Bernat Mallén, membre de Renaixença Demogràfica, ha qüestionat el model d’integració escolar que defensa la lluita contra la segregació com a via per afavorir la convivència entre l’alumnat autòcton i el d’origen immigrant. En un fil publicat a X, Mallén sosté que aquesta premissa no té prou en compte la situació sociolingüística actual de Catalunya i adverteix que l’aplicació d’aquest plantejament podria accelerar la descatalanització de les noves generacions.
Mallén considera que s’atribueix a l’escola la responsabilitat de resoldre problemes socials que van més enllà de l’àmbit educatiu. En aquest sentit, vol rebatre la idea que combatre la segregació afavoreix necessàriament la integració. Segons argumenta, en societats on la població autòctona és majoritària, evitar la concentració de la població immigrant pot facilitar-ne l’adaptació a la societat d’acollida. Tanmateix, considera que el cas català presenta unes particularitats sòciolingüístiques que obliguen a replantejar aquesta premissa.
La minoria catalanoparlant a les aules
L’argument central de Mallén és que els infants catalanoparlants en edat escolar representarien, en el millor dels casos, un 30% del total. Per això, adverteix que, si totes les aules reflectissin proporcionalment la composició demogràfica del país, els alumnes catalanoparlants serien minoria a totes les classes. Al seu parer, aquesta situació dificultaria la transmissió de la llengua catalana entre els infants i afavoriria la substitució lingüística.
En el seu fil, Mallén remarca que «la integració lingüística succeeix als patis més que a les aules», una afirmació amb la qual posa l’accent en la importància de les relacions socials entre els alumnes. Des d’aquesta perspectiva, considera que la composició lingüística dels grups escolars pot tenir conseqüències directes sobre les possibilitats que els infants facin servir el català en les seves interaccions quotidianes.
Una crítica al model d’integració
La proposta argumentativa de Mallén parteix de l’argument que una major segregació escolar podria afavorir la integració lingüística en determinats centres. Segons exposa, un model que no evités l’agrupament de l’alumnat d’origen immigrant podria donar lloc a escoles amb una presència molt reduïda d’infants catalanoparlants, però també a centres on els alumnes immigrants fossin minoritaris i tinguessin més oportunitats d’incorporar el català com a llengua habitual de relació.
Aquesta tesi no implica, en el seu plantejament, que la segregació garanteixi per si mateixa la integració, sinó que qüestiona que una distribució més homogènia de l’alumnat produeixi necessàriament millors resultats lingüístics. Mallén defensa que cal tenir en compte la situació de minorització del català a l’hora de valorar les polítiques de distribució escolar.
El membre de Renaixença Demogràfica també respon a les crítiques que, segons preveu, pot suscitar aquest plantejament. Davant l’argument que la segregació renunciaria a l’ideal de Catalunya com a «un sol poble» i podria excloure una part de la població de la catalanitat, Mallén acusa els defensors del model actual de mantenir una posició contradictòria si, alhora, avalen unes polítiques que, a parer seu, han contribuït a la situació present.
El fil acaba amb una advertència sobre el futur lingüístic del país. «Si insistim en receptes fallides sí que acabarem sent un sol poble, però un poble castellà», afirma Mallén, que situa la preservació del català al centre del debat sobre la segregació escolar, la integració de la immigració i la cohesió social a Catalunya.
Coincidència amb la XAFA
Aquests plantejaments coincideixen amb les reivindicacions de la Xarxa de Famílies pel Català (XAFA), que defensa la necessitat de garantir la presència efectiva del català als centres educatius i de preservar-lo com a llengua de relació entre els alumnes. Tant la reflexió de Bernat Mallén com les reivindicacions de la XAFA situen la composició lingüística de les aules i les relacions als patis en el centre del debat sobre el futur del català a l’escola.
