BARCELONA (26/09/2026).— Hi ha poders que es proclamen comprant totes les portades de la premsa un dilluns qualsevol i poders que es compten amb la feina tenaç del dia a dia. Aliança Catalana @CatalunyaAC ha deixat de discutir quin dels dos li convenia. Fa un any constituïa comitès locals. Ara inicia el curs polític presentant 51 candidats a batlle. La xifra no és cosmètica: és el pas de la contrahegemonia a la plantilla. El país oficial continua llegint el fenomen com a enquesta i com a cordó. El país real ja el llegeix en clau de sobirania, això és, com a ocupació de saló de plens

Del comitè a la papereta

El 30 de desembre de 2025 vaig escriure que el 2026 seria l’any de l’arquitectura del poder. Rellegida nou mesos després, l’arquitectura ja no és tesi. És mapa. La I Convenció Municipalista de febrer va fixar el criteri: no marques blanques, no llistes suïcides, exportar Ripoll només on hi hagués candidatura seriosa. La II, el 19 de setembre, va tancar el recompte: vuit caps de llista nous i 51 noms amb municipi. Codi Ètic, Programa Marc, Manual del Regidor. El país oficial ho va arxivar entre la sentència que anul·lava 10.001 euros de multa a Orriols i una espardenya.

El país real hi va veure el canvi d’unitat de mesura: un comitè és una promesa; un candidat a batlle és una hipoteca pública. Per això la cinquantena pesa més que el CEO. El CEO mesura intenció. La cinquantena mesura capacitat.

Les places que pesen

Ripoll continua sent el prototip. Sense la batllia d’Orriols no hi ha doctrina exportable. Barcelona n’és la conquesta de prestigi. Jordi Aragonès, ideòleg i fundador, ja no parla des del despatx de programa: disputa la capital. El GESOP–El Periódico del 24 de setembre el situa a l’11,5 % i 5–6 regidors, empat tècnic amb Junts. Encara més dur per al règim: els votants de Junts el prefereixen al candidat propi. Això no és simpatia. És transferència de marca.

Girona té Marc Villafañe, empresari: el missatge a la ciutat de Puigdemont no és de trinxera, és de gestió. Lleida té Meritxell Feliu, advocada presentada el 2 de setembre davant vuit-centes persones a la Llotja: «exportar talent i importar delinqüència» ja no és una frase, és el diagnòstic d’una Paeria. L’Ebre trenca el calador únic: Èric Esteban, fins fa poc número dos de Junts a Amposta; Eduard Rel, exquadre del PSC a Tortosa. Berga integra Judit Vinyes i el seu grup independent. Tàrrega, Viqui Novell, estimada per tots a xarxes. Sabadell, Joana Berrio, una dona compromesa i lluitadora des de fa dècades. Mataró, Mireia Alomà. Reus, Jonathan Cortijo. Cambrils, Enric Daza, portaveu de Junts fins aquest juliol. També, a Roses, Aleix Boix i Esther Hosta a Navàs. El goteig que l’adversari denuncia com a tàctica és disciplina: Aliança Catalana es presenta on hi ha llista viable, no on cal una foto.

Tres perfils, una línia

El planter no és homogeni. Tres perfils sostenen la dominància. El fundador que accepta l’escala municipal: Aragonès a Barcelona, Orriols a Ripoll. El professional amb ofici reconegut al poble: advocades, sanitàries, empresaris, treballadores de l’administració. El quadre que ha trencat el sostre del processisme: Esteban, Daza, Rel, Berrio i altres noms menys mediàtics.

El sistema ho llegeix com a captura però va novament errat: és la seva substitució natural. El catalanisme d’ordre que Convergència va deixar orfe ja no espera el permís de Waterloo, el batec de Catalunya és ara mateix llur bressol: Ripoll.

El que el cordó no pot vetar

El sistema s’entesta a llegir Aliança com a fenomen parlamentari de dues diputades i enquestes que no poden entendre des de la seva bombolla de capatassos colonials. És un error d’escala. El Parlament pot silenciar el Grup mixt però no podrà amb, de moment, cinquanta-una candidatures locals.

El 2025 el veto va construir el pedestal. El 2026 el pedestal ja no basta: cal replicar Ripoll allà on el ciutadà encara toca l’administració. Vic té estructura i encara no un cap de llista nítid. Tarragona ciutat es construeix des de Reus i Cambrils. Això no invalida el mapa: el partit prioritza on pot sostenir un ple, no on cal un retrat. A Ripoll, «Ripoll Futur!» articula un front de desallotjament. És el complement local del «tots contra Orriols» de la Diada. El cicle —menyspreu, caricatura, pànic— ja és de poder, no de cultura.

L’hemicicle farà teatre d’Estat com ens té acostumant amb distraccions que pretenen tapar les seves vergonyes. El territori continuarà fent llistes. Les municipals del 2027 són l’horitzó tàctic. L’estratègic és un altre: que el dia que hi hagi eleccions al Parlament Aliança no parteixi de dos escons i una batllessa, sinó d’una xarxa àmplia d’electes. Dimarts és la festa major del Parlament, s’enceta el Debat de Política General #DPG26.El país oficial continua comptant escons. Aliança ja compta batlles.