BARCELONA (30/09/2026).— Ahir, Salvador Illa va ocupar una hora i tres quarts per dir «ja som aquí». El país no hi era. Avui, Sílvia Orriols i Serra ha pujat al faristol disset minuts i mig i ha tornat a posar el país dins l’hemicicle: el que no té mútua, el que espera el tren que no arriba, el que deixa el fill «dins el gueto en què han reconvertit l’escola pública». El president ha contestat com contesta una sucursal quan li porten la factura. No ha discutit la factura. Ha discutit qui la llegeix.

«Cada cop hi ha menys concordança entre els discursos grandiloqüents i optimistes que formulen aquí dins i la vida quotidiana de qui fa mans i mànigues per sobreviure fora d’aquest hemicicle.» Aquesta és l’acta del Debat de Política General. La resta —Ucraïna, la conferència de regions, el PIB de 364.765 milions, el fons de vint-i-cinc— és atrezzo. Orriols no ha esgotat els trenta minuts. No calia. El règim ja havia fet la feina d’ahir: homilia, cartell de l’espardenya i l’esvàstica, adjectius a punt. Ella ha fet l’altra: nomenar el que Palau disfressa.

La veueta fina administra. No governa

«Vostè surt aquí davant i amb veueta fina, sense expressivitat, ens diu que tot anirà bé. Es pensa que parlant fluixet farà funcionar els trens, que escurçarà les llistes d’espera o que reduirà el tràfic de drogues que s’ensenyoreix dels nostres carrers?» No era un atac de caràcter. Era la descripció del càrrec. Illa no governa un país. El pronuncia. «No necessitem un gurú que ens faci de guia espiritual o que ens transmeti calma. Necessitem un president que resolgui els problemes en comptes d’enquistar-los. Un dirigent que recondueixi el país cap al seny i l’ordre, no cap al cau de l’extrema esquerra on vostè fa anys que estiueja.»

La marca de Palau —prosperitat compartida— ha quedat en evidència comptable. «L’únic que ha estat capaç de compartir en aquests dos anys de desgovern és el frau de la DGAIA i el fracàs de les proves PISA. Suposo que tampoc podíem pas esperar gaire res més de qui no sap ni comprar mascaretes.» «Presumeixen del PIB del país, però amaguen el PIB per habitant. La població no para de créixer, però el registre de contribuents s’estanca.» Catalunya, ha dit, «viu a les enfosques socialistes, sotmesa a un eclipsi permanent». El president que ahir va vendre el PIB agregat com a doctrina europea no ha dedicat un paràgraf, avui, a explicar per què cada cop som més a repartir la mateixa riquesa.

Quatre preguntes. Cap resposta. Com pot prosperar un país que importa mà d’obra barata sense planificació i permet «reagrupaments familiars a punta pala»? Com pot prosperar una societat que s’acarnissa fiscalment contra qui treballa i gratifica «qui ganduleja o abusa impunement del sistema»? Com pot prosperar un país «que és capaç de sacrificar el seu propi marc de drets i llibertats per estalviar-se confrontacions amb la Comissió Islàmica»? «Com pot prosperar una nació si qui la governa la vol sotmesa, saquejada, rendida, assimilada? No pot. Vostès en són l’evidència.» El faristol no demanava un atles. Demanava un Govern. No n’hi ha hagut.

Illa gasta en escena el que no gasta en aula. «La vocació de servei públic no necessita partides pressupostàries per poder executar-se: o es té o no es té.» La imatge no ho és tot. «Pregunti-ho als mestres d’aquest país.» Els milions de propaganda institucional «només han pogut convèncer Comissions Obreres i UGT»: més de quatre milions d’euros públics d’ençà que governa. «Això que la patronal compri el favor dels sindicats amb diners de tots no és un modus operandi capitalista? No eren socialistes, vostès? De paraula i prou, suposo.» El socialisme d’etiqueta i mariscada ha quedat descrit. El president no l’ha desmentit. L’ha disfressat de moqueta compartida.

