L’origen del Sant Estol i la preparació de la croada
A la darreria del segle XIV, els catalans i els estats sarraïns del nord d’Àfrica continuaven estant en conflicte. La pirateria i el corsarisme sarraïns feien que les costes valencianes i mallorquines (i de vegades també les del Principat) visquessin en una situació de tensió permanent, i els atacs contra les poblacions litorals, les captures de persones i el saqueig de vaixells formaven part d’una realitat que les autoritats havien d’afrontar. En aquest context s’inscriu una de les empreses navals més espectaculars de la baixa edat mitjana catalana: el Sant Estol, també conegut com la Santa Armada, una gran expedició militar que va partir el 1398 cap a les costes nord-africanes i que tindria continuïtat l’any següent amb una nova campanya contra Bona, una ciutat costanera de l’actual Algèria.
L’origen immediat de l’expedició es troba en un episodi que va commocionar profundament la societat valenciana i la resta de les terres catalanes. El 24 d’agost de 1397, corsaris musulmans procedents del nord d’Àfrica capitanejats per un català de València renegat convers a l’Islam anomenat «En Fuster» van atacar Torreblanca, al Maestrat, van capturar habitants de la població i van saquejar-ne l’església. Aquests atacs musulmans contra les costes catalanes de Tarragona, València i Mallorca es justificaven ideològicament a través de la jihad, la guerra santa dels musulmans contra els cristians. D’ençà d’almenys poc abans de 1384 els atacs musulmans contra el litoral dels Països Catalans augmentaren molt. El 1376 a Mallorca s’armà expressament una galera contra els sarraïns que atacaven el litoral. El 1383 els corsaris sarraïns atacaren Andratx i els seus voltants i els batlles d’Alaró i Santa Maria del Camí van haver d’enviar homes armats per lluitar contra els invasors.
Però tornem al 1397. Els corsaris nord-africans aprofitaren que a finals de l’estiu d’aquell any el gruix de la flota de guerra catalana era a Sardenya lluitant per a sotmetre l’illa a l’obediència del rei Martí. I aquest no era l’únic estol català allunyat de les costes catalanes, operant en algun altre sector de la mar Mediterrània.
Feia poc temps hi havia hagut un altre important atac musulmà contra costes de la Nació catalana. Un altre renegat català, nat a la Vall d’Uixó, anomenat Antoni Jordà, encapçalà un atac sarraí contra costes mallorquines l’any 1396. Concretament saquejà el petit vilatge de S’Arracó, a la vora d’Andratx. El renegat fou capturat i executat a Mallorca el mes de maig de 1397. Torreblanca mateix va patir l’estiu de 1396 un altre atac del renegat Jordà abans que fos capturat i executat a Mallorca. Aquesta agressió militar a Torreblanca del 1396 acabà amb la mort d’un dels atacants, que va ser enterrat segons el ritu musulmà pels sarraïns que vivien als voltants de la vila veïna d’Alcalà de Xivert.
El 1397, a Torreblanca, els sarraïns van aprofitar que la vila, una població catalana i cristiana envoltada per terres habitades per musulmans, estava celebrant la festa patronal de sant Bartomeu per atacar-la per sorpresa. A més dels morts que causà l’atac i les persones que foren fetes captives i que els corsaris s’emportaren al nord d’Àfrica, segurament per no tornar mai més a casa, els sarraïns es van endur objectes sagrats com les formes consagrades, fet que va ser interpretat com una profanació especialment greu. El robatori de l’Eucaristia va convertir una acció de corsarisme en una qüestió religiosa que transcendia l’àmbit estrictament local i va proporcionar el marc ideal perquè les autoritats valencianes impulsessin una gran expedició de represàlia. La defensa de les costes, la persecució dels corsaris, la recuperació dels captius i el desig de rescatar les formes consagrades es van fondre així en una única empresa militar.
La iniciativa va partir sobretot de València, però des del primer moment l’empresa va adquirir una dimensió molt més àmplia. El governador del Regne de València, Bernat de Boïl, convocà el Consell de la ciutat de València, iniciativa que conclogué que calia activar una acció de represàlia. Els valencians tingueren la iniciativa de noliejar un estol de guerra contra els sarraïns nord-africans, i els mallorquins, molt afectats també pels atacs sarraïns, s’hi van afegir. El rei Martí I l’Humà va donar-hi suport i una amabixada encapçalada pel valencià Francesc Fluvià es presentà a la cort del papa a Avinyó, en representació del rei Martí l’Humà, per demanar al pontífex que la flota catalana obtingués el caràcter sagrat de croada. Així, el papa Benet XIII, el Papa Luna, va concedir l’11 de gener de 1398 la butlla que permetia convertir l’expedició en una veritable croada. La intervenció pontifícia va dotar la campanya d’una legitimitat religiosa extraordinària i va permetre mobilitzar recursos, concedir indulgències i estimular la participació dels fidels. A Mallorca, la preparació de l’expedició va anar acompanyada de processons, predicacions i actes religiosos, fins al punt que el maig de 1398 es va celebrar una solemne processó del Corpus Christi «per rahó de la crehuada». Les autoritats mallorquines també enviaren representants a diferents viles de l’illa per explicar l’empresa a la població i estimular-ne la contribució econòmica.
