació s’atura i quina compra pública premia el productor del territori. Sense aquests verbs conjugats en present d’indicatiu, les nacionals seran sempre una onada. Amb aquests verbs, poden ser una estructura.

Antonio Gramsci distinguia la guerra de moviment —l’assalt frontal, l’enquesta que desplaça, la Diada que ocupa portada— de la guerra de posicionament, que consisteix a ocupar els llocs on es fabrica el sentit comú quotidià. L’ajuntament és, a Catalunya, el primer d’aquests llocs. És l’escola, la policia local, l’urbanisme, l’aigua, la festa major i el relat que els nens senten a la porta del col·legi. Qui governa això no «fa municipi». Construeix nació a escala de carrer. Qui només denuncia des del Parlament, per brillant que sigui, continua depenent del focus que l’adversari decideix encendre o apagar.

Lliçó segona: el demos que audita ha d’aprendre a administrar

El 13 d’agost vaig recuperar Lluís Maria Xirinacs i la distinció entre poder polític i poder demòtic: la polis i el demos, els professionals de la representació i el poble que els ha d’auditar. El Fossar del 10 de setembre ha estat, en aquest sentit, una auditoria de carrer. Sis-cents militants, autocars territorials, ofrena, discurs, pedres al Pla de Palau i un insult antisemita que una part de la premsa va preferir no titular amb la mateixa lletra que «jueva de merda, filla de puta». El demos va ocupar el lloc de memòria. La polis va respondre amb escorta i amb la fórmula d’Illa: «l’odi no té cabuda», sense anomenar ni la diputada ni les pedres, vidres i extintors.

Xirinacs, però, va deixar l’altra meitat de la lliçó, la que ara toca llegir en clau municipal. El poder demòtic es corromp el dia que es limita a auditar i no accepta la prova de l’administració. Protestar és necessari. Governar un municipi és el que converteix la protesta en doctrina applicable. Una Aliança Catalana que arribés a unes nacionals amb una líder hegemònica i un mapa municipal prim seria un fenomen d’opinió. Una Aliança Catalana que hi arribés amb desenes de batllies, centenars de regidors i una xarxa de comitès capaços d’executar un programa marc seria un actor d’Estat. La diferència no és retòrica. És orgànica.

Charles Tilly va demostrar que la repressió selectiva, quan l’actor reprimit ja té base social, no desmobilitza: cohesiona. El Pacte de la Vergonya i el Fossar han fet aquesta feina, a cost humà i simbòlic altíssim. Però la cohesió que produeix l’agressió és emotiva. La cohesió que produeix una batllia ben exercida és institucional. La primera es mesura en tuits. La segona, en pressupostos aprovats, en escoles que recuperen el català vehicular i en un padró que deixa de ser un tapís d’impunitat. El 2026 ha de servir per passar de la primera a la segona.

Lliçó tercera: qui controla el frame municipal controla el cicle nacional

Robert M. Entman va definir el framing com l’operació de seleccionar, fer visible i atribuir causa i responsabilitat. El sistema ha invertit dos anys a framejar Aliança Catalana com a «extrema dreta» i «amenaça a la convivència». Cada Fossar, cada expedient i cada lupa sobre els candidats és una reiteració d’aquest marc. La resposta reactiva —desmentir, indignar-se, denunciar el cordó— és necessària i, fins ara, ha estat eficaç: el 16,7% i la forquilla de 25 a 28 escons de Sigma Dos ho acrediten. Però un marc reactiu no construeix batllies. Un marc propositiu, sí.

El frame que cal instal·lar d’aquí al 2027 és didàcticament simple i políticament exigent: Aliança Catalana no demana el vot per castigar Illa, Junts o ERC. Demana el vot per administrar el municipi d’acord amb quatre verbs que qualsevol veí entén:

1. Ordenar l’espai públic.

2. Condicionar l’ajuda a la integració efectiva.

3. Fer del català la llengua real de l’escola i de la finestreta.

4. Prioritzar el comerç, l’aigua, l’habitatge, els fills i la nòmina de qui ja viu i treballa al poble.

Aquest és el programa que William A. Gamson anomenaria un frame d’agència: ja no explica només qui ens ha fet mal; explica què farem dilluns al matí, a l’oficina d’empadronament.