L’escola que diu inclusiva i la targeta que no vol foto

«Escola inclusiva»: el binomi amb què aquest Govern amaga la deserció. Sota el concepte, ha dit Orriols, l’Administració «aparca» l’alumnat amb capacitats especials a l’aula ordinària, el desposseeix d’oportunitats, tensiona el professorat i endarrereix la resta. «No, això seu no és inclusivitat. És desatenció als més vulnerables.» Els recursos se’n van a aules d’acollida, motxilla, «menú halal i les colònies a qui acaba d’arribar amb visat de turista i s’empadrona fraudulentament». «Els nens catalans amb necessitats especials ja s’ho faran, oi? Vergonya és una paraula que fa curt.» Illa ha contestat amb l’orgull del fill discapacitat que pot entrar a l’escola. No ha contestat el menú. No ha contestat l’empadronament de turista. Ha convertit un forat de despesa en termòmetre moral. El termòmetre, a Palau, sempre marca el que convé al despatx.

Salut: setge. Accés «garantit i il·limitat» per a qui no ha contribuït. Immigrants irregulars i turistes sanitaris. «La sanitat pública ha de ser universal? Sí, no es pot deixar patir ni morir ningú. Però ha de ser gratuïta per a tothom? Rotundament no.» Avions per parir o operar-se. Mercats negres del Marroc i de Colòmbia inundats a l’estiu «amb medicines prescrites aquí». Tràfic de targetes. La prova no és un rumor de passadís: hi ha targetes «sota les quals s’han prescrit medicines indistintament per l’embaràs i per l’Alzheimer». La mesura: la fotografia del pacient. Un gest. Un metge que verifica. Un estafador que deixa d’entrar.

Illa ha convertit l’absència de foto en excel·lència. Part de l’èxit del model, ha dit, és que a ningú «se li mira la foto ni se li pregunta quin compte corrent té i quin estatus té». Ho fan, ha afegit, «els països on governen els que vostè diu que són els seus referents». Traducció: identificar el pacient és extrema dreta; l’embaràs i l’Alzheimer sota el mateix número és humanitat. El president d’una sucursal defensa la porta sense porter i ho anomena estat del benestar. No és benestar. És saqueig administrat amb bonisme.

Qui no s’ho ha guanyat, gaudeix de seguida. Qui sí, espera «una tanda que no arriba mai». Avis que han cotitzat «jornal i mig a la fàbrica o a la cleda» moren abans que els reconeguin la dependència. «Catalunya té un govern més interessat en aixecar centres de MENAS per encabir-hi proscrits del Marroc que en potenciar residències per cuidar els nostres avis.» Amb el jovent, el mateix mapa: en comptes de pisos per emancipar-se, «reservar immobles per a famílies immigrants» i finançar «la tercermundització del país i la substitució cultural i demogràfica del nostre poble». Això no és política social. És reordenar la cua contra qui l’ha pagada.

L’espardenya, la zona VIP i l’home que no duia escorta

Si et rebel·les, «et diran de racista en amunt». «No s’adonen que aquest ritme de manipulació, banalització i despropòsits acabaran convertint la xacra del racisme en un elogi?» El cartell —l’espardenya aixafant l’esvàstica— pretén ser pedagogia. Al faristol ha quedat el que és: atrezzo de casa bona. «Com si Ripoll fos Berlín i vostès que venen de casa bona i vida regalada no haguessin dut mai espardenyes de set vetes. No s’enganyin: entre espardenya o esvàstica, tots vostès trien la poltrona. Menys teatre i més respecte al Parlament de Catalunya.»

Almirall i Prat no van escriure «terra d’acollida». El «volem acollir» no és dret immemorial. És necessitat de partit: societat «dividida, desarrelada, subsidiada i dependent», «font inacabable de vots». Les conseqüències ja no són prospectiva. Són acta: viles despersonalitzades, serveis col·lapsats, contracomunitats, tribunals religiosos, tràfic, segrestos, tirotejos, violacions en grup, assassinats. «Qui ho pateix tot això no és la Irene Montero des del seu xalet, ni el senyor Cid des dels millors restaurants del Port de la Selva, ni el senyor Macron des del palau presidencial. No: ells viuen a la zona VIP, on la immigració talla la gespa, serveix el te o planxa el coll de les camises.» «Per ells, poder tenir criats ens condemnen a tots al tercermundisme. Però els racistes som nosaltres, que consti en acta.» El president que ahir parlava d’un únic nosaltres no ha dit una paraula d’aquesta zona VIP. La coneix. Hi dina.

