La relació entre l’Estat espanyol i el Marroc es troba marcada per una creixent rivalitat estratègica, però també per una forta interdependència en àmbits com la immigració, la seguretat, el comerç i la lluita contra el terrorisme. Aquesta és una de les principals conclusions de l’article «L’Estat espanyol i el Marroc: rivalitat estratègica, coerció i interessos de Catalunya», signat per Daniel Roldán i publicat el 2 d’octubre al mitjà d’anàlisi internacional Catalonia Global.
L’autor pren com a punt de partida la crisi migratòria de Ceuta de l’estiu de 2026, quan, segons les xifres oficials citades en l’article, unes 72.000 persones van entrar des del Marroc en menys de quaranta-vuit hores. Roldán interpreta aquest episodi com un exemple especialment significatiu de la denominada «zona grisa»: formes de pressió que no arriben al conflicte armat però que permeten a un estat exercir coerció sobre un altre mantenint, al mateix temps, un cert marge per negar-ne l’autoria directa.
Segons l’anàlisi, la pressió migratòria és només una de les eines que Rabat pot utilitzar en la seva relació amb Madrid. L’article també assenyala la dimensió econòmica, amb el cas de la duana comercial de Melilla, i la dimensió informativa i d’intel·ligència, en referència, entre altres qüestions, al cas Pegasus i a diverses campanyes de desinformació. Roldán sosté que l’element comú d’aquestes actuacions és que permeten al Marroc augmentar la pressió sobre l’Estat espanyol sense arribar a una confrontació militar oberta.
Un altre dels eixos de l’article és l’evolució de l’equilibri militar entre els dos països. Roldán destaca que, malgrat que la despesa militar espanyola continua sent molt superior a la marroquina, Rabat ha anat reduint distàncies en determinades capacitats militars considerades estratègiques. En aquest procés hi tenen un paper especialment rellevant els Estats Units i Israel, principals proveïdors d’alguns dels sistemes d’armes més avançats incorporats per les forces armades marroquines.
En aquest sentit, l’autor contraposa l’aproximació del Marroc a Washington i Tel-Aviv amb el deteriorament de les relacions entre el Govern espanyol i l’administració nord-americana. Segons l’article, aquesta situació podria ampliar el marge de maniobra de Rabat en cas de noves crisis amb Madrid, especialment tenint en compte que els Estats Units consideren el Marroc un soci estratègic al nord d’Àfrica.
L’article també repassa el gir de la política espanyola respecte del Sàhara Occidental a partir de 2022. Roldán considera que el suport de Pedro Sánchez al pla d’autonomia marroquí va contribuir a estabilitzar temporalment la relació amb Rabat i a millorar la cooperació migratòria, però recorda que també va provocar una greu crisi diplomàtica amb Algèria. L’anàlisi sosté que el conflicte entre Madrid, Rabat i Alger continua condicionant l’equilibri geopolític del Magrib.
Per a Roldán, una de les claus per entendre la política espanyola envers el Marroc és precisament la dependència en matèria de seguretat interior. El control dels fluxos migratoris, la cooperació antiterrorista, la lluita contra el narcotràfic i la informació sobre determinats entorns socials fan que Madrid tingui importants incentius per mantenir una relació funcional amb Rabat, fins i tot quan existeixen importants discrepàncies estratègiques.
És en aquest punt on l’article introdueix específicament els interessos de Catalunya. L’autor considera que Catalunya pateix part de les conseqüències de les decisions adoptades per Madrid sense disposar dels instruments necessaris per intervenir en àmbits com el control de fronteres, la política exterior o la defensa. La pressió migratòria, la seguretat, els fluxos comercials i les relacions amb el Marroc tenen, segons Roldán, conseqüències directes sobre el territori català.
L’article assenyala, tanmateix, que aquesta situació també podria oferir a Catalunya un cert marge d’actuació. A diferència de l’Estat espanyol, Catalunya no manté cap disputa territorial amb el Marroc per qüestions com Ceuta, Melilla o les aigües territorials. Això, segons l’autor, podria facilitar una relació pròpia amb Rabat basada en interessos econòmics i estratègics concrets.
Roldán adverteix, però, que això no significa que el Marroc tingui cap interès especial a donar suport al moviment independentista català. Al contrari, recorda que Rabat afronta els seus propis conflictes territorials i secessionistes, especialment al Sàhara Occidental i al Rif, i que necessita mantenir bones relacions amb Madrid i amb els estats de la Unió Europea per consolidar la seva posició sobre el Sàhara. L’article recorda, en aquest sentit, que el 2017 les autoritats marroquines no van acceptar rebre Carles Puigdemont durant una missió comercial.
Per això, la proposta que es desprèn de les conclusions de l’anàlisi no passa per convertir el Marroc en un aliat de l’independentisme català ni per prendre partit en la rivalitat entre Rabat i Madrid. Roldán defensa una aproximació pragmàtica basada en la construcció d’una relació pròpia en àmbits com el comerç, els ports, l’energia i els vincles amb la comunitat marroquina, mantenint alhora oberts els canals de comunicació amb Algèria i una posició neutral respecte del conflicte del Sàhara Occidental.
D’aquesta manera, l’article de Catalonia Global planteja la rivalitat hispanomarroquina des d’una perspectiva que va més enllà de les relacions entre dos estats. La qüestió central que planteja Roldán és fins a quin punt Catalunya, mentre no disposi de competències pròpies en política exterior, defensa o control migratori, continuarà assumint les conseqüències d’un conflicte estratègic sobre el qual no té capacitat directa de decisió.
