La batalla de Nicòtera, en el context de la guerra de les Vespres Sicilianes, va enfrontar les forces navals de Pere el Gran amb l’estol angeví que operava al sud de la península Itàlica. La victòria de les naus catalanes va contribuir a consolidar la posició de les forces del nostre rei a Sicília i va posar de manifest la importància estratègica del poder naval en la lluita pel control de la Mediterrània occidental.
Aquesta batalla és un episodi memorable de la història militar catalana: una expedició que havia de defensar els interessos de la dinastia angevina va topar amb una força naval capaç de disputar-li el control de les comunicacions marítimes.
Les Vespres Sicilianes: una revolta que va canviar l’equilibri mediterrani
Per comprendre la batalla de Nicòtera cal remuntar-se al març de 1282, quan esclatà a Palerm la revolta coneguda com les Vespres Sicilianes. La insurrecció s’adreçava contra el domini de Carles d’Anjou, germà del rei Lluís IX de França, que s’havia apoderat del regne de Sicília després de derrotar Manfred de Sicília a Benevent, el 1266.
El règim angeví havia provocat un profund malestar entre sectors de la població siciliana. La revolta s’estengué per l’illa i posà en qüestió el poder de Carles, que intentà recuperar el control militar del territori. La resistència de Messina, una ciutat estratègicament situada a l’estret que separa Sicília de Calàbria, esdevingué decisiva per al desenvolupament del conflicte.
En aquest context, els sicilians cercaren el suport de Pere el Gran, rei de catalans i aragonesos des del 1276. El monarca era casat amb Constança de Sicília, filla de Manfred, fet que li proporcionava drets dinàstics sobre el regne. Pere desembarcà a Trapani (la Tràpena dels catalans) a finals d’agost de 1282 i entrà a Palerm, mentre les seves forces contribuïen a consolidar la revolta i a obligar Carles d’Anjou a replantejar la seva campanya.
La intervenció de Pere el Gran no fou, per tant, un episodi aïllat de guerra naval. Formava part d’una operació política i militar de gran abast que vinculava els interessos dinàstics del rei Pere amb la revolta siciliana. Alhora, obria una confrontació directa amb una de les grans potències de la Mediterrània occidental.
La flota angevina, atrapada a les aigües de Calàbria
Després de fracassar en l’intent de sotmetre Messina, Carles d’Anjou es trobava en una situació complicada. La seva flota, fondejada a Reggio de Calàbria (el Rèjol català), necessitava provisions i no podia romandre indefinidament en aquella posició a mesura que s’acostava l’hivern.
Les dificultats logístiques contribuïren a la decisió de retirar o redistribuir les naus. La flota angevina era nombrosa, però estava integrada per contingents de procedències diverses, entre els quals hi havia provençals, genovesos, pisans i napolitans. Aquesta composició feia més complexa la coordinació de les operacions. Les naus vinculades a Pere el Gran, amb una important participació catalana i siciliana, estaven en condicions d’aprofitar aquella situació. Les forces navals de la Corona no es limitaren a esperar que l’enemic abandonés la zona: en vigilaren els moviments i sortiren a perseguir-lo quan intentà retirar-se. D’aquesta manera podem veure com ,a desgrat de la seva inferioritat numèrica, els catalans van ser capaços de vèncer per la seva capacitat de reaccionar amb rapidesa, mantenir la coordinació i aprofitar les circumstàncies meteorològiques.
Pere de Queralt i Ramon de Cortada, al capdavant de l’estol
Aquí esmentarem l’historiador medievalista Pol Junyent, que en un enfilall a X explica la batalla. Després que els catalans haguessin pres la ciutat siciliana de Messina a finals de setembre de 1282, els angevins intentaren passar l’estret vers la Calàbria, fins a Reggio de Calàbria, que els catalans anomenaven Rèjol. No tots els francesos van poder passar a Calàbria; uns 500 cavallers francesos van ser massacrats pels almogàvers catalans a la platja, mentre esperaven ser embarcats. Després de l’entrada triomfal de Pere el Gran a Messina el 2 d’octubre de 1282, els catalans es posaren mans a l’obra per endegar la seva migrada flota amb l’objectiu de perseguir l’enemic i fer-li tot el mal possible. Pere de Queralt i Ramon Cortada foren els caps militars catalans que organitzaren el petit estol català que havia de perseguir els angevins per mar.
L’onze d’octubre la flota francesa llevà àncores a Rèjol. S’acostava l’hivern i calia que els vaixells angevins tornessin als seus ports d’origen de Nàpols, Marsella i Pisa. Però per fer-ho havien de passar gairebé obligatòriament per l’estret de Messina, aleshores ple de catalans. El 16 d’octubre, confiant en el mal temps i en la seva superioritat numèrica, les 46 embarcacions francoangevines intentaren reprendre la navegació. L’almirall Pere de Queralt, al comandament de només 14 galeres catalanes, inicià la persecució i maniobrà mar endins per conduir l’enemic cap a la costa. Així, els catalans atacaren els angevins de cara. Aquest fet, combinat amb les condicions del vent i el fet que els angevins tenien el sol de cara, afavorí l’atac català. L’estol angeví, format per vaixells de diverses nacionalitats, amb mariners de lleva amb poca moral de combat, es dispersà davant l’atac resolut dels catalans. Els vaixells marsellesos fugiren cap al sud, els pisans cap al nord, i quatre galeres angevines van acabar encallant a terra, essent capturades pels catalans.
Segons les cròniques, l’estol català acabà retenint 22 galeres enemigues: «les galeres dels Catalans anaren (···) fins terra, e retengueren-ne XXII». La victòria de Nicòtera esdevingué així un èxit naval important per a Pere el Gran i les seves forces, que demostraren com l’aprofitament del vent, la rapidesa de maniobra i l’audàcia podien compensar una clara inferioritat numèrica.
Nicòtera, memòria d’una potència naval catalana
La batalla de Nicòtera mereix un lloc destacat en la divulgació de la història nacional catalana perquè mostra la capacitat de la Corona d’Aragó per intervenir en un escenari mediterrani complex i llunyà, sostenir una campanya militar i disputar el domini del mar a una coalició de forces angevines i itàliques.
La seva significació no rau només en la derrota d’una flota enemiga. Nicòtera posa de manifest la importància de les connexions entre Catalunya i Sicília, el paper dels comandaments navals i la capacitat de convertir una situació inicialment desfavorable en un èxit estratègic. En aquell octubre de 1282, la força naval de Pere el Gran contribuí a defensar la posició aconseguida a Sicília i a alterar l’equilibri de forces al sud d’Itàlia.
Recordar Nicòtera és recuperar un episodi en què els catalans tingueren un paper decisiu en la política europea del seu temps, a través de la força de la seva armada. La continuïtat de les campanyes posteriors ja expliquen per què Nicòtera ocupa un lloc rellevant en la història marítima medieval catalana i europea.