Els drets de les dones i dels homosexuals no han estat de franc. «I vostès ara ho posen en risc en qüestió de segons.» «Els fa por deixar de ser progres si confronten l’islam? Els fa por que entrin per aquestes portes com van entrar a la redacció de Charlie Hebdo? O és que han rebut una transferència de l’Aràbia Saudita?» Cap flotilla cap a Nigèria. Declaracions contra els aiatol·làs «sense que es nomenés ni un sol cop l’islam». «Avui, gràcies a Aliança Catalana, podem dir que l’islam és incompatible amb els valors occidentals.» La sentència que va anul·lar els 10.001 euros de Tània Verge pesava al faristol. «Vostès no són ningú per imposar-nos sancions ni coartar-nos llibertats. Prenguin nota, senyor Rull, de cara a aquesta modificació del reglament que planeja. Això no és l’Iran. És Catalunya.» Illa no ha parlat de la sentència. Ha parlat del vel de les monges i d’una monja a Ucraïna. Quan no pots discutir un jutjat, discuteixes una toca.

Carles Vilajosana, 45 anys, pare de bessons, no tornarà a abraçar els fills. «Vostè sí. Ell no duia escorta. Ningú va preparar-lo ni protegir-lo per afrontar les conseqüències del volem acollir. Va pagar amb la vida el preu del relat multicultural que vostès prediquen i imposen a la societat.» La família plora. Els corresponsables «seuen en aquestes cadires embellides, distesos i despreocupats». «Les lleis que vostès aproven o incompleixen aquí dins les paguen innocents aquí fora.» «Que podien importar i regularitzar immigrants procedents de cultures on la vida no val res, sense que en petés a curt termini la violència i la barbàrie? Que il·lusos, no? O que ineptes?»

Illa ha qualificat de «demagògia barata» vincular la cambra amb un crim. El dret penal, aquí, fa de tapadora. Ningú ha dit que el president clavi el ganivet. S’ha dit que un Govern que fa de l’acollida doctrina i de la frontera tabú no pot, després, rentar-se les mans sobre el cadàver. Demà, l’1 d’octubre, Yolanda Vilajosana pujarà a la tribuna sense militància ni vot d’Aliança. El president que avui ha fet de la moqueta argument tindrà davant una germana. Que porti els tres adjectius. No li serviran.

El dic: moqueta, atles i por

La rèplica d’Illa ha estat un manual de contenció, no un debat. «Vostè és una demagoga. És una demagoga. Sí, sí, és que les coses s’han de dir pel seu nom. Vostè és una demagoga extremista i autoritària.» Tres vegades la paraula. Zero vegades DGAIA. Zero vegades PISA. Zero vegades el PIB per habitant. Zero vegades els quatre milions als sindicats. Zero vegades l’embaràs i l’Alzheimer. Quan un president repeteix un adjectiu és que no té un fet.

Ha tret la moqueta. Orriols trepitja «la mateixa moqueta» i cobra del mateix Parlament. És el millor argument que ha trobat el cap d’una sucursal: que la batllessa de Ripoll també té sou. El sou no esborra el frau. El sou no torna els punts PISA. El sou no ressuscita Vilajosana. «Vostè es pensa que a mi m’han regalat res?» Ningú li ha regalat el càrrec. Li han administrat un país i ell l’ha recitat.

Després, l’atles. Netanyahu i «un genocidi a Gaza». Trump i «una guerra innecessària». Rússia. «Allà on governen els referents que vostè té, les coses han anat pitjor per a les persones.» És el vell truc colonial: quan no pots discutir Ripoll, discuteixes el mapa. Orriols no ha demanat un capítol de política exterior. Ha demanat una foto a la targeta i una residència per als avis. El president ha contestat amb Gaza, Washington i Moscou. El país que governa no hi era. Una altra vegada.

