L’aparició de na Sílvia Orriols a la palestra política catalana ha revolucionat el país i ha servit per posar al damunt de la taula una sèrie de qüestions incòmodes que el franquisme, la Transició, el candelisme, el pujolisme, l’autonomisme i tot el processisme havien tingut molta cura de de mantenir ben amats sota la catifa, no fos cas que el galliner català s’esvalotés massa.
La Sílvia Orriols i el seu partit han tingut el valor de dir al Parlament de Catalunya allò que en cadascun dels seus respectius moments polítics Pujol, Carod i Puigdemont (ni tan sols Solidaritat fa més d’una dècada) no van voler fer: reivindicar la restitució de l’Estat Català que Castella ens arrabassà el 1714; voler per al nostre futur una Catalunya catalana i lluitar contra la descatalanització social i cultural que pateix el nostre país; i qüestionar la bondat de les grans onades immigratòries que ha rebut i rep Catalunya.
En aquest sentit na Sílvia Orriols ha recuperat un llenguatge polític que ens connecta amb l’essencialisme i l’identitarisme dels primers catalanistes, nacionalistes i separatistes. El seu discurs polític podríem dir que seria una barreja del discurs d’Àngel Guimerà, Daniel Cardona (no oblidem que na Sílvia sempre s’ha reivindicat a ella mateixa com a cardonista) i Rovira i Virgili, però posats al dia, com si a aquests tres pròcers del primer catalanisme radical els hagués tocat de viure els temps funestos i estrangeritzats que ens està tocant de viure en aquestes primeres dècades del segle XXI.
Enric Vila ja ho va deixar escrit ahir en el seu article “Qui té por dels nazis?”, publicat a El Nacional. Vila la va ben clavar quan va afirmar que “l’aparició de Sílvia Orriols comença a connectar el país amb l’edat mitjana i amb una consciència històrica anterior a la unitat d’Espanya, que fins i tot els partits independentistes havien evitat”. Perquè na Sílvia Orriols ens connecta directament amb els nostres avantpassats, amb tots, no només amb els medievals, també amb els més contemporanis. Sílvia Orriols ens connecta amb el millor dels nostres moments històrics més gloriosos.
Orriols és consciència de Guifré el Pilós, que no pas per casualitat té el seu sarcòfag a Santa Maria de Ripoll, la fotografia del qual avui mateix a publicat a X. Però també és consciència de Ramon Berenguer IV, i de Pau Clarís, i dels lluitadors per la llibertat catalana de començaments del segle XVIII com Bac de Roda i Josep Moragues. I també ens connecta amb els millors moments de la nostra Renaixença nacional, així com amb les figures més destacades del nacionalisme radical de principis del segle XX. Tot allò que els suposats catalanistes d’ençà de la mort de Franco havien volgut mantenir tancat i barrat en un bagul a les golfes de casa.
Llarga vida a la batllessa de Ripoll!
