Al matí, Illa ha preguntat si Orriols cobra d’Israel. A la tarda, el grup ha registrat dues coses: la prohibició d’un acte de Samidoun i la reconsideració d’una Mesa que vol plegar per unes eleccions espanyoles.
Hi ha frases que no es diuen per tancar un torn. Es diuen perquè algú les ha de dir en veu alta, en una cambra que fa tres anys que mira cap a una altra banda. Sílvia Orriols ha acabat la rèplica de la sessió de control amb dues. «No tothom s’abaixa els pantalons davant l’Islam, senyor Illa. Visca Israel i visca Catalunya!» El president de la Generalitat, minuts abans, no havia parlat dels 1.195 morts ni dels 251 segrestats. Havia preguntat qui li havia encarregat la pregunta, i si cobrava d’Israel.
Vuit milions i una pregunta que no era la pregunta
El calendari no era una metàfora: ahir va fer tres anys que els comandos de Hamàs van assassinar civils i en van segrestar d’altres, en el que Orriols ha qualificat com un dels atemptats islamistes més sagnants de la història. No s’ha quedat en la xifra. Lluny de rebre’ls a pedrades, ha dit, el poble palestí els rebia com a herois i participava de les violacions i les tortures als capturats, exhibits com a trofeus pels carrers de Gaza. Al costat, el que fa aquesta cambra: parlar «indecentment» de genocidi palestí, com si Israel no tingués dret a salvaguardar els seus ciutadans ni a recuperar-ne els cadàvers.
A partir d’aquí la pregunta deixava de ser de política exterior i passava a ser de caixa. Fer flotilles, aplaudir qui vota Hamàs o boicotejar les relacions amb Israel no els havia semblat prou. «Calia anar un xic més enllà i finançar la jihad amb els nostres diners públics.» La dada: des del 2004, sota governs de Junts, d’Esquerra i del PSC, més de vuit milions d’euros a l’UNRWA, organisme que ha acusat de col·laborar amb el terrorisme islàmic palestí i de doctrinar generacions en l’odi contra els jueus. Se n’han apartat Estats Units, Alemanya, Suècia, França i fins a disset països. El darrer, ha dit, Finlàndia. «Un govern entestat a pagar túnels subterranis a Gaza en comptes d’invertir en els hospitals catalans. Fins quan, senyor Illa?»
La resposta no ha estat una xifra. «Vostè és una demagoga», ha repetit Salvador Illa dues vegades. Tots els grups van condemnar l’atemptat, ha recordat, i la majoria han condemnat «el genocidi que s’està produint a Gaza». Després ha canviat de subjecte. «Qui havia encarregat aquesta pregunta? Rep alguna cosa, a canvi?» Ha tornat una pregunta anterior d’Orriols sobre l’Aràbia Saudita: «Vostè en rep, d’Israel? O d’alguna entitat proisraeliana?» L’UNRWA, ha afegit, és de Nacions Unides. I ha tancat amb tres preguntes que no responien la de la diputada: a favor de qui està, de la força, de matar persones, de respondre a un atac amb un genocidi. El marc de les agències ja circula així. EFE, via Infobae, li atribueix un remat que la transcripció del primer torn no recull: «Jo no m’abaixo els pantalons davant ningú. Tampoc se’ls abaixi vostè davant Israel.» La Razón obre per la insinuació, no pels vuit milions.
Suport des del Congrés dels Estats Units a Sílvia Orriols
El mateix matí el marc ha sortit de Madrid. El congressista nordamericà Carlos A. Giménez, republicà de Florida, ha citat el tall on Orriols retreu al Govern que pagui túnels a Gaza en comptes d’hospitals, i ho ha escrit així: «Mentre el President de la Generalitat finança els terroristes de Hamas, Orriols valientament dóna suport a l’aliança entre Occident i el poble israelià.» Al Congrés dels Estats Units, ha afegit, agraeixen qui s’oposa a «la política desquiciada anti-semita». Convé separar les dues frases. La de la cambra parla de vuit milions a l’UNRWA. La de Washington ja diu finançament de Hamàs. No és la primera vegada: el 14 de setembre Giménez ja havia recollit Orriols per parlar de persecució política. El 7 d’octubre, el que ha travessat l’Atlàntic no ha estat la pregunta d’Illa, ha estat la dada.
La rèplica que no ha entrat al joc
Orriols ha tornat al 7 d’octubre i n’ha dit el que la cambra catalana no vol sentir en inventari: cranis esclafats, mutilacions genitals, decapitacions, violacions grupals, nadons cuits dins els microones, famílies cremades vives. Israel recollia tres mil bosses de restes humanes, algunes tan petites que amb prou feines s’identificaven. I ha fet l’única pregunta que el president no havia contestat. Què hauria fet ell. Què creu que hauria d’haver fet Netanyahu? «Introduir l’àrab i la cultura palestina a les aules d’Israel, com van fer vostès amb l’àrab i la cultura marroquina dins les aules catalanes després dels atemptats de Barcelona?» El paral·lel no és retòric. És Ripoll, és l’agost de 2017, i és la doctrina d’aquesta cambra davant el seu propi atemptat: no revisar la causa, ampliar l’assignatura. Després, les dues visques.
La plaça de les set i una Mesa que es vol aturar
A la tarda el grup ha canviat d’escenari, no de data. Al faristol, Orriols ha cedit la paraula a Jordi Coma. Samidoun convoca a les set a la plaça de la Universitat «en defensa dels que ells anomenen els presos palestins». El grup ha registrat una instància a Interior perquè se suspengui o es prohibeixi, i n’ha donat compte a la consellera Núria Parlon. Una precisió que el faristol no ha fet: Coma ha parlat de vincles amb l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. La designació oficial és més estreta. El 15 d’octubre de 2024 el Tresor dels Estats Units va qualificar Samidoun de caritat pantalla al servei del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina; el mateix dia el Canadà la va inscriure al Codi penal, i Alemanya n’havia prohibit l’activitat el novembre de 2023. El cartell no parla de presos: reivindica el «Tufan al-Aqsa», el nom que Hamàs va donar a l’atac, i incorpora parapents. L’any passat l’acte equivalent es va tancar amb un «visca el 7 d’octubre».
La segona informació pot ser més duradora. A la Junta de Portaveus d’ahir, segons Coma, Josep Rull va anunciar «a títol informatiu» que les sessions se suspendrien durant la campanya de les eleccions espanyoles del 29 de novembre. El grup ha registrat una reconsideració a la Mesa. Ni el Reglament ni la llei orgànica electoral preveuen que unes Corts alienes aturin la cambra catalana. La discrecionalitat es torna arbitrarietat: qui concorre al Congrés queda alliberat de representar els catalans precisament quan més li convé no respondre. Orriols ho ha tancat amb la comparació que ho diu tot. Quan Itàlia obre un període electoral, aquest Parlament no es paralitza. «Nosaltres no participarem d’aquest joc colonial.»
Convé no barrejar les dues coses, perquè l’adversari les barrejarà. La suspensió, si la Mesa la manté, és la confessió que per a una part d’aquesta cambra la institució dels catalans és subsidiària del calendari de Madrid. I el 7 d’octubre no és política exterior importada. És el dia en què una diputada ha posat vuit milions sobre la taula i el president ha preferit preguntar qui paga. La resposta de la tarda és a la plaça de la Universitat, a les set, amb el nom que els assassins van triar. La de la cambra, encara no ha arribat.