«Oferir por és fàcil. Allò difícil és oferir futur.» La frase volia ser doctrina. És confessió. El futur que Illa ofereix és el del 29: conferència de regions, programa per a Ucraïna, Champions el 2029, català com a «llengua d’invitació». El present que Orriols ha posat damunt la taula és el CAP sense foto, l’aula amb halal i el mort sense escorta. La por no l’ofereix Aliança. La fabrica el Govern que obre la porta i amaga la factura. «La por no ha fet mai cap país gran», ha sentenciat. Tampoc l’ha fet, mai, un president que confon l’esperança amb el comunicat.

«Mentre jo sigui president […] no hi haurà cap català de segona, ni tan sols vostè.» El «ni tan sols vostè» és el perdó de qui es creu amo de la categoria. El president decideix qui és de primera. És exactament el que diu combatre. Xavier Rius ho ha vist des de la graderia: avui Illa ha carregat més contra Garriga que contra Orriols. El cordó ja no té un sol cap. El president reparteix munició. Això no és autoritat. És pànic tàctic.

La rèplica que Palau no volia

Orriols ha gastat el torn curt on Illa havia fet trampes. Primera, la geografia. «Qui permet matrimonis infantils no és Alemanya, és l’Afganistan. Qui condemna a mort els homosexuals no és Itàlia, és l’Aràbia Saudita. Qui ha assassinat desenes de milers de dissidents no és Finlàndia, és la República Islàmica de l’Iran. L’Afganistan, l’Aràbia Saudita o l’Iran són a Occident, ara, senyor Illa?» El president que reparteix lliçons d’autoritarisme no ha contestat la llista. No podia. Li desmuntava el sermó.

Segona, l’arma blanca. Endurir el Codi penal —mesura que Aliança defensa des del primer dia— no serveix si la cel·la és un hotel amb «opció halal», teatre, piscina i universitat de franc. «Delinquir no pot ser, com ara, una font de privilegis. Qui la fa, l’ha de pagar.» Quatre mil sis-cents euros mensuals per pres, «bitllo a bitllo», a càrrec de qui no ha matat ningú. El pres estranger, fora. Frontera tancada. Seny i ordre. No com a eslògan: com a factura.

Els minuts que li sobraven, Albiach. «Tota cofoia afirmava que no pot ser que una ordenança prohibeixi l’ús del nicab o del burca. Vostè és feminista o és islamista?» Vel i burquini, també. «Una societat lliure i progressista no pot normalitzar la misogínia ni el fonamentalisme.» Si hi ha qui dorm al carrer mentre els Comuns aixequen el «volem acollir», «deixi’ls el llit i el lavabo, no? Senyora Albiach, senyor Cid.» El feminisme de palau acaba on comença el vel. Orriols ho ha dit. Illa ha fet veure que parlava de monges.

El tancament del president ha estat el de sempre quan s’ha quedat sense mapa: el 2005 i el matrimoni homosexual —com si legalitzar un dret fa vint-i-un anys rentés un CAP saturat—, el papa Lleó XIV a la presó d’Abrians i el cop de gràcia de manual: Aliança «vol eliminar les pensions». No ha documentat la frase. No cal. El dic, al final, ja no discuteix la targeta. Discuteix la nòmina i el Vaticà. És el que fa un Govern quan ha perdut l’aula.

Demà es vota. Avui s’ha vist el país

Dijous, a dos quarts de tres, les propostes de resolució. Vint-i-dues n’ha registrat Aliança. Si la Mesa talla, en queden vuit de prioritàries. El DPG no es decideix al faristol. Es decideix al vot i, després, al carrer que el vot encara no representa.

El que avui ha passat no és un «xoc de models» per a titular d’agència. És que el president d’una sucursal ha estat interpel·lat en català de país i ha respost en català de comunicat. Disset minuts i mig i una rèplica. Sense veueta fina. Amb quatre milions als sindicats, una foto que el Govern no vol posar, un vel que Albiach defensa, 4.600 euros de pres i un home que no duia escorta. El dic ha fet la feina que sap fer: tres adjectius, un atles i la paraula por. El que ja no pot fer és pretendre que el debat no ha tingut lloc.

El 29, Illa va dir que ja érem aquí. El 30, el país hi ha estat. El president, no. La diferència es mesura en minuts… i en cadàvers que el relat multicultural no ressuscita.