Gerard A. Hauser va descriure la retòrica vernacular: el registre que opera fora de l’esfera oficial i que les elits han abandonat. Sílvia Orriols @orriolsderipoll el domina. El tuit del 16 de setembre —«No em deixaré prendre el país. I tu?»— n’és la prova, amb centenars de milers de visualitzacions. Però el vernacular, a escala municipal, no és només la frase. És la conversa al mercat, la junta de l’escola, la decisió sobre una ocupació i el pressupost que deixa de finançar el xiringuito. Si el 2025 va consistir a fer sentir una veu que el sistema volia inaudible, el 2026-2027 consisteix a fer visible un model de poble que el sistema no sap copiar sense trair-se.

El mapa que ja existeix i el que falta dibuixar

Convé ser empírics. Aliança Catalana no parteix de zero. Parteix d’una batllia emblemàtica —Ripoll—, d’una xarxa de regidors que ha superat la catorzena i d’una implantació comarcal que, comitè a comitè, ha deixat enrere l’anècdota pirinenca. Lleida ha vist una Llotja de vuit-centes persones i una candidata a la Paeria. Girona té candidat i contrapoder narratiu. Barcelona ha deixat de ser tabú: Jordi Aragonès @jordiaragonesm n’és el cap de llista i la seu de l’Eixample ha marcat el canvi d’escala. La I Convenció Municipalista de febrer va posar sobre la taula reglaments, arquitectura territorial i un programa marc. La II, el proper dissabte 19 a Ripoll, no pot ser una reunió de família. Ha de ser el moment en què el partit deixa de comptar enquestes i comença a comptar candidatures viables.

Seymour M. Lipset i Stein Rokkan van explicar que els sistemes de partits es reconfiguren quan s’obre un cleavage nou o se’n reactiva un de latent. El cleavage català del 2026 ja no és només «independència sí o no», esgotat per una dècada de mentrestant: és nació versus colònia de gestió; ordre identitari versus dogma multicultural; municipi que es governa versus municipi que s’administra com a sucursal d’una agenda que no ha votat ningú. Aquest cleavage es vota, primer, a les municipals. Qui el tradueixi en batlles tindrà, a les nacionals següents, no tan sols transferències de vot —els 56.700 del PSC, els 44.400 d’ERC i els 172.400 de Junts que estima Sigma Dos—, sinó capil·laritat: interventors, locals, testimonis de gestió i una militància que ja no depèn d’un sol nom.

Aquesta és la diferència entre un realineament d’opinió i un realineament d’estructura. El primer el pot capgirar un titular. El segon sobreviu al titular perquè té seu, té acta i té veí que ha vist el canvi.

El programa que s’exporta: de Ripoll al país

Un article d’arquitectura no pot limitar-se a exhortar. Ha de dir quina planta s’aixeca. El model que Aliança Catalana pot proposar, sense complex i sense copiar el manual aliè, té cinc peces mestres, totes municipals i totes nacionals alhora.

Primera: el padró com a frontera de la ciutadania local. Un ajuntament que empadrona sense criteri no fa acollida; fa dissolució. Un ajuntament que exigeix arrelament, mitjans de vida i respecte a la norma comuna fa política demogràfica amb les competències que ja té.

Segona: l’escola com a institució nacional de proximitat. El català o és vehicular de debò o és folclore subvencionat. La inspecció, el projecte lingüístic i el currículum local són palanques que no esperen un Decret de Palau.

Tercera: l’ordre a l’espai públic i l’ocupació. La policia local, la disciplina urbanística i la col·laboració amb Mossos no són «mà dura». Són la condició de possibilitat de qualsevol política social seria.

Quarta: l’economia de proximitat. Compra pública que premia el productor català, defensa del comerç de barri, aigua i habitatge com a béns que no es deleguen a la inèrcia.

Cinquena: la natalitat i la família que ja viu al municipi, amb ajuts condicionats i una idea simple: el primer dret social d’un poble és continuar existint.

Cap d’aquestes cinc peces no exigeix esperar un Govern de la Generalitat. Totes es poden explicar en una junta de portaveus municipal. Totes es poden convertir en un programa marc que la II Convenció ha de tancar, signar i exportar. Aquest és el sentit exacte de la frase de novembre de 2025: «de la resistència a la governança». La resistència ja s’ha demostrat. La governança comença on hi ha un batlle.