El nom de Sant Estol, en aquest context, adquireix tot el seu sentit. L’«estol» era la paraula utilitzada per designar una flota o conjunt de naus, mentre que l’adjectiu «sant» remetia a la naturalesa de croada que les autoritats havien volgut donar a l’expedició. No era, per tant, una simple operació naval destinada a castigar uns corsaris, sinó una empresa en què es combinaven la guerra, la religió, la política i la defensa dels interessos marítims dels territoris de la Corona.
La preparació fou extraordinària per les dimensions que va arribar a assolir. La documentació conservada a Mallorca permet seguir-ne una part important, ja que el Regne de Mallorca va tenir un paper molt destacat en la mobilització. L’illa no es va limitar a proporcionar alguns homes per a una armada organitzada des de València, sinó que va preparar una esquadra pròpia, comandada pel governador del Regne de Mallorques, Hug d’Anglesola. Els jurats mallorquins hagueren de mobilitzar importants recursos econòmics i algunes viles van ser obligades a contribuir amb quantitats considerables per poder sufragar les despeses de l’empresa. Es van col·locar rètols a les portes de les esglésies informant de les indulgències i sants perdons concedits pel papa als participants a la croada. L’èxit aconseguit a la Ciutat de Mallorca a l’hora d’aconseguir suport econòmic i humà per a l’expedició també va es va produir a la part forana de l’illa. El teòleg Joan Exameno i el jurat del Regne Joan Desbac van recórrer Mallorca per obtenir ajut d’altres viles més enllà de Ciutat. Així aconseguiren que Sóller i Artà armessin embarcacions de guerra menors. Menorca i Eivissa també van participar de l’esforç bèl·lic. La magnitud de l’esforç mostra que darrere del Sant Estol hi havia una mobilització de caràcter institucional que afectava bona part de la societat.
La procedència dels centenars de combatents del Sant Estol és especialment interessant perquè l’expedició no va ser homogènia territorialment. El gruix de la mobilització corresponia al Regne de València, que havia impulsat la croada i que aportava una part fonamental de les naus i dels combatents. També Mallorca hi participava amb una força considerable i amb una esquadra pròpia, mentre que el Principat de Catalunya hi tenia una presència menys nombrosa però políticament i militarment significativa. La Diputació del General de Catalunya va aportar una galera, la Sant Joan Evangelista, que actuà com a nau capitana, i el comandament suprem de l’expedició va recaure en Jofre de Rocabertí, membre d’un dels grans llinatges nobiliaris catalans. Jaume Pertusa, justícia de València, fou nomenta sots-comandant, mentre que l’esmentat Hug d’Anglesola, fou qui comandà les naus mallorquines. També hi hagué participació aragonesa (se sap que el contingent de soldats aragonesos fou comandat per un tal Pero Sin), encara que en aquest cas les fonts són menys precises i no permeten establir amb seguretat un nombre concret de combatents.
La concentració de l’estol valencià, el mallorquí i el petit estol del Principat que acompanyava la galera Sant Joan Evangelista es produí a Eivissa. El 14 d’agost de 1398, després de diverses setmanes de preparatius i de moviments de les diferents esquadres, s’hi reuní la gran armada. Les fonts parlen d’unes setanta veles i dinou galeres, amb uns 7.500 combatents, entre els quals hi havia els aproximadament quatre-cents homes d’armes. L’espectacle devia ser impressionant: desenes de naus, milers d’homes i una enorme quantitat d’armes i equipament concentrats davant la costa eivissenca abans de posar rumb a Barbaria.
La campanya de Tedel·lis
L’objectiu de la campanya era la costa de Barbaria, però l’elecció concreta de Tedel·lis o Dellys, a l’actual Algèria, no sembla que permetés assolir plenament el principal objectiu de la represàlia. La ciutat formava part de l’àmbit del regne de Tremissèn i estava vinculada a les activitats corsàries que afectaven la navegació cristiana. El problema era que no constituïa necessàriament la base directa dels corsaris responsables de l’atac de Torreblanca. Això explica que l’expedició pogués aconseguir una important victòria militar sense arribar a complir l’objectiu simbòlic que havia contribuït a desencadenar-la, és a dir, recuperar els objectes sagrats robats i alliberar els captius.
A finals d’agost, l’estol arribà davant Tedel·lis i inicià el desembarcament. Els expedicionaris aconseguiren entrar a la població i prendre-la per força d’armes. La resistència musulmana fou vençuda i els catalans ocuparen Tedel·lis durant aproximadament un dia i mig, temps durant el qual es produí un saqueig important. Les fonts medievals parlen de nombrosos morts i captius, encara que les xifres exactes varien segons les fonts i no és possible establir amb absoluta seguretat el nombre de víctimes.
El gran objectiu religiós, però, no es va assolir. Les formes consagrades robades a Torreblanca no van ser recuperades i tampoc no es va aconseguir capturar el corsari que les fonts relacionaven amb l’atac. La victòria de Tedel·lis fou, per tant, una victòria militar i un cop important contra una plaça nord-africana, però no la culminació de la croada en els termes en què havia estat presentada davant la societat valenciana i mallorquina.
La retirada acabaria convertint l’èxit inicial en una experiència molt més tràgica. Durant el retorn, una tempesta dispersà part de l’armada i provocà greus problemes a les embarcacions. Algunes perderen els timons, els governs o els rems, i diverses naus arribaren a Mallorca en condicions molt precàries. Però encara més greu fou el que havia succeït durant la retirada de Tedel·lis. Una part dels combatents ja havia tornat a les naus mentre alguns dels principals comandaments encara es trobaven a terra, i els musulmans aprofitaren aquesta situació per contraatacar. Hug d’Anglesola, capità de la força mallorquina i virrei de Mallorca, va morir durant aquests combats, juntament amb altres membres destacats de l’expedició, entre els quals hi havia Jaume de Pertusa, un dels principals dirigents valencians.
La segona expedició i el combat de Bona
Malgrat les pèrdues, l’empresa no es donà per acabada. L’any 1399 es preparà una segona expedició contra Bona, l’actual Annaba, també a la costa d’Algèria. La nova armada mallorquina fou comandada per Berenguer de Montagut i tornà a mobilitzar una quantitat extraordinària de vaixells.
La flota sortí de Maó el 21 d’agost de 1399 i, després d’algunes dificultats provocades pel temps, arribà davant Bona el 31 d’agost. Però aquesta vegada els defensors havien estat avisats i havien tingut temps per preparar la resistència. Els cristians desembarcaren i aconseguiren ocupar dues elevacions properes a la ciutat, però el contraatac musulmà va ser molt superior. El 2 de setembre la situació es complicà fins al punt que els expedicionaris hagueren d’emprendre una retirada precipitada cap a les naus. Alguns abandonaren les armes, altres moriren mentre intentaven arribar a la costa i d’altres caigueren pels penya-segats. Bona no fou conquerida i la segona expedició acabà sense assolir el seu objectiu.
El significat històric del Sant Estol
El Sant Estol de 1398-1399 constitueix així un episodi excepcional per entendre la Mediterrània de finals del segle XIV. La formació del Sant Estol i les posteriors campanyes contra el nord d’Àfrica tenien el doble objectiu de defensar les costes valencianes i mallorquines i a la vegada venjar l’ofensa que significà el robatori de les formes consagrades, un afront que fou presentat com una agressió contra la comunitat cristiana sencera.
El Sant Estol és un magnífic testimoni de la potència marítima dels catalans en el tombant dels segles XIV i XV. Desenes de galeres i altres embarcacions, milers de combatents i una capacitat logística considerable foren posats en moviment per una empresa que combinava els interessos de València i Mallorca amb la política general de Martí I. La campanya no aconseguí recuperar les formes de Torreblanca, no destruí definitivament el corsarisme nord-africà i tampoc no conquerí les ciutats atacades, però durant dos anys va projectar sobre la Mediterrània occidental una força naval extraordinària i va deixar en la documentació catalana el rastre d’una de les grans expedicions de la baixa edat mitjana.
Amb el temps, a més, la història de l’expedició es va barrejar amb la llegenda. A Torreblanca es desenvolupà una tradició segons la qual les formes consagrades haurien estat recuperades miraculosament durant els combats, amb episodis prodigiosos que acabaren incorporant-se a la memòria religiosa local. Aquestes tradicions tenen un valor indubtable per entendre com la societat posterior recordà la croada. El que aquesta documentació ens mostra és prou extraordinari per si mateix: que l’any 1398, una gran armada catalana es concentrà a Eivissa amb milers d’homes i desenes de naus i travessà la Mediterrània per atacar les costes de Barbaria per defensar la Terra i la Fe.
Bibliografia:
-Garrido i Valls, Josep-David. Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del Casal de Barcelona. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. 2010.
-Rosselló Vaquer, Ramon. Història d’Alaró. Segles XIII-XIV. Mallorca. 1979.
-Sastre Moll, Jaume. «Dos expediciones valenciano-mallorquinas al norte de África. La Armada Santa 1398-1399 (Aportación documental)» dins Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. 52, 1996, p. 57-94.