El que el cicle Fossar–Diada ensenya —i el que no ha de decidir

Seria un error pedagògic esborrar la setmana del 10 al 16 de setembre. El Fossar ha ensenyat que el pedestal existeix i que el cordó, quan baixa al carrer, produeix legitimitat i també ferits. La Diada ha ensenyat que el país oficial ja no produeix centralitat: produeix un «tots contra Orriols» que situa Aliança al centre precisament perquè la vol fora. El Congressista dels Estats Units Giménez, des de Florida, ha ensenyat que el marc de «persecució política» ja no és només català. Ellakuría, a El Mundo, ha ensenyat que l’adversari ja no discuteix si el fenomen existeix: discuteix de qui és fill.

Tot això és capital polític. Però el capital polític no es diposita sol a l’urna municipal. Si el partit entra al curs 2026-2027 en clau reactiva —expedient, insult, cost de l’escorta, lupa sobre candidats— farà el joc al frame d’Entman que l’adversari prefereix. Si entra en clau propositiva —cinquanta comitès, quaranta caps de llista, un programa marc de cinc peces, un calendari de constitució de grups municipals— farà el joc propi. Murray Edelman va avisar que la política opera per espectacles simbòlics. El Fossar ha estat un espectacle que el sistema ja no controla. Les municipals no poden ser un espectacle. Han de ser una administració en miniatura del país que es vol.

El risc de despistar-se, reformulat

El 30 de desembre de 2025 vaig escriure «si no es despista». Despistar-se, vist des del 16 de setembre de 2026, té una definició operativa. És continuar mesurant el projecte en escons virtuals i no en batllies possibles. És creure que una líder sosté tot el que encara no s’ha construït sota ella. És internacionalitzar el relat —necessari, útil, ja obert— i oblidar que un congressista no substitueix un cap de llista a Osona, a l’Ebre o al Vallès. És confondre el 16,7% amb una estructura.

La literatura adversària —«grietas internas», «fenómeno», «llega para desaparecer»— especula amb aquest escenari. Una part és guerra psicològica. Una part és l’avís empíric que tot moviment personalista fracassa el dia que ha de presentar tres-cents noms i no un. La resposta no és negar el lideratge d’Orriols, que és el fet polític central del sexenni. La resposta és institucionalitzar-lo: doctrina municipal escrita, selecció exigent de candidats, formació, disciplina de vot local i un criteri públic de qui representa el partit i qui no. Sense això, les nacionals arribaran amb una onada i sense ports.

Calendari de fonaments

El calendari, des d’avui, és un plànol i no una agenda de supervivència. El 19 de setembre, II Convenció Municipalista a Ripoll: tancar programa marc, mapa de candidatures i criteris de selecció. Octubre-desembre: constituir i visibilitzar grups locals, no com a sucursals d’una diputada, sinó com a embrió de governs. El Debat de Política General #DPG26 de finals de mes ha de servir, també, per projectar aquest mapa: no només per interpel·lar Illa, sinó per ensenyar al país quina Catalunya municipal es vol. Finalmentt 2027, caldrà examinar-se on s’examina tothom, que és a la plaça del poble. Després, i només després, les nacionals deixen de ser un salt al buit.

Lipset i Rokkan van recordar que els cleavages es congelen quan troben organització. Gramsci, que l’hegemonia no es decreta el dia que l’adversari et tem, sinó el dia que tu pots administrar el que has desplaçat. Xirinacs, que el demos ha d’auditar la polis —i, afegim-hi nosaltres, ha d’estar en condicions de substituir-la a escala local sense podrir-se. Hauser, que el llenguatge que el sistema no controla s’ha de convertir en llenguatge d’ordenança. Aquesta és la seqüència acadèmica. La seqüència política és més breu: primer, les batllies; després, el Palau.

El 2024 va obrir l’esquerda. El 2025 va enderrocar el dic. El 2026 ja no pregunta si Aliança Catalana és forta. Pregunta quantes places sap governar. Perquè només qui hagi après a ser batlle en vint, quaranta o seixanta municipis arribarà a unes nacionals amb força de país, i no amb força de titular.